¡Santa Coloma! Vet aquí un poble ben particular; no m’ha vingut pas de nou al veure’l per primera vegada. Jo recordo haver llegit més d’una volta sa descripció, o per lo menos (sic) molt semblant, en algunes de les novel·les idealistes que llegia quan era petit. Després he dubtat sempre de l’existència de tals llocs, però he vist Santa Coloma i no puc menos de creure als Fenillets i als Lottis. Figura’t un grup de rústegues cases agrupades al peu d’un bonic campanaret de finestrals bizantins, i aquest poblet amagat dins d’un bosquet de roures i alzines, al peu mateix d’una muntanya i estenent-se davant seu una plana paradisíaca, pel mig de les quals corre un riuet d’aigües fresques i pures: una verdadera vall de la Provença llegendària, de les que Florian descriu en sa novel·la pastoril Etoile. Lo Valira, al passar per aquí, encantat d’aquest paisatge, fins detura sa corrent impetuosa i s’encanta contemplant-ho. ¡I que és bonica aquesta Vall pròpiament dita d’Andorra! Sembla mentida que al cor d’aquestes muntanyes tan agrestes puga trobar-s’hi un lloc semblant; és qüestió d’obrir la vista i quedar encantat. Dins d’un marc d’altes muntanyes s’estén un cuadro ple de flors, un verdader cuadro que ni el pinzell de Casto Plasencia hauria copiat, un cuadro de cerca (sic) quatre kilòmetres quadrats que pintà amb sa mà de mestre inimitable lo Diví Artista. Pel centre corre el Valira, ample i quiet, a un costat i altre s’estenen extensos prats, per on se belluguen remats de trenta mules i bous, uns prats verds i matisats, creuats d’acèquies (segles, que diuen ells), per la vora de las quals s’estenen fileres d’olms i altres arbres gegantins. En últim terme, lo poble de les Escaldes, més a prop i a l’esquerra, Andorra la Vella; i tot això banyat per una mar de llum, tot matisat, tot despedint reflexos, des de l’aigua del riu a les teulades de las cases. ¡Oh, és sublim! No crec olvidar mai més la impressió que em féu.

7 d’octubre de 1892

En efecte, Sant Julià és un poble relativament gran i bonic; lo pobre, lo lleig, casi podríem dir, són los alrededors, puig s’alça sobre una costa tancada entre tres altes muntanyes, entremig de las quals corre el Valira, espadat i estret com una canal. Damunt del poble, passa per un puesto tan angost, que casi corre amagat entre roques. Però el poble és verdaderament bonic i important. A l’entrada, hi ha un mig enrunat portal a l’aire lliure que és molt pintoresc. Té un carrer molt llarg i una plaça molt notable, plens un i altre de botigues, en las quals se nota molt de moviment. Sant Julià és la verdadera clau de Andorra. Com per la part de França la Vall està poc menos que incomunicada la major part de l’any, tot passa per aquí. Los habitants d’aquest poble tenen un esperit molt comercial: proveeixen a la Seu tots los articles de més consum, i allí acudeixen a buscar-ho tots los habitants de la Vall, no calguent-los aixís baixar a la Seu. Hi ha a Sant Julià fusters, ferrers, estancs, tendes de pesca salada, drogueries, botigues de roba, etc. etc., tot en gran nombre; de manera que mirat baix lo punt de vista comercial, és la Barcelona d’Andorra. És un poble ple de vida.

A més d’això, Sant Julià és lo cau dels contrabandistes d’aquest terreno. Baix aquest punt de vista, Andorra és una plaga, tant per Espanya com per França, puig que la ventatja de trobar-se situada entre dos nacions, li ofereix ocasió de fer doble negoci en lo contrabando. T’explicaré la manera de portar a cap aqueix doble negoci: Los paquetaires introdueixen a Espanya tabaco del país o bé gèneros francesos, i de tornada entren carregats de capses de cerilles que introdueixen a França, que com saps, allí estan estancades i valen diners. ¿En que ho entenen els andorrans? També introdueixen a Espanya tabaco francès a més del seu, que segons diuen té més salida, encar que el guany és més poc. Únicament los queda lo 25 per 100 que el govern francès fa de rebaixa al destinat a l’exportació. De manera, que aquí es fuma tabaco francès un 25 per 100 més barato que a França. En quant al tabaco d’aquí no es pot fumar: si tots los fumadors fossin com jo, ja podria el govern d’Espanya permetre sa importació; prou se l’haurien d’entornar altra vegada. Si en posessin a les cajetillas no fumaria.