Font de santa Maria de la mar

El que no ha tastat, com cal,
l'aigua de santa maria,
no sap de la natural
frescor de la satalia.

Jo l'he coneguda prou,
que molt a prop hi vivia,
i, en ésser tres quarts de nou,
cada matí la bevia.

Pujant per l'Argenteria,
m'aturava el Calendari
Català fet per l'Arxiu.
I en batlle, em deia: Al Diari
Maragall avui escriu.

Casa Dalmases
(Carrer de Montcada)

No ets testimoni sols de la riquesa
que Catalunya, gran ahir, assolia,
un art selecte també aquí floria
palaus alçant de singular bellesa.

Una ampla escala tota gentilesa
a entendre dona lo que aquest seria,
abans que magatzem ne fes un dia
lo marxant, sens respecte a cap grandesa.

Genis i déus, nereides gracioses,
mostra un ampit; columnes que han romases,
fulles i flors hermosament descloses.

Noble casal, mirall de nobles cases,
a la pàtria en jornades atzaroses
daves tu un Pau Ignasi de Dalmases.

Plaça de la Llana

El noi que compra ara, al magatzem, la fruita;

el carro i el cavall que hi estan aturats,

la dona que va i ve i sempre a corre-cuita

per tal com hi ha més dies que no jornals guanyats,

poc saben dels vells temps que dins les netes cases

del teleret de mà, sortia el passament;

no eren les persones ressentides i rases,

i a Santa Caterina es feia el casament.

En escampar el matí, el so de la campana

de la propera noble capella de Marcús,

les àvies i les joves del barri de la Llana,

joiosament curaven de la filosa el fus.

Sabien, segons era el dring del tritllejar,

si arribava o sortia el traginer de França

i si calia o no haver-li de resar

per tal d'alliberar-lo de tota malfiança.

Encara hi ha l'Hostal on jeia amb els cavalls

després d'omplir les sàrries a casa el civader.

— Salut i bona sort! — li deia el xic de Valls

sabent del dur camí emprès pel viatger.

Plaça Medinaceli

Aquesta plaça de Medinaceli

té un regust vuitcentista penetrant;

no hi ha ni un crit, ni una ombra que l'enteli,

ni un pols de febre, ni un color llampant.

La font al mig, que ombregen les palmeres,

l'alè del port com a teló de fons,

una nostàlgia densa d'havaneres

i la mort espiant des dels balcons.

I la mitologia casolana

dels tritons i els dofins, i a la barana

un cel de molsa humit i circular...

Calma, repòs, silenci de cisterna;

i la tristesa intemporal, eterna,

de Galceran Marquet mirant el mar.

Oracio mercedària

Mare de Déu de Barcelona

que hi sou baixada amb el deler

de dur als captius, enllà de l'ona,

la llibertat amb llum de fe.

Encara ens dura l'esclavatge;

i és el pitjor que hi pot haver.

Mil cors captiva en l'abordatge

la passió que no té fre.

Doncs, vostra amor, que és tan profunda,

com redemptora de ple a ple,

adormi el tràngol que ens inunda:

dugui'ns la nau a port serè.

I a la ciutat que s'enverina

d'afany terrós i hi perd l'alè,

refeu-la Vós, barcelonina

Mare de Déu de la Mercè!

La Verge de la Mercè

Mare del captiu:

l'esperança balba

ha posat el niu

a l'estel de l'alba

on vostre caliu

ens la faci salva.

Plaça Reial

Com el record d'un temps tot just finit,

rejovenies la ciutat antiga.

Plaça silent! Si l'aire nou fustiga,

conserves el teu aire, recollit

dins el quadrat d'una porxada amiga.

I l'has deixat al teu jardí petit,

i al brollador, que sembla emperesit,

i a les palmeres, que el vent no fatiga.

L'aire se't perd endins dels carrerons;

per ells vindran infants plens de cançons

i els músics cecs tocant llur melangia.

I arribaran els polemistes vells,

i els grups de gent bescanviant segells,

i un dit de sol que a tots acaricia.

A la plaça del Pi

Dolça placeta tot recolliment,

cases humils, entorn d'un pi humilíssim;

tot sembla prosternat devotament,

enfront l'augusta casa de l'Altíssim.

