Columna Edicions (Barcelona), 2012
Quan a algú li fallaven les forces i s'aturava a reposar, aviat era increpat amb un «Allez, allez!», i si no els feia cas, rebia empentes i fuetades, fins que decidia posar-se en marxa de nou o es rendia i era apallissat sense pietat. En degueren morir uns quants, per aquella carreterota, segur.
Finalment vam arribar a la meta, i la meta va resultar ser una platja enorme, més gran que cap de les platges que jo havia vist en ma vida (de fet, jo, de platges, n'havia vist poques, només la de Barcelona i alguna del Maresme, crec). La platja estava envoltada de filats espinosos, i a dins s"hi aglomerava una multitud increïble de persones, molts milers, que jeien a la sorra i es tapaven amb mantes. No hi havia res més. Les tanques de filferro, la sorra i el mar. I un vent i un fred que ho cobrien tot de desolació.
Després de fer unes quantes passes per damunt de 1'arena, la mare es va deixar caure com un pes mort.
-No puc més... -va sospirar.
-Hauríem de buscar un bon lloc... -va opinar el Sebastià, mirant la mare-. Vés a saber quants dies ens tocarà estar-nos aquí.
Jo em vaig preguntar quina diferència hi havia entre jeure allà on érem o uns metres més a la dreta o més a l'esquerra. Tot era igual. A tot arreu picava aquell vent del dimoni, el fred se't ficava ossos endins, el mar era una massa grisa uniforme, no hi havia res més. Com si haguéssim anat a espetegar al mig del desert o, encara pitjor, al mig de l'infern; un infern de gel, però.
La mare s'acariciava la panxa per sobre de l'abric i mirava l'horitzó amb els ulls vidriosos, i jo vaig seure al seu costat per inèrcia. Estava molt cansat, em feien mal les cames, tenia els dits dels peus i les mans congelats i em notava bullir el nas: el devia tenir vermell com un pebrot.
El Sebastià i el Paco no van seure i van dir que anaven a inspeccionar el territori, a veure què hi havia en aquell nostre nou paradís. Els vam perdre de vista de seguida, barrejats entre altres caminants desorientats. La tramuntana s'emportava els sorolls, però de vegades els retornava, i aleshores se sentien criatures que ploraven i gent que es buscava a força de crits. Feia por, l'udolar del vent, era com un llop que se'ns estigués a punt de cruspir.
Vam obrir la maleta que fins aleshores havia carretejat el Sebastià i que ara havia deixat als nostres peus, i en vam treure un parell de jerseis secs, perquè aquella humitat havia deixat ben molls els que dúiem posats. Ens vam estrènyer l'un contra l'a1tra per donar-nos escalfor. Ens vam cobrir amb una manta. La mare tremolava, i jo, també. Vaig pensar en la llar de foc del mas dels avis, vaig pensar en tu, Tian, vaig pensar en el pare, vaig pensar en la Carbonet. Però sobretot vaig pensar en el fred, que no deixava pensar.
Tot d'un plegat, vaig adonar-me que la mare estava plorant. Ho feia en silenci, però les llàgrimes li baixaven soles galtes avall, talment un torrent d'aquells que només apareixen després d'una tempesta sobtada. I jo, un noiet que encara no havia fet catorze anys, em vaig veure obligat a tornar a ser un adult i a preguntar a la mare què li passava:
-Per què plores, mare?
-Perquè això és de salvatges. Ens han tancat aquí com si fóssim empestats, perquè no molestem, i nosaltres no hem fet mai mal a ningú, contxu. -Feia llargs silencis, i després reprenia el discurs-: No ho resistirem, això... amb aquest fred... i no hi ha res, no hi ha ni una maleïda barraca, no ens podem aixoplugar enlloc...
-Va, mare, hem de ser forts... Segur que el pare ens vindrà a buscar ben aviat...
-Però encara hi ha una altra cosa, fill.
-Quina cosa?
-Estic embarassada.