Passejo per la vila, que més enllà de la carretera no sembla tenir cap centre urbanístic ordenat; els carrers són tranquils, i això que és dissabte, i m'entretinc observant els canyissos, les populars persianes de canya que sovint protegeixen la porta i les finestres d'una mateixa casa. És una artesania magnífica que segurament decau. La Isabel pregunta on es poden comprar, i li diuen que potser encara trobaria un home que en fa a la Torre d'En Dimenge (Domènech), però que s'han d'encarregar. Aquests canyissos són la pell càlida de les façanes, i dóna gust passar la mà per les seves rugositats.

Les cases del centre d'Albocàsser tenen un afegit curiós: les portes estan guardades per una reixa de ferro, amb els barrots prou separats perquè hi pugui passar una persona. Són reixes que s'instal·len quan hi ha d'haver bous. Ara estan muntades en tots els carrers pels quals ha de passar l'animal, entre la carretera i l'església, que té una bona façana i un campanar ben plantat. En una altra església, més antiga i als afores, em diuen que hi ha un important retaule del segle XIV, que no he pogut veure, i el sarcòfag de Joan de Brusca. Joan de Brusca és un senyor que va viure fa 750 anys i a qui va ser encomanat el poblament d'Albocàsser. És una vila, doncs, que té fundador conegut. Pocs anys abans, el 1233, les tropes de Jaume I havien conquistat l'indret als moros, i el nom d'Albocàsser és l'únic fil visible que lliga aquest poble amb la llunyana dominació dels àrabs. (És significatiu que la gent d'aquí pronunciï Lo Bocàsse, diferenciant l'article, i que siguin coneguts com a bocassins).

Deia que n'han passat moltes, de coses, en aquest lloc aïllat i esquerp, justificades per la necessitat de dominar el penyal i el castell. Els ordes militars van enfrontar-s'hi, per governar la Comanda d'Ares, i durant les guerres carlines el general Cabrera, anomenat el Tigre del Maestrat, hi va instal·lar el quarter general.

No pujaré a la Mola, si hem de continuar avui el viatge. Diuen que es poden distingir punts tan llunyans com Morella i Penyagolosa, i també Benassal i la Font d'En Segures, que ja començo a enyorar. Un modest paper de la Mancomunitat Turística del Maestrazgo, Castellón-Teruel, assegura que a la Mola d'Ares «el cielo y la tierra se funden con el lejano horizonte y te invitan a encontrarte a ti mismo». Jo més aviat tinc ganes de no trobar-me amb mi mateix, sinó amb una hostalera amable, que ara seria per a mi el cel i la terra.

L'església d'Ares té un cos notable i una solemne façana barroca, i la raresa d'un campanar més baix que l'edifici; però el centre de la vila el marca l'ajuntament —en una façana diu Casa Capitular—, que és a cavall de dues places i el conjunt forma un espai ben ordenat i amb caràcter. Hi ha uns porxos, li diuen el Perxe, gòtics, que sembla que corresponen a l'antiga Llotja. Si en el marc tan bonic d'aquesta plaça hi hagués unes taules de cafè i un balcó del qual pogués dir: és el meu...

El trencall que duu a la Font d'En Segures es converteix aviat en un passeig ombrejat per plàtans i una mena d'acàcies. Voreres a banda i banda, i l'Hostal la Castellana, l'hotel Roig, alguna torre d'estiueig... Tinc la sensació que no sóc a l'Alt Maestrat, que de cop m'he trasplantat a la infantesa, que aquests arbres conserven l'ombra antiga de la plaça Ballot, dels carrers d'Argentona. Veig indicis arquitectònics de començaments de segle, mostres més aviat modestes però que evoquen una època que no he viscut però que sempre m'ha posat un punt sentimental, com les cançons que sonaven a Europa quan jo encara no havia nascut. Sempre he pensat que l'enyorança més imprecisa però més profunda és la que, inexplicablement, va lligada al món dels pares o dels avis, del qual no tenim experiència directa. És una enyorança que fa el pont sobre el temps.

Avanço, doncs, amb una passa menys atlètica, més aèria i lenta, sota l'ombra d'aquests plàtans del Maestrat o del Maresme o de totes les infanteses viscudes o inventades fins a arribar, al capdamunt, a una gran terrassa urbanitzada on hi ha la font. Al fons de la terrassa, un templet artificialment construït amb pedres protegeix el naixement de la Font d'En Segures, un naixement que es produeix a gairebé mil metres. És una aigua acreditada per a les malalties renals, i no sé si les pedres d'aquest templet, que té un cert aire religiós de capella, tenen alguna força magnètica, o simbòlica, que pot ajudar a lluitar contra les pedres del ronyó. Prop de la font hi ha la planta embotelladora de l'Aigua Font d'En Segures. També l'hotel Font d'En Segures, de dues estrelles, que és modern.