Tot sembla lleu, minúscul, fonedís;

l'infant que juga, i la velleta pia;

fins aquell Sant Oriol del Paradís,

quan tes lloses petjava cada dia.

Ta vida així suaument es va escolant,

mentre vas amorosa agermanant,

l'olor d'encens i sacres melodies,

amb l'or puríssim d'un raget de sol,

i els perfums del carrer de Petritxol,

que exhalen ses radiants pastisseries!

Incursió nocturna al Barri Xinès

Guitarres de la nit insinuants, marcides!

Corren assassinats tramvies pels sospirs.

De bars i tavernots les ales esquifides

plouen goles de sang que desesperen llirs.

Boires regenerants espanten avenirs;

fiblades de salut injecten, reprimides,

verinoses verdors a sangs embadalides

que es perden en la mar tacada d'elixirs.

Mes el terbolí, tot i el boiram, perdura:

el brunzent remolí, sols l'èxtasi l'atura,

entre fang  i cel ras, dins i fora del món.

Solcs de fang llefiscós! Les guitarres exciten

els tramvies dringants que ja s'hi precipiten,

i una blancor de llir sense crepuscle es fon.

Pati dels convalescents a l'Hospital de la Santa Creu

Pati clos d'hospital amb les arcades

que volten el vell pou, i la figura

de sant Pau, les parets emblanquinades

i la sentor dels mals i la vellura.

Per mig les galeries

s'entrelluquen les parres verdoloses.

S'alça la torre del rellotge en l'aire

que mou les campanetes: compta els dies

de dolor i cansament

dels qui no poden esperar-ne gaire

d'aquesta vida que se'ls va fonent.

La calma és fosa amb la remor del prec

de les velles malaltes

que barbotegen, entre plany i ofec,

el llarg rosari de les seves faltes.

En l'aire, poc a poc

s'adorm la tarda com un plany i finen

les pregàries. S'encén i bleixa el foc

en l'ànima poruga de les velles

que vers la mort s'inclinen

com si la tremolor de les estrelles

pogués fondre la vida en l'or del cel

on han de fer estada

devora d'Eva i de son fill Abel.

Al bell cim de la torre, obrint els braços

una Verge somriu i dolça mira,

amb ulls immòbils, com s'acluquen lassos

els ulls d'una velleta que sospira

retuda en sa cadira.

Com si tingués l'albir del moviment

la Verge fa com sí renyés el vent

que aixecava la gira

de la vella malalta que es dormia

i amb el son es distreia el mal turment

i de seguir com cal la lletania.

Vell pati d'hospital. La llum hi fila

la serenor que amoixa el dolor viu.

Un ocell hi refila

com en l'arbreda verda vora el riu.

Una campana dringa en el blavís

espai de cel que envolta

el clos del pati i cau en l'aire llis,

veu trèmula que afina

com si una mica de dolor morís

en una llenca fosa de boirina.

A la Plaça Nova

Vetustes torres romanes;

silenciós Palau Bisbal;

clos on visqueren, llunyanes,

belles pompes sens igual.

Tu que ens pots dir tantes coses

de reis, comtes i prelats;

d'antigues fires de roses;

de marxants i enamorats,

ara que ja ets envellida,

recordant ta millor vida,

fas tres presents als infants:

Sant Roc, la festa joiosa;

Santa Llúcia gloriosa,

i per Corpus, els gegants.

Torres de la Plaça Nova

De la Favència Julia Augusta Pia

aquestes pedres donen testimoni,

Indíbil mort, crucificat Mandoni,

de sa colònia en pau Roma fruïa.

Amb sos deu temples en est lloc bastia

i en les termes ja exalça a Marc-Antoni,

ja retreu, amb els versos de Petroni,

a la filia d'August amb ironia.

Ací el Fòrum s'alçà, i 1'amfiteatre,

passeja ací amb son pèplum la matrona,

aquí el gladiador es veié combatre.

I Eulàlia fou aquí, gentil minyona

que als ídols el seu front no vol abatre,

i batejà amb sa sang a Barcelona.

La fira dels pessebres

II

Amunt i avall van i vénen

de Santa Llúcia els fidels;

de tants ciris que li encenen

sembla voltada d'estels.

