Editorial Picazo (Barcelona), 1970
L'ermita de l'Abellera
Com rusc clavada dins la cinglera
s'alça l'ermita de l'Abellera,
sembla una rosa dins del penyal
que fa descloure la primavera
mentre verdeja el castenyeral.
Jardí de roses és la solana,
sa flaire dóna la flor boscana
on beu l'abella la dolça mel,
i la poesia que tot emana
d'aquella terra fa un tros de cel,
Un vellet cuida la vella ermita
vellet que porta en sa cara escrita
tota una vida de soledat;
en contemplar-lo, el cor palpita,
sembla una imatge d'eix lloc sagrat.
L'excursionista passa i contempla
el bosc i el cingle, el vell i el temple
i tot li queda gravat al cor,
mentre li dóna el vellet l'exemple
besant la Verge del seu amor...
Quan els anys passin i el bosc no hi siga
i el vellet mori, sa cara amiga
l'excursionista recordarà,
que el bosc i el cingle i el vell, tot lliga,
tot és l'ermita que visità.
Si no recordo malament, vaig estudiar a l'Institut Jaume Balmes entre els anys 1975 i 1978. Aleshores es deia Instituto Nacional de Enseñanza Media Jaime Balmes i en alguna banda hi havia una bandera espanyola amb l'àguila imperial. Tenia un avantatge sobre la majoria d'escoles: ningú no se sentia especialment orgullós de ser-hi. Jo tampoc. Vaig viure-hi la mort de Franco i els primers anys de democràcia, una època excitant, diuen, i bastant confusa. De la meva estada n'he guardat només un parell de coses: el «Carnet del alumno» i un exemplar de la revista Aula, feta íntegrament pels estudiants. El «carnet» era un document franquista, amb ma sèrie de normes i una fotografia en blanc i negre envaïda, en part, per un segell de color blau. A la foto surt un adolescent prim que porta un jersei de llana i els cabells llargs. Sóc jo. Més ben dit: era jo. [...]
Els dies que no apareixia per l'institut me n'anava al cinema (extraordinaris programes matinals al Savoy, a l'Atlanta i a les Galeries Condal) o m'amagava en un racó del bar Velódromo per llegir. També escrivia. Poemes, sobretot. N'ha quedat constància a la revista Aula, que va publicar un dels poemes més lamentables que recordo haver llegit mai. Es deia «Abatirem el mur» i el vaig escriure jo. Tindré el bon gust de no reproduir-lo. Explicaré, això sí, quin era el tema del poema. Parlava del mur que separa el pati de l'Institut Balmes del pati de l'escola Lestonnac. Aleshores, 1'Institut Balmes no era mixt. Ho repeteixo: no era mixt. Perquè copseu la gravetat d'aquesta situació, imagineu-vos una classe plena de tíos! Oi que fa angúnia? Quan sortíem al pati, sentíem que les noies de Lestonnac eren a 1'altra banda del mur, però no les podíem veure! La frustració era immensa. Per això vaig escriure aquell poema i, posats a fer confessions, ho dic francament: em penedeixo no solament d'haver-lo escrit, sinó també d'haver-lo publicat a la revista.