Passejo una mica —el conjunt urbanitzat aviat és vist— i entro en un parell de botigues on hi ha una gran quantitat de bosses de tots colors per a les senyores, un assortiment de vasos i garrafetes per anar a buscar l'aigua, barrets de palla per al sol, bastons per fer més segures les passejades... És una perfecta especialització comercial. Segur que tot això es ven força, i a més, un dels pocs entreteniments que hi deu haver aquí deu ser comprar alguna cosa, i si pot ser comprar-la després de llargues reflexions, sense pressa, hi ha més dies que vasos d'aigua... És lògic que hi hagi també perruqueries de senyores. I sorprèn un seguit de botiguetes amb joguines baratetes, d'una gran diversitat, però és que aquí hi ha avis, i els avis sempre compren cosetes per als néts.

Hi veig alguns joves. Llevat d'algun cas de prescripció facultativa, suposo que la majoria d'aquestes parelles, a vegades amb nens petits, pugen algun dia a la Font d'En Segures a veure els avis, uns avis que fan aquí una vida tranquil·la i acompanyada per altres avis. Aquests indrets, que no són pròpiament balnearis però en tenen l'ambient, ofereixen una altra medecina, a més de l'aigua: un tractament de sociabilitat en les dosis adequades per a cada u. [...]

Abans de dinar torno a l'esplanada de la font. Hi ha molta gent, molta, i m'assec en un pedrís. La literatura d'observació, com la relació social espontània, és obra dels pedrissos, en aquest país; el pedrís és un espai públic i gratuït, la taula de cafè és un territori llogable i delimitador. L'esplanada és plena de gent que, després d'omplir un vas d'aigua, surt del templet, fa unes poques passes i, aturant-se, comença a beure. És curiós veure quinze o vint persones alçant al mateix temps el seu vas fins als llavis, i buidant-lo a poc a poc, en petits glops espaiats, metòdics, rituals. L'esplanada és un escenari cerimonial. I cada actor hi fa el seu paper amb una absoluta convicció. Hi ha qui es beu el vas sense moure's, dret en el punt on ha iniciat el primer glop; hi ha qui, després de cada glop, fa un parell de passes, totalment abstret del que passa al seu voltant. Hi ha senyors que vénen a buscar, amb garrafetes verdes o vermelles, l'aigua per dinar. Una senyora ha enfundat el vas en un blanc teixit de ganxet. N'hi ha que fan grup i dialoguen, amb els vasos a la mà.

Aviat trobem la part de Benassal coneguda amb el nom dels Carrerons, un conjunt urbanístic no gaire gran però amb força caràcter popular, que se suposa que correspon al primitiu poblet musulmà. S'hi entra per un arc de ferradura evocador d'aquells temps. En aquests carrerons la gent ha tret cadires a l'ombra, i ens proposem de tornar-hi al vespre. Al llarg de la passejada descobrim que Benassal té alguns barris molt rurals, en contrast amb l'existència, al centre, de cases notables amb escuts senyorials i portades barroques. Que jo sàpiga, Benassal no va tenir mai castell, cosa rara en aquests paratges —potser perquè no es troba en un cim—, però en canvi era una vila murallada, i encara s'alcen algunes torres, com la quadrada i poderosa torre que en diuen de la presó.

La plaça, on hi ha l'ajuntament i l'església, és un espai agradablement urbanitzat, sense tipisme, i té l'aire d'una certa capitalitat comarcal. Hi ha prou botigues per endevinar que Benassal té més vida que la Torre d'En Besora, Culla —els pobles que he conegut fins ara— i el petit Vilar de Canes. Aquí hi deu haver uns mil cinc-cents habitants.

En aquesta plaça hi ha un monument a Carles Salvador, el gran defensor de la llengua. Si no m'equivoco, els cursos de català que s'organitzen des de fa anys a València duen el nom de Carles Salvador, que en aquest monument —«patrocinat per la Fundació Huguet, Castelló, 1971»— és presentat com a «poeta i gramàtic, 1893-1955». En una de les cares de la pedra hi han gravat aquest text: «En ser a la plaça / la dolçaina comença els compassos del Ball Pla / i la gentada inicia l'antiga dansa.» Pertany a «Les festes de Benassal» A l'altra cara hi ha uns versos de «Cant i encant de Benassal» que diuen:

Un poble enmig, tot blanc, de taules roges, voltat de fonts frescals per alta gràcia,

un escampall de masos i casetes

han exornat de vida la muntanya.

