Edicions Columna (Barcelona), 1999
Porta de límits (Fragment)
Ell opina que la Porta de la Pau és l'única porta de Barcelona que mereix el nom de tal. Sempre ho ha cregut així i no se'n desdiu. De la mateixa manera que s'ha negat del tot a reconèixer que pugui ser equiparada amb el Portal de l'Àngel o el Portal de Santa Madrona. No ha intentat explicar-se on rau la diferència. Ho creu i és suficient.
Dret al capdamunt de les escales de l'embarcador de les Golondrinas, observa sense expressió l'aigua oliosa, fosca i emporcada per tota mena de deixalles que llepa la pedra ennegrida del moll. La Porta de la Pau és de fet una boca closa. No té llinda ni muntants; no mena enlloc. Llevat que disposés de diners per comprar-se un passatge, s'instal·lés en una cabina d'un transatlàntic de qualsevol bandera i es deixés portar per l'atzar de les rutes marines.
Més o menys així ho havia fet Colom partint de Palos amb les tres caravel·les,
Eran tres las carabelas del viejo Colón,
la Pinta, la Santa María y la Niña.
Tres pétalos de nardos abrileños,
tres caprichos de la mar oceana
obsedit pel pressentiment de noves terres indianes. La reproducció carnavalesca de la Santa María, la nau capitana, gronxant-se suaument a l'esquerra, conservava de forma el record de l'aventura.
El temps del navegant Colom era tot un altre. Llavors la Porta de la Pau s'obria de debò a la vastitud del mar; i l'agosarat mariner ambicionava descobrir vies inexplorades al comerç de l'època i al capdavall obtenir, en benefici de la corona catòlica, el control de les espècies. Ara el personatge que un dia es va veure encadenat per l'augusta ingratitud, estenia el braç dret assenyalant el rumb de les Amèriques des d'una alçada de seixanta metres. Si hagués estat en la mateixa posició només que a peu pla, a frec de l'aigua petrolejada, potser la gent hauria interpretat que el dit del navegant cridava l'atenció sobre un estol de gavines que sobrevolaven l'escullera.
A mil milles d'enlloc (Fragment)
Al cap de tres dies, en entrar Marcel Coloma a la cuina a primera hora del matí, va topar-se amb el negre de la platja. El negre ajudava el seu fill a obrir una caixa de peix. Se li va regirar l'estómac. Estava furiós. En advertir que havia arribat, el fill l'informà que el negre feia dies que rondava per la Barceloneta demanant feina i que ell havia decidit quedar-se'l com a mosso pel que convingués.
—T'has... begut l'enteniment o què?
El fill va dir, afluixant el to de veu, que havien fet bons tractes. Res de contracte laboral, seguretat social ni gaites de sou mínim. El negre es conformava amb el plat a taula i vuitanta mil pessetes mensuals. El pagarien amb diner així mateix negre, i a canvi els resoldria la necessitat que tenien d'algú que assumís les funcions d'escarràs.[...]
El negre traginava les caixes de peix. El negre netejava el budellam dels peixos. El negre transportava l'aigua de mar a cubells. El negre esbandia els plats i les cassoles abans de posar-les a les màquines. El negre fregava el menjador, la cuina i els frigorífics. L'horari del negre s'iniciava a les deu del matí i sovint acabava a les dues de la matinada.
Marcel Coloma no el perdia de vista en cap moment. Des del primer dia s'havia imposat l'obligació de vigilar-lo. Considerava que la intromissió d'aquell individu a casa seva introduïa una nota de discòrdia en l'harmonia de la família, dins la qual incloïa els treballadors, i tot i que no sabia explicar en què consistia, el controlava de prop com els guardians d'un penal controlen dia i nit el pres etiquetat de perillós.
El negre es deia Ofeyi i, segons ell, provenia del sud de Nigèria. Marcel Coloma no el cridava pel seu nom.
—Ei,tu!
Pel veïnat va córrer la brama que el Marcel Coloma de La Mar Brava havia sofert un atac de feridura que sense damnar-li seriosament el cervell l'havia deixat amb les facultats malmeses. A la primeria tothom s'interessava per la seva «recuperació», ignorants de la mena de falconada que 1'havia envestit. Marcel Coloma havia nascut a la Barceloneta i el barri sabia que no era home que tolerés les intimitats. Amb el temps i d'una manera tàcita, evitaven de referir-se a la seva salut. Quan li veien aquella mirada d'aclaparament absolut, gairebé els feia llàstima. Era evident que Marcel Coloma no podia desplaçar-se enlloc sense que l'acompanyessin i que s'havia tornat més eixut de caràcter a causa de l'estancament que l'afligia.
