Aquest relat del tot imaginari, escrit amb un cert regust de «Pàgines viscudes» folch-i-torrista, podria ben bé ser un conte de Nadal. Sí que és un homenatge a l’Andorra que ha acollit tanta gent que hi ha cercat i trobat refugi en diàspora forçada o voluntària, com la meva. 

De fets solidaris tots en coneixem; em penso, vaja. Deixeu-me, si us plau, que us n’expliqui almenys un. Forma part d’una història inèdita que m’estimo, i en transcric un fragment. L’heroi que n’és l’actor era amic meu. 

L’escena transcorre a la cabana dels pastors del Pas de la Casa, un hivern en plena Segona Guerra Mundial. El Pas havia quedat bloquejat per la neu. Dins el refugi hi havia un petit grup d’homes i una dona jove amb una criatureta. S’obrí la porta i hi entrà el nostre personatge; els homes el saludaren joiosament. 

El nouvingut, un cop afluixaren les efusions, prengué la motxilla i en tragué una ampolla de llet que duia embolicada en un jersei de llana; després en tragué un gran pa rodó i anà a oferir-lo a la dona. 

—Resulta que el company ha vingut —explicà un del grup—, tal com havíem convingut, per entregar uns paquets de caliquenyos dels que ell fabrica i que nosaltres comercialitzem, ja s’entén què vull dir. Doncs aquí ens teniu, amb aquesta senyora estrangera que té intenció de trobar-se amb el seu marit a Andorra la Vella. Com que amb molta sort n’hi ha per hores, o dies, abans no passi l’autocar de línia i ni la dona ni nosaltres no tenim menjar i encara menys llet per al petit, el tabaquer, sense que ningú li ho demanés, s’ha jugat la pell pujant al refugi de Fra Miquel per si de cas aconseguia alguna cosa d’aliment. Ja ho veieu, sembla que el portuguès solitari del refugi, que és un tipus tot especial, li deu haver donat el que bonament tenia. Tant de bo l’aventura d’aquesta dona i el seu menut arribi a bon terme. 

El tabaquer, per treure importància a la seva gesta, interpel·là faceciosament el que havia parlat: 

—Au, va! Ja has tastat els meus caliquenyos? 

I ell mateix se’n posà un a la boca.