Quan sonen les campanades

que conviden al recés,

es van fonent les gentades

dins la fosca dels carrers.

I quan baixen les tenebres,

cobrint la plaça en son vel,

floreix damunt dels pessebres

una lleu claror de cel.

Les molses i les nadales

escampen místic perfum,

i un àngel de blanques ales

espargeix un doll de llum.

La fira de Santa Llúcia (1937)

De Santa Llúcia, viva la diada,

ens porta avui llisquent la claredat.

La fira, amb brucs en flor  i molsa gemada,

enguany, però, ses taules no ha parat.

El vell pastor, més alt que la teulada,

de galls, conills i xais acompanyat,

i les figures d'ànims encantada,

amb ses ofrenes no han tampoc tornat.

Vindrà l'Infant el dia de Nadal

i al món hi haurà una llum celestial,

gemma en la fira de dolor i, de febre.

Nosaltres, orbs, en un Betlem perdut,

serení, sols, sense ofrenes ni virtut,

errants figures del més trist pessebre.

Les fires

Oh, sedàs blau de les boires mullades

i degotants de llum!

Escales de la Seu, encatifades

amb brucs i molsa, xopes de perfum:

olors de terres aspres, d'aire lliure

i d'amples horitzons!

Fred suau de Nadal: com un somriure

pàl·lidament et fons

en lluïssors de goig als ulls humits

d'infants embadalits.

La fira rosadenca t'il·lumina,

severa Catedral

gegant com un vaixell en la boirina.

Focs follets juganers al cim del pal,

estels vermells tremolen dins la vaga

tovor del cel morat.

Lluny de brogit, la lluna ja s'amaga

dins un núvol nacrat:

oh, filigrana del Cimbori bru

sobre el velam que llu!

Recança de les fires: ésser infant,

creure en els Reis i riure tot plorant!

La seu barcelonina un dia de pluja

Chor de l'aigua amb una veu;

pluja fina, llarga i prima;

diria que creix la Seu

de l'aigua que regalima.

Creix al so del lent choral

(veu de l'aigua clara i pura),

com més plou més musical;

com més cau més estructura.

Regalim que s'altifica;

humilitat del més alt:

aigua, línia que es despulla

amb gosadia d'agulla

de la Seu celestial

on la forma es fa musica.

Passeig per Barcelona l'any 1900

El port és ple de llot i de brutícia,
les barques fan ferum de pebre i all,
la tarda lluca l'última clarícia
i al Montjuïc la mar fa de mirall.

Arran de moll, tot és ple de barraques
clafertes de productes colonials:
el sucre i el cafè surt de les saques
i amunt fermenten fruites tropicals.

Dos rengles de palmeres com toscanos
emplomallats voregen el passeig;
allà espongen, nostàlgies els indianos,
i seuen els qui el mar dóna mareig.

Davant la Porta de Capitania
la sentinella marca un pas molt lent:
duu sabré i duu fusell i tot ho espia
i li fan vores, en passar, la gent.

Jo vaig del braç del pare i de la mare,
neulit de mena i feble de salut;
em sento foguerades a la cara
i no puc resistir tant de traüt.

L'estàtua de Colom sembla que es mogui,
— ai mare, mare, anem ben lluny d'aquí! —
i des d'un rippert groc, de nyigui-nyogui,
li dic adéu a un frèvol bergantí.

I Rambla amunt, del mar lliure de brides,
penso en corsaris i aventurers;
dels marxapeus les pedres són humides,
i els primers llums s'encenen dels carrers.

De casa meva l'ànima s'enyora
—la pau del llit i el finestró ben clos... —
Infant al fi, em pren i m'enamora
el descobrir la Rambla de les Flors.

Rambla espessa i embrutida

de rialles estridents;

pellerofes a les dents,

cacauet sense mentida.

El pessic salta i alterna

amb el braç arrebossat

i amb les galtes de soldat

que du el baf de la caserna.

Rambla, vides escaldades

sense gota de control,

alegries de futbol

i begudes disgustades...

Rambla absurda de la nit,

com més avall més neguit...

