Josep Janés Editor (Barcelona), 1950
Santa Maria del Mar
A la finestreta
de prop del teulat
només hi fa ornat
un niu d'oreneta.
La cambra és estreta.
Des que el sol ha entrat
ben de bat a bat,
lluu més ampla i neta.
I té un campanar
davant, que agermana
sa força amb la blana
gràcia galana
del dolç colomar
perquè la campana
sàpiga volar.
Plaça del Pi
Ran de parets la molsa regalima
la quietud humil de la humitat
i el sol hi deixa la tendresa prima
sobrera dels somrisos del terrat.
Terrats; respir de la ciutat antiga
fidel a la mesura menestral
de les alçades agermana i lliga
dels campanars i els colomars, com cal
a la igualtat i clara senyoria
de la rialla unànime que fa
la roba neta al sol feliç del dia
i, amb ella, els vols de llum del colomar
i el so de les campanes, companyia
de benestances sense massa enllà.
Carrer de Petritxol
Els primers dies de maig
dóna bo prendre la fresca;
ara que el dia és més llarg,
caldrà posar cortinetes.
A la vora del balcó,
cus la noia de la casa.
¿No seria com l'amor
aqueix gust de flairar l'aire?
Es decanta la claror
com el vol plegat d'una ala.
¿No seria això tan dolç
el convit de l'abraçada?
La donzella ha tremolat
del xisclet d'una oreneta.
¡Ai l'engany de cap al tard,
veu, sense veu, que festeja!
Carrer de la Portaferrissa
Esbandeix l'aire el vol del falziot
ran de finestres on l'esguard es migra.
A cada volta zigzagueja al cor
un ai de vol
que, amb els xiscles del falziot, sospira.
Plaça de Catalunya
Regaven la ciutat. Era la plaça
espai unànime de llum, mirall
davant del qual obria el seu ventall
el doll de l'aigua, al goig florent inlassa,
amb l'ímpetu majestuós de l'iris,
arcada somniada de la pau
d'un desig de noblesa entre el suau
vol dels coloms i l'èxtasi del lliris.
El born
Tenim davant el jorn. Penetra, a raig
de sol, l'abelliment. Bona minestra,
Vós, matiner, si demaneu, què faig?
des de l'ampit de la finestra.
Damunt, el cel aparellant volades
d'orenetes que xisclen: —Bon matí!;
i el sol que les segueix saltant teulades
i no les pot aconseguir.
A baix, l'oci tranquil de la frescor.
La fleca oberta, l'aprenent que escombra,
la fadrina que rega amb cantiró
i fa, de l'aigua, un dibuix d'ombra
Evocació del Senyor Emili Vilanova
La primavera posa cortinetes
i la fresca és ventall de l'afalac,
tots els desigs afinen les sagetes
(a fretura d'Amor, complet buirac).
Ombres i llums amb farbalans i ruixes
vesteixen l'alegria del carrer.
Si és testa, avui, ensucrarem maduixes
—a casa nostra fem les coses bé—.
El vell costum, amb nou delit, enjoia,
càntir de núvols, cada dia un raig,
al balcó de les roses de la noia,
primer diumenge del somrís de maig,
la flor del trau d'honor de vostra roba
oncle de tots, Emili Vilanova.
Tardor a Cerdanya
L'endemà de rufaga,
airecel tardoral
tremolós de rosada,
en farratge dels prats
l'esbarjor emmiralles
del paisatge cerdà:
Diamant i rosada
a l'abast de l'esguard.
Placeta de Sant Just
Placeta sonora
de sol i d'una veu d'infant.
Els coloms hi volen.
Escola olotina
Somrisos d'àngel de paisatges vells,
destrien melangies de boirina
i la llum vera, reviscuda en ells,
agombola la gràcia olotina,
Vayreda, enyorós d'ales, si amb pinzells,
la vostra mà, realitats afina.
Girona
Si al teu desig has graonat escales
que el somni elevin al replà del cel,
les pedres treballades a cops d'ales
fixen l'ardent combat del teu anhel.
Girona, dura en l'heroisme i pia
que en la fidelitat del teu treball
has volguda la teva senyoria
a redós de la febre dins la vall,
i per tal que el desvari no pogués
fondre en no-res dalers de jovenesa
—melangia només i no tristesa—,
adéus esperançats de sempre més
recorden el somrís de Beatriu
damunt de la fluència del riu.
Vella ciutat
No sé, ciutat, si ets adormida o morta
a la vora del riu que, en son corrent,
tots els matins al bat del sol et porta
les flames d'or on ton reflex s'encén;
i quan apaga l'or del sol la tarda,
i les aigües s'allunyen dolçament,
i apar que el riu en el seu llit ens guarda
cendres heroiques de ta imatge ardent.