Ara Llibres - 2009 - Barcelona
El tren procedent de Mataró va entrar a l'estació de França a les 8:34, amb quatre minuts de retard. Es va aturar a la via u, esbufegant i llençant un vapor dens i brut en totes direccions que creava una boira densa de l'interior de la qual sortien els passatgers.
Un d'aquests passatgers no era gaire alt i anava vestit amb un lleuger vestit de lli de color cru, corbata de llaç, gorra de quadres i botes còmodes per caminar pel camp. Duia un bigoti abundant i una barba molt ben retallada, en punta. Tenia cinquanta anys justos, mirava directament amb ulls tendres i fràgils, caminava amb una certa fatxenderia, potser per compensar la seva curta alçada, i es deia Francesc Ferrer i Guàrdia.
Li va sortir al pas un jove, més alt i prim que ell, de vestit fosc de ciutat i de moviments continguts que semblava que dissimulaven una energia desbordant que fàcilment podia convertir-se en violència. Era Miquel Villalobos Moreno, un col·laborador del pedagog.
Els dos homes es van parlar primer amb una mirada d'intel·ligència. Les ninetes van fer un ball dedicat a dos homes que es van aturar molt a prop d'ells. L'un, amb ulleres, buscava a les butxaques de la jaqueta alguna cosa que no trobava. L'altre, alt i cepat, amb cara de pagès, badava llegint, potser lletrejant, les inscripcions que ostentava la locomotora. Eren policies, sens dubte.
Les seves mans s'aixecaven suplicants cap a aquell rostre que volia acaronar, però es reprimia i les deixava a l'altura de les solapes de l'armilla, on s'arrapaven amb força.
Mossèn Feliu va mirar al voltant seu. Hi havia les barricades, i els soldats que les desmuntaven i el capità a cavall que els mirava somrient i benèvol. I la capella de Marcús, d'on encara sorgia aquella fumera intensa, blanca i sòlida. Va prendre una decisió i va estirar Emília cap allà. Van traspassar el llindar de l'església en ruïnes i van buscar un racó on no els poguessin veure des de l'exterior.
El que havia estat un recinte sagrat havia esdevingut un pati a l'aire lliure. Els rebels havien amuntegat els bancs i els confessionaris i tota mena de material combustible al centre del temple i hi havien calat foc. Les flames havien capturat el riquíssim cor de fusta, que havia acabat per ensorrar-se i havia arrossegat gran part del sostre. Ara el recinte només eren quatre parets incompletes, embolicades en una boira acre. A l'altra banda d'allà on es van situar Feliu i Emília encara es veien flames vives.
El vicari es va treure un feix de bitllets de la butxaca. Li tremolava la mà.
—Porto tots aquests diners a sobre i no sé què fer-ne! —va cridar, imposant-se sobre els gemecs de la dona—. Els volia donar a la Rodolfa per compensar la pèrdua de la seva filla i el seu marit, però m'he adonat que era absurd! Què en faria, la Rodolfa, de tots aquests bitllets? Donar-li tants diners a un pobre és ficar-lo en un problema més gran que la misèria. Després, vaig pensar de donar-los al pare Barguñó, però ahir, ell anava tan atrafegat i... Vaig pensar que em preguntaria d'on els havia tret i... crec que els hauria de tenir vostè i per lliurar-los al pare Bargunyó com un donatiu de la família Estrada.
Inesperadament, un espectacular automòbil Dion-Bouton, model Torpedo, de deu cavalls, va irrompre en l'escenari tumultuós del port. El conduïa un chauffeur d'uniforme i a bord viatjaven les marqueses de Castellflorite i de Comillas, tan estirades, tan satisfetes d'elles mateixes, tan elegants amb aquells vestits de cinquanta duros comprats a can Borràs de la plaça de la Constitució, i amb aquells barrets immensos, acompanyades per una dama tan distingida i bonica com Emília Estrada vestida de negre. Van aconseguir encaixar el vehicle entre la soldadesca i la multitud civil i, tan contentes elles, indiferents a la fúria que crispava els punys i escopia insults i consignes contra la guerra, van procedir a repartir estampes de la Mare de Déu, medalletes i tabac, això sí, també una mica de tabac.
Aquella iniciativa fou com una bomba.
—Estampes? —van cridar els soldats, i les dones, i les mares, i els amics—. Estampes?
Les imatges de la Mare de Déu van desaparèixer dins dels punys i es van convertir en petits projectils contra les eixelebrades que es pensaven que repartien felicitat. Les medalles podien fer més mal, segons on toquessin. Primer van anar a parar contra les dames d'Acció Catòlica; de seguida van anar a parar al mar. A continuació, algunes dones es van enfilar als estreps del cotxe i van apropar els rostres ferotges als rostres sorpresos de les benintencionades, per poder-les insultar ben bé, esquitxant-les ben esquitxades de capellans. I, en comprovar la suspensió de l'automòbil, es van dedicar a sacsejar-lo amb violència. Algú fins i tot va estirar la mà per tocar els brocats del vestit d'Emília.