Mig podrint-se, mig desfent-se,

amb l'anunci lluminós

de color de vidre fos

i color de verd de menta...

Rambla viva, tempestats

de rosegons i arengades,

de cabells oxigenats,

de joies falsificades...

Rambla de boira i enyor:

violins a les aixelles,

dispèpsia, mareig sonor,

i la farsa de l'amor

i la pau de les estrelles.

Rambla de sempre, amb l'esquena

guarnida de gallardets,

amb els caus de tota mena,

i amb els plors i amb els xiulets...

Rambles, venes inflamades,

cementiri de neguits,

que has aguantat tots els crits

i totes les garrotades.

Rambla nostra tan banal,

i tan tèrbola i tan clara,

que Déu te guard de mal

i et faci més nostra encara.

Rambla de les flors

Orient? Occident! A cada ombrel·la

un vaitot de perfum i passió.

La llum cruixeix com una passarel·la

sota el parrup d'un pardalet nadó.

La llum cruixeix... i riu!, i els vianants

amoixa incessantment, amb llepolia.

Els plàtans són la guàrdia de gegants

que vetlla la perfecta simetria.

Capbussons dels colors en l'aigua tendra,

i en el somriure d'un ventall bonic,

i en l'aram i en l'acer que els vol defendre

d'aquell amor que els sotjaria inic.

Clavells, gardènies, roses i mimosa,

amb un estel dorment a cada ram.

Passa una noia fresca i somniosa:

duu — braçalet — l'esquellerinc del tram.

Si la florista esguarda amb picardia,

l'elegant barbamec fa d'home llest,

i barata un raïm de satalia,

i, equivocat, carregaria un test.

Vols de neguits —divines faramalles—,

serpentines d'ocells en l'aire d'or,

paperets de dolors i de rialles

guarnint el tàlem on flameja el cor

de la ciutat d'aquesta via sacra,

ciutat de vaga i lluita pels carrers,

que jo sento, però, tota de nacre

amb un somriure i una flor, només.

Els pardals de la Rambla

Què hi fa que la tardor llevi llurs fulles

als plàtans de la Rambla, vells i grossos,

si per a omplir-ne les seves despulles

hi ha milers de menuts, menudois cossos?

Els cossos dels pardals que planant baixen

a rellevar les mil fulles caigudes,

cada entrada de fosc, i hom veu com naixen

tot anant fent anades i vingudes.

Fulles fetes de carn i ploma fina

que canten sense que les polsi el vent

en el crepuscle mes bell i lluent,

car cada una és gorja divina

que en piular i en xerrar barroerament

alegra la ciutat barcelonina.

Elegia del Poble Nou (fragment)

Visca l'oreig del teu abril,
l'onada que fa fremir l'antena,
el salt a corda d'una nena,
les arengades al barril!

Sánchez Juan

El record m'acomboia pels carrers de Mar Bella
que el carril arremora, i el seitó
crepitant dins la paella.
I m'acomboia. l'infantó
ben nu dintre el bressol
caliginós d'un sol de juliol
gronxat pel llunyedà ressò d'unes absoltes,
unes botigues poca-soltes
i un palpitar del cor que vol i dol.

Vagues, motins, revoltes
pel carrer del Teulat;
conquista pam a pam, per millorar la vida
que sagna entre els dos llavis oberts d'una ferida—
la Patronal i el Sindicat.

(Triomf sense cap guany — el pas barrat.)
Star oh, estrella estrella! — per degustar la gota
endolcidora del combat
que té l'epíleg al Camp de la Bota.
Fusell o Star? Son les mateixes bales,
i es idèntica sang la que degota.
Un altre infant despulla!, amb les ales
xollades pel sol o pel fred,
un altre infantó, nuet
com un amor, cavalca en corser de cartó
cofat amb un capell bicorne de paper. L'escopeta
de llauna, al muscle, engega la invisible sageta.

Oh Poble Nou, amb marges de joia i de dolor!

