Institut d’Estudis Catalans (Barcelona), 1934
L'Yxart era alt, i tenia un ulls intel·ligents i benignes, un bigoti ros caigut, i els cabells esbullats. Posseïa una percepció clara de les coses, i tenia en la conversa, el do de l'oportunitat. Sabia contar, i li plaïa ésser escoltat. Parlava d'una manera elegant i persuasiva, i en escriure usava un estil ple de distinció. Era cosí de l'Oller, el qual més aviat era baix. No s'assemblaven gens. Anaven sovint plegats als concerts, a les exposicions i a les tertúlies literàries, on els trobàvem.
Un dels bons amics i col·laboradors de la revista L'Avenç era En Josep Soler i Miquel, que feia crítiques literàries a La Vanguardia amb un esperit desconegut aleshores, vives, mogudes i anant al fons de cada obra examinada. I se'n produïen tantes, en aquella època! En Soler fruïa especialment davant dels llibres catalans; i, si coneixia personalment l'autor examinat, n'observava els trets fisonòmics o característics d'una manera aguda i fina. Ens coneixíem de la Universitat. Va ésser ell qui em presentà En Maragall. De resultes d'aquella presentació, aquest ens lliurà Les minves de gener. Ultra altres poesies, va donar-nos, el darrer any de L'Avenç, l'admirable "La vaca cega", que recordo que va produir sensació no solament a L'Avenç, sinó a l'Ateneu, a Can Parés i a tot arreu on anàvem. En Soler i Miquel estava radiant. No he tractat cap altre amic que gaudís tant com ell de plenitud de vida. Era no diré corpulent, però ple de frescor i irradiant simpatia: per això va sorprendre tots els amics, l'any 1897, la se va trista fi. En Maragall, pietosament, va recollir en un volum els seus escrits, que féu precedir d'un pròleg molt sentit. La seva incomprensible mort va constituir un cop molt punyent per als seus íntims, que no ens podíem avenir que no tornés mig rient com solia; però el temps, sortosament, tot ho esborra.
Em recordo com si fos ara que, la primera vegada que vaig anar a casa l'Apel·les, ell va dir-me que tenia vint-i-nou anys, i jo no en tenia sinó disset. Era al fort de la seva fama d'il·lustrador de llibres, però fruïa del do d'ubiqüitat, perquè sense parar de dibuixar conversava amb algú de nosaltres de coses interessants. Portava, per a estar per casa, boina i babutxes. Era ja aleshores un treballador formidable, i jo diria que totes les obres que anava publicant ja les tenia escrites i il·lustrades. De vegades organitzava lectures de poesies seves, a les quals lectures, a més de nosaltres, assistien En Francesc Matheu, 1'Oller i l'Yxart; i 1'Apel·les, tot llegint, s'adonava de l'efecte que produïa particularment a En Matheu, que, per aquells temps, havent publicat La copa, era el poeta que tenia més crit i l'opinió del qual interessava a l'elegant dibuixant. Ara En Mestres és un dels poetes i prosistes més prolífics. D'entre les seves obres es pot fer una selecció que restarà ben durable: no volem dir quines col·leccions ens agraden més. En Mestres d'aleshores, com també el d'ara, era molt divertit: la seva broma seriosa era nova per a nosaltres. Sovint fèiem excursions matinals els dies de festa, i ens hi acompanyava un gravador, En Casals, que era un dels homes més tranquils que he tractat. Usualment sortíem tots tres: l'Apel·les, En Casals i jo. Rèiem de tot i de tothom, tot observant. Pels Quatre-Camins ens adreçàvem cap a Vallvidrera, i esmorzàvem platxeriosament a Can Baldiró d'aquell temps. Ara tot s'és canviat: ni Quatre-Camins ni hostals; i la jovialitat també s'ha perdut.
Convé dir ben de pressa que les crítiques que va iniciar En Jaume Brossa Roger tenien una altra envergadura que no pas les d'En Ramon Casellas. Era brillant, sobretot en la conversa; i quan ell enraonava li desagradava que ningú el discutís o se'n manifestés contrari. Tenia molta traça a demostrar les seves afirmacions: era sofista. D'altra part era molt simpàtic, i els seus articles apareguts a L'Avenç eren comentadíssims. Era cruel en la conversa, però sincer i bo. Escrivint, llampeguejava de frases curtes, intenses, poques vegades tallants. El mateix en la conversa que en els articles, li venien ganes de dir coses tan grosses i extraordinàries que alguns de nosaltres hi fèiem una cara interrogativa; però ell estava satisfet d'haver-nos espaterrat. Era, com he dit, un xicot brillant, i ho sabia. La seva aparició a «L'Avenç» va ésser un esdeveniment. El coneixíem de vista de l'Ateneu, però mai no hi havíem parlat. Crec que ens el va acompanyar En Cortada. Era de gran alçada, i feia anar els braços amb un gest molt ample, com si volgués abraçar moltes idees.