Una de les esposes que duia el fusell del seu home va aixecar l'arma per damunt del cap, perquè tothom ho veiés i, al crit de «No a la guerra, que hi vagin ells!», el va llençar al mar.
Aleshores, la multitud va atacar. «Caleu baionetes! Caleu baionetes!» Ningú no en va fer cas. No podien. Algú va voler obeir però les empentes i estrebades van fer caure la baioneta per terra i després no hi havia manera de trobar-la entre tantes cames i tantes faldilles esvalotades. Els civils envoltaven els soldats, els agafaven pels braços, se'ls penjaven del coll, «No marxis!». La majoria dels reservistes es veien aterrits, amb el cor dividit entre les dues opcions. S'imaginaven consells de guerra, acusats de deserció, el piquet d'afusellament, el paredó. L'exèrcit sempre guanya, tard o d'hora. Els oficials que clavaven empentes aquí i allà es veien molt perillosos. Els soldats lluitaven, doncs, contra les dones i els fills i les mares, «deixeu-me, deixeu-me, per l'amor de Déu!», lluitaven per arribar a la passarel·la i pujar al vaixell que els havia de portar a la guerra.
Però també hi havia soldats que arrencaven a córrer envoltats per parents, amics i coneguts protectors i buscaven vaixells estrangers que els volguessin acollir. Hi havia fusells i fins i tot instruments musicals que sortien volant i esclataven contra les onades del port. Els soldats veterans del vaixell baixaven corrents per la passarel·la. —Que s'escapen, que s'escapen! —cridaven els oficials, desbordats—. Embarqueu la gent d'una puta vegada i el que vulgui fugir l'executeu aquí mateix!
Feliu es va esmunyir pel carrer de la Boqueria, per davant de l'església del Pi, tancada i barrada i miraculosament intacta, i va enfilar el noble carrer de Petritxol amunt. Es va aturar al davant de la sala d'exposicions, confús i garratibat, com qui planeja entrar en algun prostíbul conegut. La casa d'art era tancada.
Va tustar a la porta amb els artells.
Passaven a prop ciutadans armats i cridaners. El cor del mossèn s'accelerava per por que li preguntessin què hi duia en aquell cilindre embolicat de groc, i l'obrissin i es trobessin amb la Mare del Déu del Rosari i descobrissin que era un capellanot.
Va insistir en la trucada fins que van contestar:
—Qui és?
—Porto el Murillo que li vaig mostrar l'altre dia, el que vostè estava disposat a comprar.
Es va obrir la porta i aquell home de la cabellera i els bigotís blancs anomenat Esteve Domingo el va fer passar. Va treure el cap fugaçment per assegurar-se que ningú no els havia vist i va tancar i va fer girar la clau.
—Té els diners? —va preguntar Feliu amb avidesa.
—A dalt, a la caixa forta. Vingui.
Pujaven les escales i el capellà preguntava tal com ho faria un lladregot obsessionat pel botí:
—Les deu mil pessetes que havíem quedat?
—Que sí, que sí. Pugi.
Protegit en aquella cantonada, el majordom també va poder assistir a l'arribada ominosa de dos canons arrossegats per cavalleries i a les maniobres dels artillers per acarar-los a la barricada.
De sobte, va aparèixer aquell carruatge estirat per un cavall al galop, conduït per una dona vestida de negre que cridava com una salvatge, acompanyada d'un home que mantenia alçat per damunt del seu cap un llençol que voleiava com una immensa capa blanca ornada amb una creu vermella.
Els soldats d'artilleria es van quedar parats en veure passar aquella exhalació fantàstica i els rebels de la barricada van parar de disparar. Feliu, dret sobre el pescant, cridava: «Creu Roja per als ferits! Creu Roja per als ferits!».
El Basili va reconèixer la victòria i la dona de negre, i també l'home del capell tou. La sorpresa, però, no el va afectar poc ni molt perquè només estava pendent de burlar la vigilància dels soldats i se li acabava de presentar l'oportunitat de fer-ho.
Amb la irrupció del carruatge, va haver-hi crits d'alarma i moviments precipitats per sortir-li al pas. Els soldats no es van limitar a centrar la seva atenció en aquella escomesa inesperada sinó que es van separar de les parets de la casa per avançar cap al centre del carrer. I, així que va passar el carro, com si esperés aquell senyal per agafar l'enemic desprevingut, el general Brandéis va cridar: «Foc!», i els canons van retrunyir.