Ai, plaer de quan vaig enamorar-me
per primera vedada passant pels teus carrers
guarnits amb coloraines de papers
retallats i cadena! Oh amor, que et deies Carme,
dolça patrona deis mariners
i mestressa del cor que em guanyares
amb la blavor d'unes mirades clares,
amb el caient humil
quan sorties de missa,
amb la bondat del teu voler gentil
que et junyia, tan delicada i malaltissa,
a l'estranya llei de vendré terrissa
entremig de sortiges, cavallets de cartó,
jocs d'artifici, carrusels,
revetlles de festa major,
deliquis innocents, èxtasi excels
del meu primer petó
quan nostres braços enllacant-se
als giravolts d'un vals, ballàvem pel saló
guarnit amb oripells, de l'Aliança!

Oh Poble Nou, amb marges de murtra i de roldó!

Rambla amunt i Rambla avall

Confosos entremig de la gentada

que va baixant tumultuosament,

ens sentim ones d'una gran riuada

i ens deixem emportar per la corrent.

Som ones del gran riu d'aquesta rambla

tots els que ens hi movem amunt i avall.

Onada és el cavall que trota i ambla

i el cotxe que segueix rere el cavall.

Onada impetuosa és el tramvia,

farcit de carn humana, trepidant,

i l'auto que davalla amb més follia...

Onades que se'n vénen i se'n van!

Corrent que es va fent dolça o agitada

i que ara es va engrossint i ara decreix.

Que munti o que davalli, la riuada,

tot ve que desemboca allà mateix.

Ets tota tu en les Rambles, Barcelona...

Davalla una riuada secular

i, endut pel corrent, hom s'hi abandona,

sabent que tots els rius porten al mar.

Una plaça de Gràcia

Plaça voltada de parets iguals
emmorenides sota del cel gris,
amb arbres minsos vora dels fanals
i amb un balcó petit a cada pis.
Passa una dona amb un cistell. Després
uns infants bruts i cridaners que juguen
a la ratlleta i que se'n van. Res més;
i el vent que mou les robes que s'eixuguen
pels balcons. La remor
tota la tarda és lenta, continguda,
fins que vespreja. Rere un porticó
s'encén el llum. La plaça que era muda
s'anima de la gent
que va cap a sopar. La barriada
es sorolla una mica sota el vent
per dormir-se aviat més reposada.

Lo guaita de Montjuïc (fragment)

I

Quin bon vellet lo guaita — que es va morir!...
A Palamós bé en parlen, — del vell Marí.
De la nostra Marina — les glòries sap;
ell vos dirà sa història — de cap a cap,
de Montjuïc a la torre, — sempre amatent,
ha senyalat les veles, — lo temps i el vent.
Vegé nostra Marina — nàixer i florir
i, quan l'ha vista morta, — se va morir.

II

Ell prou vos retrauria — los jorns aquells
que s'omplí Barcelona — de mils vaixells
tallats per mestres d'aixa — dels que no hi ha,
(que ara, a Lloret i a Blanes — van a captar.)
Que el pinetó i el melis — de l'alt Vallès
en bergantins tornaven — dels més lleugers,
i fragates veleres, — de bon guindat,
botaven, des de Roses — fins a Montgat.

III

Amb quin a la Torre — feia senyal
quan la nau apuntava — només lo pal!
Amb quin goig  a les mares — i a les mullers
marcava la tornada — dels mariners!
Les promeses miraven — dalt del Castell.
— Una bola a la punta, — ja torna ell! —
— Los armadors dels porxos — de can Xifré
adelerats talaien —si la nau ve.

IV

Mai vegé nostra terra — tant bé de Déu,
les nostres naus anaven — pertot arreu;
catalana bandera — passà pertot,
és català el nostramo — també el pilot,
catalana la casa — de l'armador;
los pobles de marina — se feien d'or...
Mes noves lleis vingueren —d'allà Madrid
que en lo port los navilis — nos han podrit!

El diumenge a Montjuïc (fragment)

Cel clar de dia tardoral i pols
que mou la gent frisosa, en caminar
pels camins i revolts
de la muntanya oberta vora el pla;
banda de mar, com una roca viva
i de cara a la terra d'un verd tendre,
suau i esquerpa, acollidora, esquiva,
amb tous d'herba i amb caires vius de cendra,
És Montjuïc una muntanya humil,
que veia créixer la ciutat devora,
cada carrer de cases, a dret fil,
empenyent cap enfora
uns horts iguals als horts que s'arrengleren
i arrapen com cargols al seu pendís:
en el mateix lloc on eren
ara hi ha cases d'un color tot llis.