La primera idea que servo d'En Matheu, qui venturosament encara és ple de vida, és la d'un jove alt, retallat el bigoti i la barbeta de tal manera, que li donaven un aire mefistofèlic. Després, quan vaig tractar-lo, va esvair-se aquella primera visió de noi, car ja sabia jo ben del cert qui era ell. Caminava decidit, i res, en altres èpoques, feia presumir que arribaria a posseir tanta empenta editorial catalana. A nosaltres, en aquell temps, ens agradava el poeta del Reliquiari i de La copa. En Perés va dedicar a En Matheu un article important.
A part de L'Avenç, vàrem emprendre força publicacions. En el primer Avenç, de petit format, ja havia donat una comèdia titulada Divendres, d'En Conrad Roure. En 1889 i 1890 vaig donar com a fulletó els Cants íntims, de l'Apel·les Mestres; el meu primer assaig de bibliografia, l'Anuari bibliogràfic català de 1888 (l'any de l'Exposició Universal), i l'Atlas dels Viatges d'Ali-Bey, desconeguts en català. Després de la unió amb En Casas, les obres editades varen sovintejar: Montalba, novel·la d'En Bosch de la Trinxeria; Trescant per les serres, narracions aparegudes de primer a L'Avenç, d'En Pons i Massaveu; la crònica d'En Turell; les edicions precioses de La intrusa i Espectres. Aquestes dues darreres em recorden les festes modernistes de Sitges i la moguda representació de l'obra de l'Ibsen al teatre Olimpo. Tant parlaven de modernisme els articles d'En Cortada i d'En Brossa, que no tenia res d'estrany que vinguessin alguns clients de bona fe a la llibreria perquè els servíssim un tractat de modernisme, els quals sovint se n'anaven creguts que ens negàvem a vendre'ls-el.
En Brossa, durant els anys 1892 i 1893 (darrer de L'Avenç), va donar el to a la nostra revista: hi va publicar articles com La joventut catalana d'ara, que era vibrant d'emoció i d'esperit crític, però abundant de frases contradictòries i llampants. Els seus articles eren sempre importants i ben construïts. Algunes vegades (poques) tenien bon començament, pel mig s'emmalaltien i fluixejaven en acabar. Recordo que en el darrer temps (1893), en què el desig de rebentada el corprenia, en va fer una de tan crua contra En Frederic Soler, que no li deixava gairebé res sencer. En Pitarra va venir a la redacció tan desolat, que En Casas i jo vàrem acordar suspendre L'Avenç en finir l'any, fent acabar llavors els Espectres i els textos. A la fi ens vàrem acomiadar dels nostres lectors amb un A reveure fortament vibrant i amb alguns atreviments, dels quals conec massa íntimament la mà. Nosaltres no gosàvem trencar tota esperança, però en el nostre fur intern no teníem cap intenció de fer reviure L'Avenç, sinó que ja el consideràvem mort per sempre.
Mentrestant, si bé la llibreria no anava tan bé com era de desitjar, a la impremta treballàvem de valent, fins al punt d'haver-hi mesos que no podíem donar l'abast a la feina: catàlegs, impressions per al comerç i la industria. Comptàvem amb grans clients. A mi sempre m'ha agradat la bella tipografia, i m'havia adonat que en altres països no seguien la norma del Jarro de Médicis a les portades: vaig trencar tots els motllos, i vaig observar amb satisfacció que allò tenia èxit, perquè altres impremtes ens escarnien. Havíem excel·lit en tota mena de participacions: de naixença, de casament i de mort. Si, per exemple, venia un senyor per a una participació de casament i ens la portava redactada en castellà, jo li mostrava un àlbum de treballs d'aquesta mena redactats en català. Li deia que si persistia a fer-ho en castellà no hi feia res, però li aconsellava que no hi gastés gaire: ara que en català podia fer-ho a tres tintes perquè era una llengua més noble. Davant d'aquests arguments, l'individu que volia casar-se es decidia per la redacció en català. Una altra cosa: teníem models perfectament nous de redacció per a sortir-nos dels patrons establerts per la rutina
Els rars amics encara plens de vida (tants són els que hem perdut!) es recordaran que a la rebotiga teníem els retrats dels companys que havien passat per L'Avenç. Tots els conservo; així com, del fet de l'homenatge, en tinc reunits, sense excepció, tots els elements. El pas del nostre associat Sr. Ponsa ens va llegar un administrador, ja vell, que era anomenat per nosaltres el senyor Quim (de cognom es deia Servat). Va passar alguns anys ordenant papers i enganxant retalls. D'això va venir que conservo tantes coses ordenades (essent ja, com era, prou afectat a guardar papers): talment, que podria escriure unes memòries de L'Avenç. El Sr. Quim va ésser el propulsor i organitzador de L'Eco de la Treballada, que va anar sortint durant dos anys (1912 i 1913), principalment redactat pels aprenents de la impremta. Un dia va dir-nos que l'endemà no vindria perquè no es trobava massa bé. Al cap de tres dies l'acompanyàvem al cementiri. Pobre Sr. Quim! Mai no havia mancat a la seva obligació ni mai no s'havia queixat!