La fi del món va omplir el carrer Gran del Taulat i la barricada va saltar pels aires. Llambordes, pals de llum, mobles fets miques i persones desllorigades, tot va saltar pels aires.
El Basili quasi no va ser conscient que havia retingut les imatges de la senyoreta Emília i mossèn Feliu a la retina mentre corria, enganxat a la paret, seguit per una Rodolfa que no parava de parlar. Van arribar a la cantonada següent, i la van tombar sense que ningú els cridés l'alto ni els disparés i, a la carrera descarada, continuaven el seu camí cap a Pekín.
Cap a la Mercè.
Cap al Pere.
Les aigües de la Mediterrània s'embrutaven quan arribaven a Pekín. Es barrejaven amb trossos de fusta i cartrons, i papers, i draps, i excrements. Els nens, amb les cares brutes de crostes i mocs, però, xipollejaven en aquelles aigües, amb el cul a l'aire, fent les necessitats quan els venia de gust, sense necessitat de deixar de fer el que estaven fent, i jugaven a esquitxar-se i a fer castells de sorra. Normalment, els castells de sorra eren més bonics que les cases on vivien. Seixanta casetes de tova emblanquinada i quaranta cabanes de nyigui-nyogui totes de fusta i canyes i cartrons, que s'amuntegaven a la platja formant un poblat d'un sol carrer, el carrer Alberà, ple de misèria i d'immundícies. Els parracs sargits una i altra vegada, estesos per assecar, s'impregnaven de la humitat del mar proper i del sutge dels trens que passaven a prop i feien tremolar el terra. Les xarxes i les boies, pertot arreu, recordaven que la pesca era l'únic sistema de supervivència d'aquella pobra gent. Al voltant de la font, algú tocava una guitarra i cantava flamenc mentre dones i nens atacats pels polls, la sarna o malalties desconegudes ballaven entremig de clavellines plantades en olles escrostonades, per convèncer-se que eren més feliços d'allò que el visitant es podia imaginar.
A frec dels últims habitatges, de tant en tant passava el tren que unia Barcelona i Mataró amb gran estridència i fum de carbó que envoltava les barraques durant uns moments angoixosos i els tenyia, edificis i habitants, de color negre. Tot sovint, aquell drac de xiulet eixordador s'emportava per davant algun dels nens perduts que tot d'una havia oblidat per a què servien els rails.
A l'altra banda de la via, la prosperitat i el progrés eren representats per les fàbriques del Poble Nou, el Manchester català, el motor d'Espanya. I, en un extrem de la barriada, sota el ferrocarril, de manera que els trens gairebé els passaven per sobre, uns edificis de fusta i tova, molt modestos, il·luminats per llums d'acetilè. Una església, un dispensari, una escola i un centre social que havia aixecat el pare Manel Bargulló. Si passava qualsevol cosa, els habitants de Pekín sabien que podien acudir allà, al centre de la Sagrada Família, on trobarien ajut incondicional.
Aquest dia 30 de novembre de 1920, al matí, van ser conduïdes al port les trenta-sis personalitats del moviment sindical, entre les quals hi havia Salvador Seguí i Lluís Companys, per ser deportades al penal de la Mola de Maó a bord del vaixell Giralda.
A les sis de la tarda, quan ja havien encès l'enllumenat públic, l'advocat Francesc Layret sortia de casa seva del carrer Balmes, número 26, trontollant sobre les crosses, per muntar al cotxe de l'esposa de Lluís Companys, que l'estava esperant. Tenien la intenció de traslladar-se a l'ajuntament per intercedir pels deportats. Un noi d'uns vint anys, vestit amb una granota blava de mecànic i una gorra grisa, va creuar el carrer àgilment, va passar per darrere del cotxe, va treure de la butxaca un revòlver, va allargar el braç per posar l'arma ben a prop del rostre de l'advocat i va prémer set vegades el gallet abans que l'home, atònit, es desplomes. Una bala li va perforar el front i li va sortir pel parietal esquerre, dues més li van destrossar els pòmuls, una de quarta, el nas, i les altres tres, a la babalà, es van clavar en el cos convuls que queia, una a l'axil·la dreta i dues a l'espatlla esquerra.
Segons els papers del Miquel Jinete, el noi de la granota es deia Fulgencio Vera, però l'anomenaven Mirete, i només va cobrar cent pessetes per l'execució. Al seu voltant, a les cantonades i a l'altra vorera, muntant la paradeta que havia de protegir-li la retirada, hi havia el Carlos Baldrich, l'Onclo, l'Ángel Coll i el Fulgencio Grísca. El Miquel no esmenta el seu nom.
La senyora Companys només va exclamar: «Pobre senyor Layret!».
L'endemà, els venedors de diaris a les cantonades cridaven:
«Assassinat Francesc Layret! Assassinat l'advocat dels obrers!».