En corrua la gent avui camina
muntanya amunt amb el cistell a coll.
Ni un esquinç de boirina
des de Sant Pere Màrtir fins al Moll.

Cel clar, sense fum, cel de diumenge,
de blavor repartida com un tel.
Un infant ros es menja,
tot llepant-la, una llesca de pa amb mel.
Noies que duen en els pentinats
lluentors de pomades, i que es giren
si els fadrins se les miren,
somrient amb els ulls mig aclucats.

Sonen musiques estridents i dolces
perquè la tarda del diumenge es feta
a Montjuïc, per ballar
en un clos, que el piano de maneta
fa que es giri l'angúnia del demà.

Alegres esbufecs de les pujades,
cridòria i corregudes,
xiscles i saltirons de les mainades.
Cançons a mitja veu, amb les tonades
vulgars i sapigudes,
com un coet s'escampen i esvaneixen
mentre la bota de vi negre passa
de la mà a l'altra mà dels que segueixen
amb una joia embafadora i grassa.

Alena fort el pit de la gentada:
ara la vida sembla un viu clavell,
badada enmig la posta il·luminada
de llenques vermelloses i d'or vell.

En un camí, dos que festegen. Ella
amb les galtes talment com dues flames,
i ell prenent-la per sota de l'aixella
quan el decliu fa tremolar les cames;
de pedra en pedra baixen cap avall,
de tant en tant reposen: ell la mira
fitament, un rogall
en la veu i en els ulls una guspira.

I canten uns vailets una cançó
seguint per la tonada la música
d'un piano, remor
confusa que es fa lluny de mica en mica.

Uns vells es miren amb enveja el ball
d'un dos de canyes i de fullaraca.
El temps passat els raca:
ara que un dir Jesús o en un badall
la mort se'ls pot endur.

El cel es fa mes pàl·lid. La sirena
d'un vaixell negre xiula allà, en el port,
en l'aigua grisa com un peix fot nu.
Darrera la ciutat, per la carena
llunyana, devé l'aire bla i somort.
La gent retorna a la ciutat: davalla
per la mateixa via que seguí;
va endavant la canalla
per córrer pel camí.

S'encén el cel d'una claror vermella
darrera la muntanya on mor el dia.
El ventijol murmura a cau d'orella
gronxant la joia i la malenconia.
Arreu els llums s'encenen com espurnes
ara l'un, ara l'altre, en les cofurnes
del barri atapeït.

Pels viaranys obscurs i les baixades
vénen les colles com adelerades
abans no sigui massa fosc. La nit,
és com una veu prima que ara els crida.
L'ombra es fa densa i en un fosc recó
de la muntanya, sona ensoporida
la veu trencada d'un acordió.

La Drassana

Li dissort, més que el temps, és qui ha atuïdes
eixes parets que ahir foren drassana,
d'on van sortir amb senyera catalana
naus e lenys e galees e tarides.
Les naus, que per Don Jaume conduïdes,
feien ahir a Mallorca cristiana,
les que a arraixos i xurma musulmana
a sos cataus d'Alger empenyen ardides.
Les que d'en Llúria oïnt la veu de tro,
imposaven dels peixos a l'esquena
les barres del reialme d'Aragó.
Era quan nostra pàtria, rica i plena
de regnes conquerits amb son tisó
feia a Castella generosa ofrena.

La Drassana

Té, la Drassana,
sentor marina,
fosca Duana,
clara gavina.

De nit, llanternes
i por de lladres,
innobles quadres
per les tavernes.

Remor de pisa,
so de jazz-band,
parella grisa
pel contraban.

Vagons, vehicles,
grues i vies;
mercaderies
en grans monticles.

Una barcassa
que mig s'enfonsa,
i amb posa lassa
lleons de bronze.

Naus allunyant-se,
rostres amb pena,
l'esgarrifança
d'una sirena.

Canta, una estranya
veu, la cançó
que s'acompanya
d'acordió.

Barraca amb llibres,
grup de bastaixos;
l'home amb les vibres
i els llangardaixos.