No és tan sols una ermita, és un recinte gairebé tancat per diverses construccions. Hi ha l'església, dos edificis, un safareig, i també uns coberts amb columnes, com a Castellfort i en altres indrets de pietat popular d'aquest país. Tot plegat té un aspecte de punt de colonització, de reducte a camp ras, amb una arquitectura que no forma una estructura de poble, sinó que té l'aire d'un espai de protecció, de refugi. Les parets són blanques, hi ha uns arbres que fan una ombra hospitalària i refrescant. A la font raja una aigua més refrescant encara. En bevem i n'omplim la cantimplora.

Al fons hi ha un cobert, amb un petit taulell de bar, un parell de taules. En una hi seu un noi jove, de barba rossenca i abundosa, que consulta un llibre molt gruixut, davant d'una dona que li comenta no sé què. És un tractat de plantes medicinals. Descobreixo amb sorpresa que és el Dioscòrides, que se'n diu. Dioscòrides era un metge grec del segle I que va descriure 600 plantes medicinals. Augmenta la meva sensació que aquest recinte de la Font és una estranya illa en aquest mar de muntanyes solitàries, un lloc on es pot viure, i potser s'hi viu, una novel·la.

Una noia, probablement la parella del noi de la barba rossenca, ens diu que sí, que s'interessen molt per les plantes. Ahir van anar a buscar sàlvia, per fer vi de sàlvia. I assegura que per aquests rodals han aparegut, d'un quant temps ençà, alguns animals que abans no hi eren. Potser és que corre, per aquestes fondalades, una flaire o una vibració que només els animals senten i que els avisa la presència d'uns éssers humans amics.

La noia ens ofereix d'ensenyar-nos l'ermita. La primitiva església va ser construïda l'any 1476 i adquirí la importància de santuari. La imatge de la Mare de Déu de la Font pertany al grup de les «trobades», i és més aviat petita, gòtica. «¿Volen veure el naixement de la font?» Ens fa endinsar per un passadís, fosc, i al capdavall arribem en una petita cambra natural, amb parets de pedra, i l'ullal on aflora l'aigua. A la Font de la Carrasca, prop de Culla, també ens van parlar de l'ullal, nom donat al lloc on l'aigua surt a l'aire lliure. Quan comentem la foscor d'aquest racó interior la noia ens fa saber que hi ha una colònia de ratpenats, protegida; de nit surten a caçar. L'escenari de novel·la màgica es dibuixa una mica més.

Tocant a l'església hi ha una torre alta i robusta, que era propietat del senyor encarregat del repoblament de l'indret. A l'altre costat de la carretera hi ha l'ajuntament, en un edifici del segle XV que era l'antiga llotja, i té una magnífica entrada amb arcades. Catí havia estat un centre de mercaders, especialment de llana i seda, i per tant hi havia diners. Diuen que en aquell segle XV els burgesos de la vila enviaven els seus fills a París, a aprendre ciència, i a Venècia, a aprendre el comerç. És natural, doncs, que hi hagués palaus, com la casa dels Miralles, que està separada de l'ajuntament per un carreró. També us parlaran de les cases de famosos mercaders com Martí, Roca, Mateu —a l'origen, Catí va ser repoblat bàsicament per lleidatans—, o de la casa dels Montserrats, que és al costat de la dels Miralles. Però, si m'he de fiar dels meus ulls, és difícil rastrejar les antigues glòries. Detalls escampats, sí, interessants vestigis parcials. El que no s'ha conservat és el conjunt i en èpoques menys sensibles que les d'avui el to s'ha deixat perdre. Han posat massa calç sobre les velles pedres, massa portes vulgarment modernes, massa persianes de plàstic.

Si es volen reviure els anys d'or de Catí s'ha d'entrar, com ara faig, als baixos de l'ajuntament, als porxos de l'antiga llotja. M'assec al fons, en un graó d'una escaleta, i miro cap al carrer a través d'aquest espai de penombra, on els arcs es dibuixen amb elegància i al fons es veu el telonet de sol del carrer, i per davant d'aquest teló passa, de tant en tant, una dona vestida de negre, que camina a poc a poc, una dona d'ara que podria ser una dona de sempre. Al servei del senyor de la torre medieval, o del mercader que tenia el palau aquí al costat. Aquest és el racó des d'on aconsegueixo reconstruir Catí.

