Antoni López, llibreter (Barcelona), 1930
Per damunt del comediant, hi ha el pare.
La comèdia, tot i semblar talment que la faci pel públic, la fa pels fills.
Fer comèdia li ha donat fama i li dóna diners. La fama la posa de recó, però els diners els transforma en pa per als fills.
De vegades, veient-lo fer comèdia, hom li nota una punta de tristesa.
Potser pensa que és molt trist haver de fer riure, tota la vida, al públic, per tal de poder pujar, bé i honestament, la família.
S. Rusiñol
Hom ara ja no el concep si no és amb la corona de llorer, enganxada darrera del barret, com una corona de sant, dalt un pilot de pedra.
Donats els antecedents i les característiques de la seva literatura i la seva vida, aquesta concepció monumental és una mica irrespectuosa.
Tot i que els anys estoven les persones i les santifiquen, En Rusiñol ha d'ésser considerat com un revolucionari autèntic. I tractat com a tal. Fet i fet, és el que li agrada més.
Imagineu-vos que som als temps de l'Home de l'orgue, de L'Alegria que passa, de les Impresiones de arte i de la caça de Grecos a París, acompanyat d'En Zuloaga.
Recordeu aquella solemne processó de Sitges presidida per un Greco voltat d'antorxes i les forces vives del poble.
Tingueu present els escàndols que provocaren les exposicions d'En Rusiñol a can Parés i afegiu-hi ara, perquè es tracta d'una dada important, que En Rusiñol era de casa bona —l'avi li deixà l'armari del pa, ben ple —. Ara bé. Amb aquests elements n'hi ha de sobres per fer, no pas una revolució i plegar, ans bé una col·lecció sencera i, més i tot, n'hi ha per a jugar a fer la revolució contínuament.
Que és, al capdavall, el que ha fet i desfet En Rusiñol, tota la vida.
Dr. Borralleres
A l'Ateneu, totes les tardes, de dos quarts de tres per amunt. A l'Ateneu, igualment tots els vespres, de les deu del vespre en avall.
El Dr. Borralleres és el president nato de les penyes d'intel·lectuals desvagats de l'Ateneu, que és la que dóna la pauta o l'orientació a seguir en totes les qüestions d'ordre intel·lectual, artístic o polític que es produeixen al país.
Aquesta feina —la de presidir-les— a primer cop d'ull no té importància. Si us ho mireu bé, notareu que requereix molta cura, i una gran diplomàcia. Es tracta d'ateneistes, gent cultivada, espiritual i aferrada al propi parer.
No és allò que, en últim cas, hom pugui fer callar la reunió amb un cop de campaneta autoritària. No. Es tracta de lligar voluntats, de suavitzar asprors, de fer valer la pròpia simpatia, convertint-la en un element d'autoritat en els casos delicats, i finalment de fer venir bé a tothom amb allò que sense l'autoritat moral del president, qui sap si hauria derivat en una baralla de galls.
Aquesta feina l'acompleix el Dr. Borralleres a bastament i a gust de tothom, fins dels seus mateixos companys de la penya que presideix. Què voleu més?
Ultra aquest càrrec important, el Dr. Borralleres exerceix el de cònsol estiuenc de Prats de Lluçanès. I no es limita pas a ostentar el càrrec entre els amics. El doctor l'exerceix amb una gran bona fe. El ciutadà d'aquell poble que passa una marfuga, sap on anar a trobar acolliment. El que necessita quelcom urgent que només es pot trobar a Barcelona —encara que es tracti d'un específic—, sap que, avisant-lo, cuitarà a proporcionar-li'l.
No sabem si també intervé en qüestions de matrimonis desavinguts. Si ho fes, estem segurs que els arreglaria.
Naturalment, amb aquests dos càrrecs, el Dr. Borralleres no té un moment seu.
J.Santpere
Per damunt del comediant, hi ha el pare.
La comèdia, tot i semblar talment que la faci pel públic, la fa
pels fills.
Fer comèdia li ha donat fama i li dóna diners. La fama la posa
de recó, però els diners els transforma en pa per als fills.
De vegades, veient-lo fer comèdia, hom li nota una punta de
tristesa.
Potser pensa que és molt trist haver de fer riure, tota la vida, al
públic, per tal de poder pujar, bé i honestament, la família.
Al nostre país hi ha de tot i força. Poetes, músics, dramaturgs, polítics, novel·listes, escriptors, filòsofs, etc. L'Aureli Campmany pertany al grup dels inventors.
Ara bé. Què ha inventat? No res menys que el folklore català; aquells balls que s'han de ballar en calçotets i un mocador de venedor de síndries lligat al cap, un cop l'any, per les festes majors importants del país.
En Campmany és cisteller. Té una botiga a la Rambla de les Flors. El sostre d'aquesta i els cantells de l'entrada són plens de cistells. Potser per això hom se l'imagina com un d'aquells prestidigitadors xinesos que, per art de miracle, fan sortir de dins d'un mocador de seda, embruixat, conills, coloms, ànecs i cintes de colors i, en haver acabat, saluden el públic.
López Llausàs B.
El fundador d'aquesta dinastia editorial que és la casa López va ésser don Innocent López Bernagosi, un senyor petitó i d'empenta, que inundava tot Catalunya de paper imprès. Tenia una llibreria al carrer Ample. Des d'aquell recó va escampar paper imprès en català per tot el país. Lo Noy de la Mare, Lo Xanguet, El Tiburón, El Cañón Rayado, El Cañón Krupp, Un tros de paper, Els singlots poètichs, d'En Pitarra, i La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa.
Del carrer Ample passà a la Rambla del Mig. Allà s'encarregà de portar les regnes del carro editorial de la casa, el fill don Antoni. La tasca del pare, fou perpetuada pel fill.
El fill de don Antoni i nét de don Innocent, En López Llausàs —al qual a la seva joventut hom li deia Antonino—, ha trasplantat la casa a la Plaça de Catalunya. Ja no se'n diu la "Llibreria Espanyola", sinó la "Catalònia". Però tant li fa. És el mateix, perquè és l'obra mateixa de l'avi, continuada pel pare i seguida pel fill.
En el fons és la dinastia dels López que es perpetua a través dels temps.
Fa temps que cerquem, dia i nit — a la nit amb un fanal encès, com si cerquéssim caragols—, la nostra novel·la, el nostre novel·lista autòcton.
Al nostre país hi ha una gran escassetat de novel·les i de novel·listes. Aquesta escassetat ningú no se l'explica. En efecte. En un país com el nostre, que conté de tot i forca en el ram de la cultura i de les lletres, a què deu obeir que la novel·la no compti, com qui diu, amb un representant digne i solvent? El trobar-ne, doncs, es qüestió de vida o de mort. Hem de fer els possibles i els impossibles — caigui qui caigui — per tal de trobar un novel·lista amb cara i ulls, que es pugui comparar amb els de l'estranger. Si cal, hem de falsificar-lo.
***
Tanmateix temps endarrere, va morir-ne un. En saber-ho, hom va fer un gest d'estranyesa. Ja el teníem, però, Déu de Déu!, de tan prop que es trobava, ni ens n'havíem adonat.
Recordeu aquelles il·lustracions del poema Liliana?
Un seguit de gnoms, de fades, de follets; joncs monumental, boscos plens d'obaga, aiguamolls misteriosos?
Un món desconegut, de somni. L'Apel·les va descobrir-lo dins d'una hortènsia i ens l'ofereix, ben apariat, damunt la safata de la seva fantasia, amanit amb oli de les seves il·lustracions i la sal dels seus versos.