Ajuntament (Vic), 1993
Les ombres
Diu el poeta que al cor de les nits
"quan el silenci es glaça
cruix dolçament la passa"
dels morts mai no oblidats, sols adormits.
Entre setmana, quan dorm la ciutat,
hi sento ombres alades,
figures retornades
als vells carrers en silent soledat.
De cap paraula no m'arriba el so
ni cap remor davalla,
al nostre entorn tot calla,
però dels nostres passats sento el ressò.
L'ombra de Balmes, la de Verdaguer
tenen conversa amiga
amb l'ombra més antiga
de Miquel Argemir, d'Andreu Febrer.
Vetllen Ausona amb un esguard amic
sense enyor ni tristesa.
La seva ombra és certesa
que, amb anys i canvis, Vic és sempre Vic.
Vic en el record
Lluny de tu –m'envolta la claror marina–
el cor et saluda, altiva ciutat,
i el record t'acosta, arrel meva fonda.
Destrals no et tallaren d'oblit ni de temps.
Com l'alba sorgeixes, adés blancvestida
com una princesa amb mantell de neu,
amb tul de boirines, diamants de gebre.
Adés envoltada dels més tendres verds
quan l'arbre borrona, i tímida encara
amb por del refús, s'acosta suau
cada primavera, si gosa o no gosa
despertar les roses i les flors de l'arç.
Adés se'm presentes entre la calitja
nimbada en la glòria d'aquest sol ardent
que daura les pedres i encén les teulades,
quan la nit enyoren els jardins secrets
–rere els murs antics on s'enfila l'heura
o les vinyes– verges que una breu tardor
tornarà una flama efímera i bella.
Amb sons de campanes el record t'empara
i vols d'orenetes ran del vell cloquer
altíssim i pur guaita del silenci.
La plaça
Quin nom et donarem, Plaça Major,
Plaça del Mercadal? Jo et posaria
la Plaça Bella, perquè com Haidé
el teu senyal i nom és la bellesa.
Concert de llum que dures en el temps,
l'harmonia dels porxos que et cenyeixen
s'obre als tons més subtils, a sorprenents
cadències de ritme i melodia.
Allegros tens en dies de mercat,
llimones d'or, rovells de foc, taronges,
robes que l'aire fa onejar i les mans,
càlides notes -la llengua que estimo.
Adagios hi regnen encalmats
en els capvespres que l'hivern despulla.
Nua et contemplo com el roure altiu
esperant noves fulles en silenci.
Amb un vivace acabaré de festa
d'alts clarinets que convidin al goig:
que la teva abraçada d'or retingui
els qui ara tempta la crida del mar
i el teu ambre i el rosa no desertin.
La noia de l'Empordà
Els de Vic diuen que marxen
quan s'acosta Sant miquel,
cap a Llançà o Platja d'Aro
per posar-se ben vermells.
Que se'n vagin, que se'n vagin.
Qui se'n va, no sap què es perd;
i jo, que sóc de l'Escala,
vaig a Vic sempre que em lleu.
Hi vaig pel Mercat de Música,
i també el temps de bolets,
m'hi escapo a la primavera,
hi torno per Sant Miquel.
Hi tinc amics, hi trobo colla,
estudiants, passarells,
els de "Sau", un bateria
que té nom a tot arreu.
No em trobareu a l'Ofici,
el deixo per als més vells;
treuré el cap a les sardanes,
a cada ball i concert.
Els de Vic diuen que marxen
cercant un sol més roent
i jo, que sóc de l'Escala,
vaig a Vic per Sant Miquel.
L'àvia que porta els néts a les fires
Tot vora el Prat -era un somni-
corria un riu trasnparent.
Ratllades d'or hi saltaven
truites d'escata d'argent.
Pares i infants, a la riba,
palets triaven molt plans
que rebotaven a l'aigua
amb brogit fresc i dringant.
M'he despertat: la Riera
lliscava, manyaga, avall,
un xic més neta em semblava,
no, però, polt cristall.
Però enmig del bell Parc Balmes
o del Prat, si així ho voleu,
dansen els pollancres tendres,
dels ocells sentim la veu.
I més enllà, la mainada
de la seva joia amb l'arc
dispara fresques rialles
a l'aire càlid del Parc.
El cavallet puja i baixa
el cotxe esquiva el parany,
nens pesquen ànecs, o proven
de la bruixa el viarany.
Vienet els infants somriure
oblido, per un moment,
l'enyor d'una aigua més clara
ran del seu goig innocent.
La xemeneia del Sucre
Xemeneia sense fum
m'he tornat un monument.
Talment un temple romànic
ara em ve a admirar la gent.
M'he salvat de la desfeta,
testimoni del passat,
alta, rodona, perfecta
als meus peus camps i ciutat.
Cap canvi no m'atabala
de la meva alçària estant,
ni l'estranya passarel·la
que tempta algun vianant,
ni els nous trens, les carreteres,
el desfici tan humà
de fer i desfer i córrer massa
per poca cosa atrapar.
Maó a maó construïda
ara duc un nom estrany,
que desborda el vers em diuen
"arqueologia industrial".
Xemeneia sense fum
m'he tornat un monument.
Talment un temple romànic
ara em ve a admirar la gent.