Rica avellana,
rica tramuja,
i la Drassana
xopa de pluja,

Riu la Drassana
al sol solet,
rica avellana,
ric cacauet.

Pedralbes

Sant Pere Màrtir s'ha vestit de festa
amb l'aurèola d'aquest cel tan fi.
A Pedralbes hi ha flames de ginesta
que fan llum als voltants del monestir.

Quietud d'hora baixa que retalla
la silueta nua del cloquer
mentre brinca pel claustre una rialla
perfumada de boix i taronger.

Silenci d'or. Orgia, de teulades.
Els finestrals es miren ells amb ells.
I adesiara un vol de campanades
que es gronxa en l'aire com un vol d'ocells.

La tomba de Na Elisenda

Jau Na Elisenda de Montcada. Mira
(que només mig acluca les parpelles)
com els peus blancs li surten de la gira
del seu vestit de marbre. Les estrelles,
darrera del vitratge acolorit,
les veu encendre's com si la guspira
fos cada una de la bella nit.

Ara que de temps ha clos a l'infinit
de la mort i la vida els ulls mortals,
enyora les muntanyes
netes i clares i els suaus tossals,
i les blavors del mar seré, llunyanes,
que la distreien des de bon matí.

Amb les dos mans sobre del pit creuades,
Na Elisenda ara frisa per collir,
com abans, la ginesta
pels sants i per la Verge, com si fos
viva en la terra i cada dia festa.

I als àngels que li fan companyia
sempre demana el temps que fa, i els dos
diuen que a fora és tebi i blau el dia.

Romanceret gòtic (Romanç  de Mossèn Borra) [fragment]

Que estau rígid, Mossèn Borra,

ajagut sobre el carner,

immovible la gonella

sense el dring dels cascavells;

mans plegades, peus que escalfa

allargat el ca llebrer...

No us bellugau, Mossèn Borra,

deveu ser mort certament!

Esvaloten vostre somni

les claustrals oques de neu,

us el bressa el cant de l'aigua

verda, viva i translucent;

us ungeix el plor de ferro

que degota del cloquer

en molt amples campanades

que fan moure els fonaments

fins a l'alta Creu solemne

gloriosa dins el Cel.

De puntetes, dins el claustre

en silenci passa el Temps,

drapat d'indument litúrgic,

blanc, com un canonge vell:

són ses passes tan furtives

que ningú nat no les sent.

L'ou com balla, l'ou com balla

us ve a dir que el Corpus ve,

l'ou com balla dalt la tija

lilial del broll desfet

i us enflaira el Corpus Christi

de ginesta i de clavell.

Vós sou miles gloriosus?

Quines gestes vàreu fer?

Deixau-vos ja de facècies,

Mossèn Borra, que us conec.

No sou miles gloriosus,

sou Antoni Tallander,

casat en faç de l'Església

amb madona Agnès Collell,

la pubilla vigatana

que amb vós jau en el carner.

L'ou com balla

Al brolladoret de la Catedral

cada any s'hi agombola tota la brivalla.

Al brolladoret, florit i frescal,

amb Sant Jordi a dalt,

l'ou balla que balla!

La bella costum de caire ancestral,

alegra l'infant i l'avi que calla.

Al brolladoret, d'aire senyorial,

amb Sant Jordi a dalt,

l'ou balla que balla!

Cap agençament ni perfum li cal,

penjolls de cireres tempten la quitxalla...

Bell indret del claustre de la Catedral

on al brollador florit i frescal,

l'ou balla que balla!

Vigília de Corpus, Diada cabdal,

d'aromes d'encens i espiga que es dalla...

Goig encisador de nostra brivalla

que al brolladoret de la Catedral

mira l'ou com balla!

Que balli per sempre, que balli, si cal

fins que el pas deis segles no deixi una malla.

Que balli l'ou màgic, Sant Jordi cabdal,

al brolladoret florit i frescal

per l'eternitat vegi l'ou com balla!

Palmera

¡Oh la sagrada palmera!,

l'arbre vell que mai no mor,

la que arran de cabellera

té per fruit un penjoll d'or!

Tu ets un símbol! Tens la vida

cap amunt, camí del cel,

molta branca i gran florida

i en la terra poca arrel.