Em recordo com si fos ara que, la primera vegada que vaig anar a casa l'Apel·les, ell va dir-me que tenia vint-i-nou anys, i jo no en tenia sinó disset. Era al fort de la seva fama d'il·lustrador de llibres, però fruïa del do d'ubiqüitat, perquè sense parar de dibuixar conversava amb algú de nosaltres de coses interessants. Portava, per a estar per casa, boina i babutxes. Era ja aleshores un treballador formidable, i jo diria que totes les obres que anava publicant ja les tenia escrites i il·lustrades. De vegades organitzava lectures de poesies seves, a les quals lectures, a més de nosaltres, assistien En Francesc Matheu, 1'Oller i l'Yxart; i 1'Apel·les, tot llegint, s'adonava de l'efecte que produïa particularment a En Matheu, que, per aquells temps, havent publicat La copa, era el poeta que tenia més crit i l'opinió del qual interessava a l'elegant dibuixant. Ara En Mestres és un dels poetes i prosistes més prolífics. D'entre les seves obres es pot fer una selecció que restarà ben durable: no volem dir quines col·leccions ens agraden més. En Mestres d'aleshores, com també el d'ara, era molt divertit: la seva broma seriosa era nova per a nosaltres. Sovint fèiem excursions matinals els dies de festa, i ens hi acompanyava un gravador, En Casals, que era un dels homes més tranquils que he tractat. Usualment sortíem tots tres: l'Apel·les, En Casals i jo. Rèiem de tot i de tothom, tot observant. Pels Quatre-Camins ens adreçàvem cap a Vallvidrera, i esmorzàvem platxeriosament a Can Baldiró d'aquell temps. Ara tot s'és canviat: ni Quatre-Camins ni hostals; i la jovialitat també s'ha perdut.
A En Milà i Fontanals, que m'imposava respecte, mai no vaig gosar adreçar-li la paraula. Vaig tenir la sort d'escoltar-lo com a mestre en el darrer curs que va donar a la Universitat. Semblava com si divagués, abstret de la classe. Recordo que un dia ens deia: —Yo no comprendo por qué se escribe: «un edificio de grandes proporciones», cuando debiera decirse «de grandes dimensiones».— Els estudiants, sempre lluny d'avaluar degudament un tal mestre, i sens dubte per la seva extraordinària corpulència, l'anomenaven «la ballena literaria». De les seves usuals distraccions se'n contaven llegendes. Ell mateix, en una carta publicada recentment, se'n queixa, i tem que augmentin amb l'edat. En Joaquim Rubió i Ors el vaig tractar també com a mestre. Era vellet, petitó, i no feia les explicacions de la manera acompassada usual en En Milà, sinó nerviosament i entusiàstica. En les lliçons de l'assignatura d'història tenia dies veritablement feliços. Com a bons amics, En Milà i En Rubió i Ors anaven sovint plegats pels carrers de Barcelona: el gran Milà tot pausat, i En Rubió a passos descompassats i seguits; l'un amb la seva barba, i l'altre amb els seus bigotis i pera i ulleres d'or. En Milà va finar pel juny de l'any 1884, l'any següent al d'haver jo escoltat el seu mestratge. Tots dos havien estat, cadascun amb el seu especial aspecte, els veritables precursors i propulsors de la nostra renaixença literària.