Un dia ja remot Marcel Coloma havia tornat del mar per establir-se a la Barceloneta, a primera línia de la platja. Solia explicar-ho amb una frase lacònica:
—Qui s'ha passat mitja vida navegant, no pot viure en terra sense tenir els ulls en la mar.
Des que es reconeixia tocat pel malefici i havia anat perdent l'esperança de recuperar l'autonomia, defugia la visió del mar. Evitava fins i tot acostar-se als finestrals del restaurant que dominaven la platja. Encara més: no va trepitjar una sola vegada la sorra grisa. Feia com si del matí infaust ençà la Mediterrània hagués estat suprimida dels seus records. La coneixia prou bé per saber que no podia fiar-se'n.
Durant uns quants mesos Marcel Coloma havia repassat atentament els diaris rebuscant una notícia que mai no va aparèixer impresa. El fet de no localitzar-la no va contribuir a assossegar-lo. Més d'hora o més tard el mar retorna a les costes tot allò que el destorba.
El dia que enderroquin els magatzems portuaris de la Barceloneta i s'obri el passeig Nacional a la vista de la ciutat, Marcel Coloma té el propòsit de suspendre la seva estada diària d'un parell d'hores al banc. No vol permetre que l'atzar el faci coincidir amb la descoberta d'un cos inflat i probablement rosegat pels peixos, flotant a les aigües fosques del port.
Porta de límits (Fragment)
Aquest sector de Santa Caterina que limita amb la mola del Born ara en desús i el carrer de la Princesa conté la pràctica totalitat de la seva biografia. Deixa de banda els nous jutjats sense ni tan sols reüllar-los. L'atrau el número 22 del carrer de Sant Pere Mes Baix; el xucla amb una foça irresistible. Identifica les olors cridaneres del mercat que amaren els carrers i carrerons que l'envolten. Ell va néixer en el 8 del carrer del Bou, un canaló encauat, curt i sense sortida. Va conèixer la Cristina al Centre de Dependents de la Rambla. Es van casar a Sant Pere de les Puelles. Més de mitja vida dins l'espai geomètric d'un triangle. Fins que a la impensada va ser brutalment desallotjat del triangle que el protegia.
Reconeix la casa tot i que fa anys que no l'ha vista i ja no hi pensa gaire sovint. Es situa en el portal de l'escala de davant per no fer nosa als vianants, sobretot dones carregant bosses o tirant dels carretons de la compra. Vol observar la façana sense presses; rabejar-se en la visió senil. Busca els dos balcons del tercer pis. El dormitori i el menjador. La casa ha envellit més encara, però gairebé ni es nota. Quan la degradació de la pedra arriba a un cert punt, agafa la pàtina d'intemporal. El pis ja era atrotinat en ocupar-lo de nuvis. Aquí van viure la primera nit d'amor. Aquí van néixer l'Eugeni i la Clara. Aquí va tornar l'any 1942 de dret des de la Model, sarnós, ple de polls, cruspit per les xinxes, amb una taca al pulmó dret
Porta de límits (Fragment)
Recordar el Pelma li produeix un dolor agut a les costelles. Passejava un diumenge a primeres hores del matí per la desolació del parc de l'Escorxador. Va coincidir amb el gos de mirada perduda a tocar de l'escultura fàl·lica de Miró. No sabia avenir-se que haguessin tingut el desvergonyiment de plantar aquella cosa horrible, indecent, que per a més sarcasme els diaris titulaven de genial. Va observar que el gos aixecava la pota i es pixava a la base del monument. Es va acostar al gos menut i esquelètic, producte d'infinitat de mescles, i li acaronà el caparró. A partir de llavors el gos va seguir-lo. Quan se'n va adonar, va fer per manera que s'allunyés. La bèstia reculava unes passes, el mirava expectant, i després, sempre a distància, reprenia la marxa a l'encalç de l'home que li havia dedicat el toc de tendresa, com si fos el seu únic amic i no estigués disposat a perdre'l. Més tard l'home es va girar d'una revolada i va cridar sense convicció:
—Vés-te'n d'una vegada, pelma!
