Edicions Proa (Barcelona), 1995
... i vam caminar una estona llarga sense canviar cap paraula, passeig de Colom enllà i els soldats que feien guàrdia a Capitania General ens van mirar amb ulls suspectes i jo en aquells moments hauria volgut ser el soldat que s'estava a la porta de la garita, tan alt, amb l'uniforme verdosenc, els maneguins blancs, el casc i el fusell, llavors m'atreia la vida artificiosament aventurera dels soldats, però no ho vaig confessar en veu alta perquè en Bernat caminava abstret i en desembocar a la Porta de la Pau, a frec del monument de Colom, va dir, anem a veure les golondrines, i un cop al peu de les escales va distendre la vista, com si volgués travessar l'empara de les noves drassanes i abastar la mar oberta, saps què m'hauria agradat ser?, què?, mariner, però no pas d'un vaixell gros, sinó mariner d'una barca que fos meva i amb la qual pogués navegar tot sol, dies i dies sense veure ningú, només l'aigua i el cel, i els vents i l'horitzó, que no s'acaba mai, va moure el cap i jo, doncs a mi no em faria cap gràcia trobar-me sol enmig del mar, i ell, perquè tu veus el mar com un enemic i el seu poder t'esvera, però per a mi representa un altre món ple de vida i de misteri que espera la meva arribada i que em permetria d'edificar una vida que seria diferent de totes i que només jo viuria, i jo, home, si fos com dius, ho vaig dir perquè sí, per contestar alguna cosa, però tampoc no el vaig entendre i m'avorria, pensava en la pel·lícula de guerra que m'havia perdut i en la fumerola bruta que davallava sobre la ciutat amb el capvespre i que tot ho tenyia de gris, esborrava els contorns com si no existissin i llavors la ciutat semblava petrificada, immobilitzada, difunta, una ciutat que no és perquè cada dia mor, i mor un dia darrere l'altre perquè fa una pila d'anys que va deixar d'alenar i en Bernat era l'únic que no se n'adonava, perquè, des del mirador de les escaletes que s'enfonsaven en l'aigua fastigosa de l'embarcador de les golondrines cercava l'acolliment d'un altre món inaccessible i per aquesta raó era l'únic ésser viu de la ciutat morta del diumenge cap al tard, i jo m'entristia, demà altra vegada l'escola, els quatre viatges, els llibrots, les llibretes, esmorzar, dinar, berenar, sopar, dormir, el submarí-fantasma-amb-missió-especial-que-comandava-Gary Grant i aquell beneit allà a peu dret, estaquirot de cera, mai més Agustí, un altre dia li diràs que se'n vagi a la merda i tu al cinema, que s'ho faci, què s'ha cregut?
... i quan la mare explicava que havia vist entrar en el pis de l'Encarna el seu fulano, la mare el veia entrar i sortir gairebé sempre des de la finestra de la cuina, perquè l'Encarna vivia al mateix replà nostre, a la banda de darrere, i no s'amagava que havia fet de puta pels carrers amb el consentiment del seu marit, i que el senyor Lucio era a casa quan havia arribat el fulano i al cap de poca estona el veia que s'enduia els nens, i la parella s'havien quedat sols, la mare deia enfurismada que el marit de l'Encarna era un pocavergonya, un calçasses i ella una, llavors el pare feia, ep, Pepita, que hi ha roba estesa, i jo em tornava vermell i de bona gana li hauria fet veure que no calia que la mare s'estigués de dir el que volia dir perquè jo ja sabia que l'Encarna era una puta i que les putes eren les dones que feien coses lletges amb els homes, perquè jo coneixia de vista totes les putes de la Ronda, les que s'hi passejaven matí i tarda i es ficaven a les cases d'habitacions del carrer del