[edició d’autor] (El Vendrell), 1983
El primer que faig en arribar, es preguntar per on puc accedir al turó de roca del derruït castell, i poc després em trobo pujant les escales que afeixuguen i possibiliten l'ascensió. Des de l'alterosa proa d'aquest vaixell-vigia de l'enrunada fortalesa, i al costal de la reserva d'aigua potable que aporten les fonts veïnes i entranyables del terme, admiro embadalit els baixos i els plans inclinats de la vall de la Dòvia o Dòbia, tots ells treballats, i els més propers al fons per on davalla l'aigua, amb quadres de verdura, cols, enciams, cebes, pèsols i faves, els quals són els uns, una promesa, i els altres, una realitat alimentaria, plena de saborosos atractius. També els ametllers, ja en floració, els avellaners i les sempre verdes oliveres, destaquen, amb majestat, de la terra treballada. En una paraula: la vall és una joia per als ulls, i l'esperit.[...]
I després de donar una última mirada de recança al perdut encant muntanyenc, a les nues roques dels cims, miro i admiro el conjunt de les cases de Pratdip, les quals des d'aquest turó de roca, veig escampades i arrodonides sota l'empara d'ell i de les dues torres que encara resten en peu. Una d'elles, al costat de 1'Ajuntament i de la seva plaça, encara guarda i ennobleix una de les entrades interiors de la població. Les cases amb la grisor de les teules, de les velles i venerables llars, emplenen de serenitat i bonhomia el nostre esperit que no vacil·laria a quedar-s'hi per a poder gaudir més prolongadament d'aquesta pau i tranquil·litat de la qual estan impregnats els carrers i el mateix saludable ambient.
I continuant amb la descripció de la plaça de Sant Pere, la plaça que fou cremada per les tropes napoleòniques, diré que la Volta d'en Clarís, avui trista i un xic descurada, té per a mi l'atractiu de conservar les teieres, 1'antiga il·luminació dels pobles, consistent en unes graelles còncaves en les quals s'encenien unes quantes teies per il·luminar els carrers. Avui, aquestes teieres, en lloc de llenya, gasten bombetes elèctriques, però elles ens recorden el temps dels nostres avis. El carrer de Clarís, després del túnel, continua fins davant d'una capella particular molt original, tota ella plena de reixes de ferro, a un costat de la qual hi ha un estret passadís que comunica amb el carrer Buxadé, junt a la casa Calveras (can Serrais), propietària de la capella i d'un bell edifici de solera aristocràtica, la façana principal del qual, també amb reixes ferrades sobresortint de les parets, li presten un caràcter bel·licós, de fortalesa, que fa contrast entre les cases on es troba ubicat.