El gos no es va immutar. Així doncs, es va quedar amb el nom de Pelma i home i gos van compartir uns quants anys el pis del carrer Provença. Vivien l'un per l'altre. Fins que un dia ell, encaboriat, va oblidar que el Pelma sempre el seguia, anés on anés, i en tancar darrere seu la porta del bany amb inusual brusquedat, va enxampar de ple el cos vulnerable del gos. Li enfonsà el tòrax. La bestiola va deixar anar un grinyol terrible. Al seu torn ell també va cridar com si la patacada seca de la porta hagués fracturat les seves pròpies costelles. El Pelma va morir als seus braços. Gemegava de dolor i el mirava amb ulls vidriosos. Poc abans d'acabar-se va llepar la mà de l'home que l'acaronava amb urgència culpable, plorant a llàgrima viva.
En la clandestinitat de la matinada va sepultar el cos del Pelma al peu de l'escultura de Miró, just on el gos desconegut, sense raça definida, també solitari, havia orinat potser com a demostració de rebuig estètic.
L'home dels coloms (fragment)
Mai no se sabia on localitzar-lo perquè els seus passos no seguien itineraris premeditats ni lògics. Tot d'una es feia present al bell mig d'alguna plaça populosa o bé a qualsevol cruïlla cèntrica. L'home que vestia estrafolàriament sempre empenyia el seu no menys extravagant carretó. I sense més ni més ni mirar ningú, es disposava a oferir 1'espectacle.
L'home baixet tenia la barba blanca i així mateix els cabells blancs que s'esmunyien rebecs del barret de feltre tronat, destenyit a còpia d'anys de sol i doblecs de pols. Els seus ulls eren blavencs, menuts, ennuvolats de tant mirar enlaire i poques vegades les llambordes irregulars del terra. Duia un mostatxo sumptuós que recordava el cèlebre bigoti del canceller Bismarck. El front prominent i les galtes flàccides, colrades, apareixien masegades per les arrugues. L'home vestia sahariana i pantalons bombatxos d'explorador, les cames cenyides amb bandes.
Abans o després d'haver inspeccionat l'aspecte de l'horne, els ulls dels ciutadans neòfits, rabiosos de curiositat, es badaven una mica més per tal d'observar els detalls del carret amb rodes de bicicleta infantil. Damunt els eixos s'alçava la precària estructura de fusta, més alta que no pas l'home, amb petites cel·les enreixades, cada una de les quals era ocupada per un colom. Potser n'hi havia vuit, o deu, o una dotzena, d'aquelles gàbies. Dels dos tiradors del vehicle en penjaven una primera galleda amb aigua, una segona plena fins dalt de veces, i un estri rar que consistia en un mànec proveït de dos cèrcols de diàmetre diferent.
Tan bon punt l'individu i el seu carret s'aturaven a qualsevol paratge de la geografia urbana, es ficava un grapadet de veces a la boca, engrapava l'eina cilíndrica com si fos un domador d'animals salvatges, obria un parell de gàbies i s'allunyava unes desenes de metres tot fent saltets. Mentrestant somreia picardiós a la concurrència de grans i petits que, per regla general expectants, assistien a la improvisada escenificació.
Tothom intuïa que en obrir de bat a bat les portes de les gàbies, les bestioles captives traurien els caps i tot seguit, deleroses de recuperar la llibertat, alçarien el vol. Cal dir que qui més qui menys ho desitjava ni que només fos per veure com reaccionava l'homenet. Davant la sorpresa de tots, però, els coloms no es movien dels seus cataus fins que l'amo, des de la distància, emetia com una mena de xarrupeig amb els llavis. Llavors els animalons sortien rabents, s'enlairaven bategant les ales amb veritable fúria i dibuixaven veloces i acrobàtiques circumvolucions, sovint fregant les copes dels arbres. La gent solia aplaudir aquells exercicis de virtuosisme sense pensar que, ben mirat, eren connaturals a les facultats de l'espècie.
Tot d'un plegat l'home modulava un xiulet molt prim, a penes audible. A l'oïda sensible dels coloms devia sonar com una intimació categòrica que els produïa una sotragada. Davallaven en picat a l'encontre d'aquell que els cridava i ell, mantenint per damunt del seu cap el doble cèrcol, girava amb impensada agilitat sobre els talons com si interpretés uns passos de dansa i exclamava hop! hop! hop!, coincidint que els dos coloms es posaven un a cada anella. O bé, segons el to i la intensitat del xiulet, compartien la base del malmès barret de feltre. Llavors l'home repetia amb matís de victòria un estentori hop!, i aixecava els braços subratllant d'aquesta manera als ulls del públic la identificació absoluta entre ell i els seus ocells, que a causa de l'esforç tremolaven d'ales. Els nombrosos espectadors vibraven d'entusiasme.