Tigre, de la plaça del Pes de la Palla, en què entraven en taxi, del carrer Príncep de Viana, i que de vegades, en tornar de col·legi, pujava pel carrer Ponent i enfilava el carrer del Tigre i em bategava el cor en veure-les fent guàrdia a les cantonades, els llavis tan vermells, els jerseis tibants, les faldilles cenyides, i que la majoria em miraven com si no em veiessin perquè jo era un marrec encara i sabien de sobres que, de mi, no en podrien treure res, perquè elles eren dones de llit que tenien prou categoria per a no convidar-me a l'entrada fosca de qualsevol escala per deu o quinze pessetes, però n'hi havia una, aquella que duia els cabells tenyits de color de panotxa i la cara rodona, alta i cenyida de cos, que em somreia com si es compadís del meu tremolar, i jo tractava de dissimular-ho apressant el pas i repassant-les de cua d'ull, i elles em coneixien i el pare no ho sabia, i tampoc no sabia que comprava postals d'Yvonne De Carlo, d'Ava Gardner, de la Pier Angeli, i que em feia la il·lusió que eren meves i tan sols meves per mitjà de la imaginació esbojarrada al llarg de nits febroses i matins de diumenge ficat dintre el cossi, amb el cos ensabonat i la balda encaixada, i l'excitació m'emblanquia el cervell tot explorant amb les puntes dels dits els mugrons durs de la Yvonne i mai els mugrons ni el ventre ni les cuixes d'Emma per la meva incapacitat d'imaginar com era Emma feta dona perquè canviava sovint, cada dia la veia distinta i amb prou feines la coneixia encara que la pressentia molt pròxima, i un dia li vaig demanar si diumenge volia venir al cinema amb mi, que la convidava, i em va contestar que no perquè el diumenge a la tarda sortia amb unes amigues de l'Institut, i només se'm va ocórrer de dir-li que jo també sortia amb els meus amics i anàvem al cinema, però que si hagués acceptat la invitació m'hauria desfet dels amics, i ella va riure, potser la rialleta va sonar una mica nerviosa, i res més.
Per què penses que m'haig d'avorrir?, ja t'he dit que llegeixo molts llibres i que escolto música, i les funcions que donen per la ràdio, tu t'avorreixes?, i jo vaig dir que de vegades sí, quan no sabia què fer i no tenia més tebeos per llegir, encara llegeixes tebeos?, sí, és clar, tu no?, fa molt de temps que llegeixo llibres, i jo, com un babau, ¿llibres protestants?, en Bernat va esclafir el riure, però si també t'he dit que jo no sóc protestant ni sóc res, però tens un germà que estudia per capellà protestant, i ell, sí, això és veritat, però si en Ramon estudia per capellà és perquè l'avi s'hi va entossudir i li paga la carrera, però ja veuràs com en Ramon no serà capellà i qualsevol dia ho engega tot en orris i torna a casa, i de cop i volta em vaig adonar que érem a la Ronda i arribàvem a casa, i de La Paloma sortien les parelles amb les galtes com tomàquets, ells i elles encesos després d'haver-se refregat un parell o tres d'hores, i el ball del Price també devia estar a les acaballes i per tant volia dir que ja era molt tard, i, si trigava gaire més, els de casa sospitarien i vés a saber, però aquell dia en Bernat no es va equivocar, no, en assegurar que en Ramon tornaria a la impensada, només havien d'escolar-se dos anys, i la família va rebre una carta molt breu en la qual els assabentava que estava fart del Col·legi Missional de Gland i que a més havien sorgit serioses divergències entre ell, el rector i alguns professors, i que havia decidit fer les maletes i emprendre la tornada i tres dies més tard el tenien a casa.