Un dia, En Pijoan, parlant amb En Prat de la Riba, va insinuar-li la idea de la creació d'una institució d'alta cultura. En Prat va cridar-nos En Rubió i Lluch i a mi. Tots quatre vàrem convenir que la novella institució podria dur el nom d'Institut d'Estudis Catalans. En principi va pensar-se en les persones, qüestió difícil, i en la del local. La fiscalia s'anava traslladant, a poc a poc, al nou Palau de Justícia, però la cosa anava llarga. En Pijoan va possessionar-se d'una torre quadrada que encara varen demanar per a posar-hi En Rull, condemnat a mort. A l'últim varen desembarassar aquell humil recés, i En Pijoan va fer-lo decorar al seu gust. Allí dalt, que és on ara En Fabra té el seu despatx, va néixer el primitiu Institut. Mentre s'esdevenia això, treien envans i runa de la fiscalia i desembarassaven tot allò que podien. Resultava una sala immensa, de la qual no sabíem ben bé què fer. Vagament, amb tot, la destinàrem a sala de lectura; però ens semblava massa gran i que ens costaria passar molts pressupostos per a omplir-la de llibres. Els primers nomenats varen ésser: En Rubio i LIuch, president; En Puig i Cadafalch, vicepresident; En Miquel S. Oliver, En Pere Corominas; En Josep Pijoan, secretari; i jo, arxiver-bibliotecarí. Tot seguit varen adherir-se En Joaquim Miret i Sans i En Guillem M.a de Broca. En la primera junta que vàrem celebrar, en una habitació de baix, entre altres acords importants vàrem prendre el de l'adquisició de la Biblioteca Aguiló, que va tenir lloc el dia 5 de juliol del 1907.
Essent amic de rodar i de cartejar-me, em vaig decidir a anar a La Jonquera, on habitava En Carles Bosch de la Trinxeria: desitjava veure'l allà on vivia. En aquell temps ell havia fet un resum d'articles publicats ací i allà amb l'encertat títol de Records d'un excursionista, i aquest fet havia cridat l'atenció del món literari d'aleshores sobre el seu nom, Abans d'anar a entrevistar-me amb En Bosch no el coneixia ni per retrat. Era de bona alçada, camallarg i revingut, amb unes grans patilles blanquinoses. Posseïa bones finques escampades per l'Empordà, àdhuc el mas Jomba, prop de Torroella de Montgrí. En aquella avinentesa, memorable per a mi, vaig conèixer la seva família i els seus fills, i va lliurar-me l'original de la novel·la Montalba. Quan vaig ésser a Barcelona la vàrem llegir, i vàrem acordar publicar-la. En Caselles (Raimond) la va rebentar massa cruelment a L'Avenç mateix. ¡Què li deien, a ell, les gronxades al cim de l'avet del cingle de l'Os! En Bosch va escriure'm una carta queixant-se molt discretament, pero sense fer-me particularment cap retret.
M'agradaria saber trobar frases efusives per a parlar del bon amic Rafel Patxot. La primera idea que en tinc és que un dia va entrar a la llibreria (primer local) un jove alt, atractiu, acabat d'arribar d'Anglaterra, per adquirir certs llibres anglesos que hi havia a l'aparador. Ell mateix ha retret aquest record en una altra ocasió. La nostra relació, partint d'aquell dia, s'anà fent més intensa, quan, no recordo per quin motiu, va invitar-nos, a En Casas i a mi, a navegar en el seu bot Griselda. Vàrem comparèixer a Sant Feliu de Guíxols el dia i hora convinguts, i, al cap de poca estona, amb el nou cordial amic, acompanyat de dos alegres mariners, ens trobàvem lliurats a les delícies del barquejar, en una embarcació sota la bandera barrada, cosa rara en aquells temps difícils. El nom escaient de Griselda que portava a la falca contribuïa a donar al viatge l'aire d'un navegar ideal. Varen conduir-nos a Santa Cristina, i, un cop allí, En Patxot havia disposat que els mariners preparessin la minestra, amb aquella traça gairebé innata que posseeix la gent de mar, sota l'ombra d'aquells dos grans arbocers que hi ha i mentre la incomptable florida dels lliris de platja ens embriagava de fragància. Des d'aquell platxeriós viatge vàrem anar intimant; i, com que ell té un dels caràcters més iguals que he conegut, va acostumar-se a entrar a «L'Avenç», i el consideràvem com un dels nostres. Ell, així com En Maragall i algun altre, venia al matí, però no s'hi estava gaire. Ens acostumàrem tant a veure'l, que quan no compareixia l'enyoràvem. Havia aconseguit els nostres tres canvis d'establiment. Ell coneixia els nostres neguits, i, si haguéssim escoltat a temps els seus consells, ens hauríem estalviat disgustos. No cal comparar uns temps amb altres; però allò que En Patxot ha fet més endavant en bé de la ciència catalana, sembla tan ideal com el que feia navegant venturosament, sota la bandera de la pàtria, en la seva blanca Griselda.