Catí és poble que m'havia il·lusionat perquè un text la qualificava de «vila gòtica». M'imaginava trobar-hi un nucli medieval, un urbanisme coherent i evocador. És cert que hi ha algunes peces arquitectòniques de categoria, però l'atmosfera no hi és. Es poden descobrir alguns escuts antics, però sovint en façanes refetes. El centre de la vila està format per dues places, unides pel carrer Major. Aquí hi ha l'església, que és gòtica, encara que té també unes petites portes romàniques molt simples i boniques. Hi ha un esplèndid retaule de Jacomart, nom amb el qual es coneix el pintor Jaume Baçó, nascut a València a començaments del segle XV. Existeix el contracte amb Jacomart per fer aquest retaule, però ara hi ha investigadors que creuen que moltes obres atribuïdes tradicionalment a Jacomart són d'un altre pintor, Joan Reixach, amb el qual estava associat. Que no s'hi amoïnin els catinencs, el retaule és una meravella i fa pensar en la depurada sobrietat d'un altre gran retaule català, el de la Verge dels Consellers, de Lluís Dalmau.

El primer tram de carretera és molt bonic, potser un quilòmetre amb pins a totes dues bandes, planejant. Després pugem d'una manera continuada, perquè l'Avellà es troba en un barranc d'una serra abrupta. Al cap d'uns quants quilòmetres han obert un túnel i a l'altra banda, després d'un revolt, apareixen de seguida uns edificis encastats en l'entrant que fa la muntanya.

Alguns en diuen balneari de l'Avellà, però sembla exagerat. La Font de l'Avellà és més modestament exacte, i més bonic. És veritat que hi ha dos establiments que fan de fonda, que és una característica dels balnearis, però els banys de l'Avellà — també se'n diu així— em sembla que, com a banys, no són pas una pràctica normal. El que hi ha és una ermita, i això justifica un altre nom: Santuari de la Mare de Déu de l'Avellà. La primitiva capella era del segle XVI, i la llegenda la vincula a una aparició de la Mare de Déu en aquest indret.

A l'Avellà hi trobem el rector de Catí, que hi puja cada tarda a dir missa. Ens ensenya l'església actual, del segle XVIII, que és força gran, i que es divideix curiosament en tres parts successives, com si la del fons formés part d'una construcció més antiga. La imatge de la Mare de Déu és una imitació de la que hi havia abans, destruïda durant la guerra.

—És una de les tradicionals marededéus aparegudes —diu el mossèn. I afegeix una consideració que em sembla intel·ligent, pel que té de distanciament raonable davant les interpretacions miraculoses: —S'ha de tenir en compte que en l'època de la reconquesta va haver-hi una gran empenta cristiana, i va créixer molt la pietat per la Mare de Déu. Molts pobles van començar a trobar imatges, i els pobles que no en tenien potser se la inventaven, per no ser menys. Però això també és devoció.

Les parets i la volta de l'església són absolutament plenes de pintura, no queda ni un pam lliure. «L'horror al buit», em diu Argimiro, en veu baixa i en llatí. Penso que ha estudiat art o ha estudiat al seminari, i potser totes dues coses. Hi és tot, en aquestes parets: la vida de la Verge, escenes dels apòstols, figures de sants i de doctors de l'Església... Per cert que aquest santuari encara té oficialment, diguem, un nom més llarg: Mare de Déu de la Misericòrdia de l'Avellà. L'afegit de la Misericòrdia és molt antic, d'un any de sequera terrible que va impulsar la gent de Catí a demanar la pluja a la Mare de Déu, que immediatament els atorgà aquesta misericòrdia.

Quant al nom, mentre no es demostri el contrari —alguns parlen d'Abellar, d'abelles—, l'avellà és una paraula que tradicionalment es lliga amb avellaner, avellaneda.