La Rambla: gent asseguda a les cadires, cossos transitant amunt i avall, estrangers, cotxes, autobusos. Rambla avall, avall, donant l'esquena al Liceu i una mica abans d'arribar a la plaça Reial, el bar de les nits de quart i cinquè curs amb en Xavi i en Comella, i a l'altre costat del taulell en Xini, que havia vingut de Ceuta amb una mà a cada anca, fart dels Regulares i disposat a proporcionar-te tot el que li demanessis, des de revistes porno daneses fins a adreces de burgesetes respectables que tenien apartaments on rebien els amics i els amics dels seus amics, i petardos de grifa, i gomes, i. Caminava Rambla avall. Abans coneixia de vista la majoria de les putes que operaven a la Rambla, des del Baviera a l'Arc del Teatre. Les putes decadents de la matinada que abandonaven els caus quan s'extingien la meitat dels fanals i sortien a la desesperada, repintades amb tonalitats braquianes, pentinats catedralicis, setanta-cinc peles un polvo, quaranta una paja d'urgència a redós de qualsevol portalada fosca de qualsevol carreró dels voltants del Pi o del carrer Escudellers, les pells asproses com fregalls, esdentegades, bubotes que jugaven el fàstic a la ruleta del sexe i es deixaven magrejar, un pit tres duros, els dos pits sis duros, i així, embellides per la foscor, rialleres sense alegria darrere les màscares de tons virolats, al·lucinants un cop havies deixat córrer el suc i et guanyava la repugnància. A quart curs de carrera. A cinquè curs. Xini no volia que les putes velles fessin estada al seu bar. Tan aviat les veia entrar arrufava el nas i les servia amb desgana ostensible. Després, si ronsejaven gaire, se les treia de davant sense contemplacions.
La Rambla: gent asseguda a les cadires, cossos transitant amunt i avall, estrangers, cotxes, autobusos. Rambla avall, avall, donant l'esquena al Liceu i una mica abans d'arribar a la plaça Reial, el bar de les nits de quart i cinquè curs amb en Xavi i en Comella, i a l'altre costat del taulell en Xini, que havia vingut de Ceuta amb una mà a cada anca, fart dels Regulares i disposat a proporcionar-te tot el que li demanessis, des de revistes porno daneses fins a adreces de burgesetes respectables que tenien apartaments on rebien els amics i els amics dels seus amics, i petardos de grifa, i gomes, i. Caminava Rambla avall. Abans coneixia de vista la majoria de les putes que operaven a la Rambla, des del Baviera a l'Arc del Teatre. Les putes decadents de la matinada que abandonaven els caus quan s'extingien la meitat dels fanals i sortien a la desesperada, repintades amb tonalitats braquianes, pentinats catedralicis, setanta-cinc peles un polvo, quaranta una paja d'urgència a redós de qualsevol portalada fosca de qualsevol carreró dels voltants del Pi o del carrer Escudellers, les pells asproses com fregalls, esdentegades, bubotes que jugaven el fàstic a la ruleta del sexe i es deixaven magrejar, un pit tres duros, els dos pits sis duros, i així, embellides per la foscor, rialleres sense alegria darrere les màscares de tons virolats, al·lucinants un cop havies deixat córrer el suc i et guanyava la repugnància. A quart curs de carrera. A cinquè curs. Xini no volia que les putes velles fessin estada al seu bar. Tan aviat les veia entrar arrufava el nas i les servia amb desgana ostensible. Després, si ronsejaven gaire, se les treia de davant sense contemplacions.