No t'abrusen solellades

ni et corona el temporal;

entremig d'eixes arcades

tu fas vida monacal.

Guarda sempre aqueixa força

i fes anys arreu, arreu,

ben morena de l'escorça

com les pedres de la Seu!

Poemet de claustre. Brollador gentil

Nit, perfums i claror dolça;

raja l'aigua al brollador;

el bon pare de la molsa

va tocant el guitarró.

En la pica regalada

cada nota es va eixamplant

fins que mor empresonada

per les pedres del voltant.

Ell del claustre és el cantaire,

el del riure sanitós,

el que tot pujant enlaire

va tornant-se lluminós.

Ell és tota l'alegria

d'aquest repòs beneït;

si ell callés, s'hi moriria

ço que és ara més florit.

Patriarca de veu clara

mai no es sent el llavi eixut ;

per'xò canta avui encara

com en plena joventut.

La palmera de casa de l'Ardiaca

Com una gerra d'alabastre plena

d'inconegut perfum oriental,

dreta s'aixeca la gentil palmera,

preciós refugi en el desert banal.

Talment com caminant que s'hi arrecera,

plantaria ma tenda vora seu,

i no me n'aniria, fins a l'hora

que el fruit madur caigués vora mon peu.

I el servaria com un do sagrat

contra el roent verí de la Ciutat.

D'una gàrgola del carrer del Bisbe

És criatura, i quan passa més gent

té un delit d'escopir que la mata.

sap el cel que li escau, si el ponent

o el blau o el de plata.

és envanida i amiga del vent

perquè l'ha tornada tan xata.

A la Plaça del Rei

Sonava el bronze d'una gran campana,

a l'hora que el sol va cap Ponent;

les remors de la vida ciutadana,

s'anaven esvaint pausadament.

Llavors tot animant-se la vellúria

d'aquelles brunes pedres ancestrals,

una veu que era un clam i una cantúria,

ha ressorgit dels gòtics finestrals:

—Jo sóc l'arca que guarda vostra història;

jo he vist el millor temps de vostra glòria

i he servat en les cendres son caliu.

Digueu-me què és d'aquella raça forta;

és malferida encara, o bé ja és morta?—

I el bronze li ha respost: — Encara viu! —

Reial  Capella de Santa Àgata

En què a parar ha vingut el santuari

a qui reis varen dir Nostra Capella,

on sense espai objectes hi encimbella

d'amor al passat noble desvari.

Sols així et perdona  l'odi sectari,

quan ja al mur veia obrir-se la clivella

i el vell retaule que el millor art segella

ja a punt pel negociant, o l'antiquari.

Mes la mort ja era aquí; la dinastia

dels Comtes Reis un dia s'estroncava

í Déu, que enyoradís d'ells se sentia,

son estatge amorós abandonava,

i una ratxada de ponent brunzia

i la xibeca al campanar xisclava.

Casa de la Ciutat

Amb quin estil més pur, oh casa augusta!

es projectaren voltes i agimesos

i enteixinats i mobles, ja malmesos,

obra superba del tallat en fusta.

Aquí visqué la llibertat, robusta,

i la gramalla de colors encesos

en les espatlles dels honrats burgesos

i a son entorn a tot el poble ajusta.

Fins a tant que una púrria mercenària

a esquinçar vingué drets i franqueses,

la bandera, ajaient, de santa Eulàlia.

I Barcelona, la de grans empreses,

generosa tostemps i hospitalària,

porta avui sola el dol de ses tristeses.

A la Plaça del Rei

Sonava el bronze d'una gran campana,

a l'hora que el sol va cap Ponent;

les remors de la vida ciutadana,

s'anaven esvaint pausadament.

Llavors tot animant-se la vellúria

d'aquelles brunes pedres ancestrals,

una veu que era un clam i una cantúria,

ha ressorgit dels gòtics finestrals:

—Jo sóc l'arca que guarda vostra història;

jo he vist el millor temps de vostra glòria

i he servat en les cendres son caliu.

Digueu-me què és d'aquella raça forta;

és malferida encara, o bé ja és morta?—

I el bronze li ha respost: — Encara viu! —