És un indret agradable, una petita plaça enllosada tancada per l'església, una paret que atura la muntanya, una casa gran que és l'albergueria d'aire monacal —amb un interior que conserva l'antiga dignitat arquitectònica, i una cuina de fa molts anys —i la fonda L'Avellà, d'aspecte modest però polit. Una mica més enllà hi ha una altra fonda, la Miralles, que té una petita i suggestiva terrassa amb barana que em diuen que és dels anys trenta. Es nota que els fondistes hi fan esforços, però aquesta mena de centres de temporada, nascuts en una època que no és l'actual, necessitarien una inversió bastant forta per posar-se totalment al dia, per refer instal·lacions velles, per competir amb establiments que tenen l'avantatge de la modernitat i de l'emplaçament més cèntric. Són molts milions que probablement no donarien el rendiment adequat. De tota manera, de l'Avellà en parla tothom, i la gent és entusiasta de la seva aigua, que és una aigua sulfurosa especialment indicada per a les malalties de la pell. Tothom parla d'algú que al cap de deu dies li havien desaparegut els èczemes.

Carretera amunt —no passa mai cap cotxe— el muntanyam va agafant una estructura forta i de cop s'obre a l'esquerra el gran barranc de la Foç. No sé si la paraula grandiositat pot servir. El camí va pujant i des d'una bona altura va seguint paral·lel a aquest profund barranc, amb espadats de prop de dos-cents metres. L'espectacle fa impressió, la sensació d'insignificança en aquest escenari és molt viva. No es tracta d'un panorama ocasional, emmarcat, per extraordinari que sigui. No és una postal. És tota la construcció del paisatge fins a l'horitzó —fins als horitzons— que s'estira amb una potència enorme. Hi ha uns primers termes calents, de colors bategants de terra, més enllà el repertori dels verds, que en la verticalitat dels cingles abruptes clapen com un luxe el gris despullat, gairebé com un marbre, de les altes parets de roca calcària. Més enllà, les carenes de les serralades que fan onades ja ha tenyit els boscos densos de color blavós. Ho comentem, amb la Isabel, i em diu que la distància sempre és blavitzadora, i que Leonardo da Vinci ja ho explicava.

En aquesta monumentalitat del barranc de la Foç, ample i llarg, que és la part alta del barranc del Riu Sec, l'única cosa que veiem moure's és un conill. Un conill que corre al costat del camí, sense allunyar-se de nosaltres, fins que s'amaga darrere un arbust. És graciós, se li veu només el cap, que ens mira. Passen uns segons de contemplació mútua i continuen amunt. No sé si farà uns quants salts més, espiant-nos.

Vilafranca és una població urbanitzada en forma de T. El pal central de la T el forma la carretera —en aquest tram Avinguda de Castelló— per la qual he arribat. El braç esquerre de la T és el nucli antic. El braç dret és una part de l'eixample i la prolongació urbana, perquè la carretera ha tombat per aquest braç en direcció a Terol. El punt on conflueix la carretera que arriba recta amb el començament del barri antic, i on la carretera gira, és l'espai públic més obert i concorregut, el centre de Factual batec vilafranquí, perquè és el centre d'observació del que passa o del que pot passar.

En aquest indret hi ha una placa que diu: Plaza Don Blasco. Aquest don Blasco era el senyor Balasc —o Blai— d'Alagó, a qui es deu la fundació de Vilafranca, encara que el primer nucli del terme fos una mica més amunt, al Riu de les Truites.

Dins aquest garbuix, potser el primer punt que cal aclarir és que la fórmula «Villafranca del Cid» és una aberració històrica. Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, mai no va tenir cap relació amb Vilafranca, i l'argument és definitiu: quan Vilafranca va néixer, ja feia més de cent anys que el Cid era mort. Els historiadors valencians han protestat d'aquesta absurda referència al Cid, que alguns consideren d'altra banda un càstig imposat a la vila pels Borbons, pel fet que en la guerra de Successió Vilafranca s'inclinà a favor de la casa d'Àustria per fidelitat a la seva llengua, els seus furs i les seves corts. No és l'únic cas, al País Valencià, que s'ha utilitzat el cidisme per desnaturalitzar el país.

La falsificació històrica s'aprofita del que seria un nom correcte i comprovat: Vilafranca del Saït, o del Sit. És sabut que Saït, en àrab, vol dir «senyor», i aquest senyor seria el generós fundador de la vila, Balasc d'Alagó.

Vilafranca del Maestrat és una denominació que apareix poquíssim en públic, encara que sigui usual en els mapes i textos escrits en català. A Vilafranca s'objecta contra aquest nom que la vila mai no va estar sotmesa a la jurisdicció del mestre —d'aquí ve el topònim— de l'orde de Montesa, i que per tant no té res a veure amb el Maestrat històric. Els vilafranquins amb qui he parlat se senten més vinculats —ni que sigui rivalitzant-hi— amb Morella i els Ports.