...i l'endemà, al migdia, en comptes d'enfilar els carrers habituals, Santa Anna, Rambla, Fortuny, Peu de la Creu, Riera Alta, per a tornar a casa, vaig voltar per plaça Catalunya, Pelai, i en arribar a l'altura dels Capitolio vam sentir cridadisses i l'Aranda i en Vilalta que m'acompanyaven van recular, que potser ens tocarà el rebre, tu, i jo no vaig dir res, però les cames em feien figa i la gent, aturada, giraven els caps en direcció a plaça Universitat, i de lluny estant es veien policies, escamots de policies grisos, i de sobte ens van engrapar pels braços, ¿qué hacéis aquí?, un home alt, vestit de blau marí, amb bigoti Hitler, que ens ullava malcarat, i la gent en advertir que ens subjectava reprenien el camí fent veure que no tenien relació amb nosaltres, i ningú no s'atrevia a dir-li a l'home que nosaltres no fèiem res, que només érem badocs, la gent del carrer no volia embolicar-se i jo sentia que les llàgrimes em pujaven per la gola i m'ennuegaven, i ganes d'orinar, una sensació terrible de fluixedat originada pel terror que estava a punt de fer-me pixar els calçotets, en Xavier Vilalta va quequejar, venimos... del colegio y nos íbamos a casa pero... yo... i l'home sec, blau marí, amb bigoti Hitler, ens va sacsejar, en Vilalta i a mi, l'Aranda havia arrencat a córrer quan va veure que ens enxampaven, i com si fóssim ninots, la gent s'allunyava, atemorida i esquerpa, observaven l'escena de lluny i altres homes de paisà apressaven els vianants, venga, venga, circulen, i la cridòria que provenia de la plaça, iros a casa y que no vuelva a veros por aquí, i en aquell moment, nosaltres corríem Gravina avall, el repic d'una campana, una de sola, que semblava bategar embogida, com si algú o alguns s'haguessin penjat materialment del batall i no li donessin treva, ning-nang, ostres, tu, quin merder, va dir en Vilalta sense parar de córrer, ning-nang, ning-nang, ning-nang, era un clam de desesperació, un toc de crida, un senyal de revolta que nosaltres, esverats com estàvem, encara no podíem entendre, i corríem fugint de l'amenaça de l'home disfressat de Hitler, ning-nang, ning-nang, la campana cridava a sometent, buscava el ressò de la ciutat, la volia desvetllar perquè ja feia massa temps que dormia entortolligada, acovardida, i en arribar al carrer Valldonzella ens vam aturar a reprendre l'alè i perquè tot d'un plegat la campana havia emmudit i es va instal·lar un silenci glaçat sobre les pedres negroses de la Casa de Misericòrdia i la gent caminava d'esma com si mai no haguessin escoltat el retruny dels repics colpidors, i en Vilalta, jo me'n vaig a casa no sigui cas que, i jo vaig embocar Ferlandina i ell va continuar avall, avall, cap al carrer del Bonsuccés, i un cop sol provava d'imaginar el que en aquells moments s'esdevenia a la plaça Universitat entre el formiguer d'estudiants irats i les colles de grisos i homes vestits de blau marí, entre la indefensió dels uns i les porres dels altres, i em demanava per què la campana ja no sonava, i les tavernes del carrer Sant Vicenç eren plenes com sempre, i el carrer de casa es mantenia tranquil mentre algunes persones rebien de valent, i el meu carrer i la ciutat sencera dormia amb taps a les orelles i el senyor Jaume de la perfumeria, de la porta estant, em va dir, adéu, i les xafarderes del tercer pis rallaven pels descosits, i la mare volia saber la causa de la tardança...
Ronda Sant Pau enllà, amb malestar creixent. Sentia la xardor del foc a mesura que s'acostava a la foguera. A la Ronda sempre hi havia gent. Les terrasses de les cerveseries plenes de gom a gom. Abelles xumant la pròpia mel. El mercat de Sant Antoni. ¿Com era jo, quan els matins de diumenge venia a canviar cromos, a comprar tebeos? La mare remugava: no vull que portis aquestes porqueries a casa. I cridava: Déu sap per quines mans han passat i si eren mans de malalt, em sents? Ara les voltes del mercat estaven solitàries i fosques. Un gos vagabund olorava els regalims de les parets. No vaig aconseguir identificar-me, Fiorella. Vaig restar una estona llarga allà dret, sense veure res, només el gos i jo. L'antic cinema Rondas, ara teatre Calderón, el bar del costat clausurat per ordre governativa i les putes foragitades. La vorera des del Rondes fins al Pes de la Palla habitada únicament pels fantasmes de les putes familiars, les estraperlistes del tengo pan, tengo tabaco, després, quan el pa ja no era negoci perquè les fleques eren plenes de barres de pa blanc, tabaco, tabaco rubio, tengo tabaco. La Rosa (es deia Rosa?), filla de donya Emília, la senyora Emília, la vella esdentegada i mig bruixa, d'edat incalculable, que segons es deia havia representat un cert paper en la guerra de Cuba a favor dels insurrectes i que la Rosa era filla d'un capitost indígena que fou víctima d'una emboscada.