Editorial la Campna - 1998 - Barcelona
No gaire lluny hi ha el Calvari. Com en tants pobles valencians, s'ha aprofitat un turó per obrir-hi un camí en ziga-zaga, plantar-hi xiprers i, muntanya amunt, el seguit d'estacions del Via Crucis. A l'arrancada del Calvari hi ha una casa, amb una família al carrer que sembla gitana. Cada capelleta té una fornícula i a la paret del fons unes rajoles les han enguixat de nou no fa gaire, i amb tanta generositat o rapidesa que el guix ha invadit part de les rajoles i els personatges sagrats tenen taques de guix per tot arreu. En una de les primeres estacions, una sorpresa deliciosa. En el forat, descansant en la repisa, davant l'escena evangèlica, una gàbia amb un ocell. Els gitanos han pensat que era el millor lloc per protegir l'ocellet del sol que cau. L'ocell, agraït, refila el parenostre més alegre que he sentit mai.
Arribat al cim del Calvari, la segona sorpresa: el mar. D'aquí estant es veu la costa a deu quilòmetres, una franja d'un blau reverberant, milions de minúscules bombolles de llum que esclaten cada segon allà baix, la terra baixa turística i calenta. Aquí, el contrast de l'esquena dreta de la serra d'Aitana, i les arestes excitades de la Serra Bèrnia, que imposa sobre Callosa més que una massa física; aquí s'han petrificat els records de la història medieval i les llegendes africanes de la Marina. Des del cim d'aquest Calvari busco els camins pels quals van arribar l'any 1300 els homes de Bernat de Sarrià a repoblar Callosa, els mateixos que seguien els moriscos que emigraven cap a Alger. Camins de calvaris sense la indulgència d'un cant d'ocell.
Seiem en un bar, a prendre una aigua. Ens la serveix una noia molt activa, que sembla gitana i li diuen Neus. Des de la terrassa es veu passar la gent que se'n va cap als tolls del riu, segons indica un rètol. És una desfilada incessant i sento diverses llengües. Hi ha un fullet desplegable, a tot color amb un mapa que indica camins, punts d'interès, serveis: Fonts de l'Algar, Fuentes del Algar, Algar Waterfalls, Die Quellen und Wasserfälle von Algar; Les Sources de l'Algar. A la part de darrera del bar on som, l'establiment, enorme, té un gran saló restaurant, una piscina blavíssima envoltada de jardineria. En una altra taula del bar seuen tres cambrers del restaurant, i se'ls acosta un home, l'encarregat, que els dona una noticia: «Vinga, ja us podeu moure, d'aquí a mitja hora n'arribaran quaranta!».
L'Algar és un èxit, aquesta és la realitat que em ve de nou. Callosa en fa una bona promoció, suposo que també als hotels de la costa. De fet, aquest indret hi està a vint minuts, en cotxe. I tant per als valencians d'aquests pobles interiors com per als turistes de platja, l'Algar és un paratge de luxe: l'excepció al secà, per a uns; per als altres, l'excepció a la rutina del mar quiet, de la sorra monòtona, dels hàbits repetits. Perquè hem fet com tothom, hem remuntat el riu per camins laterals, amb escales i replans, passant ponts i per entre túnels d'arbres, la font del Moro, el toll Blau... i el riu que baixa salta, sovint, graons de roca, que a vegades són parets. Hi ha gent que es porta el dinar, hi ha unes instal·lacions de barbacoes. La remor del riu és fresca i variable, el sol entra per les clarianes i il·lumina, com un focus, els estanys que fa 1'aigua, on la gent es banya. Hi ha nois que, des d'unes roques més altes, es llencen als tolls, i torno a tenir la sensació de pel·lícula exòtica, però ara sé que hi sóc dins, i en Sebastià em farà una foto, aquí, perquè després no en tingui cap dubte.
Si del cafè puges quatre graons, ja ets a l'església. Si de l'església fas quinze passes, ja ets a la plaça del Noguer: «Plaça de l'Anoguer», diu la placa. L'arbre fa ombra i passa airet. La gent ho té clar. No tan clar ho té la guia turística de la Diputació, que diu que en aquesta plaça «se yergue un magnífico nogal, símbolo de Confrides», i a la mateixa pàgina, després d'informar sobre l'altitud (785 m) del poble i dels seus habitants (288), fa saber que «un impresionante roble es el símbolo de la localidad».
Els tres o quatre homes que seuen en el banc circular que volta el tronc estan convençuts que un noguer és un noguer i un roure és un roure, i que on hi havia un roure, ja fa molts anys, era a la placeta del costat -que també es diu «plaça de l'Anoguer»!-, però això ho conten els vells, ells ni l'han vist. Sembla que el van haver de treure perquè era tan gran que les arrels alçaven les parets de l'església. La guia, impresa fa pocs mesos, el dona per viu.
-Aquest noguer no té gaire salut -gosa dir en Sebastià.
Uns diuen que sí, els altres que no. Finalment, algú reconeix que d'ençà que li van tallar el cóm, el tronc del mig, l'aigua de la pluja hi entra i l'arbre es podreix. I té branques mortes, al capdamunt.
-Sí, però quan neva, i fa vent, aquests cimals es trenquen i cauen sols...
El noguer té una capçada magnífica, però tothom recorda que havia estat més gran. «I les nous que feia!...» «Seixanta barcelles, se'n recollien!» Una barcella és una mesura de capacitat, que en el cas de les nous equival a dotze quilos.
-Que ja no en fa, ara?
-I tant, si veiés com se'n carrega!
-I de qui és, el fruit del noguer?
-De qui es? Miri, quan cauen les nous a terra, qui passa les recull i se les menja.
A l'entrada de Guadalest, una gran planxa metàl·lica anuncia que l'Ajuntament va ser premiat l'any 1981 per «embellecimiento y mejora» del poble. Espero que l'embelliment es conservi, perquè la planxa està profundament rovellada. Prop d'aquest cartell, en una ombra, ens esperen Vicent i Raquel Beltran. Prenem un refresc en un bar que hi ha en el Guadalest exterior perquè el nucli antic es troba dins un castell natural de roca i s'hi entra per una porta oberta en un penyal. Per això, i perquè dalt d'aquesta aglomeració rocosa que s'alça al mig de la vall hi ha un antic castell, del poble se n'ha dit Castell de Guadalest, per no confondre el nom del lloc amb el nom de la vall. Segons Coromines, Guadalest prové del gòtic Gutalisks -com, més amunt, Confrides també és un nom de població d'origen germànic: Gundifrids. [...]
El mirador sobre la vall és esplèndid. D'aquí estant es veu, a sota i ben a prop, l'embassament de Guadalest, i cap a ponent, vall amunt, Beniardà i Benimantell, que és on esperem dormir avui, i més enllà Confrides, ja en el punt més alt i muntanyós de la vall, al peu del coll que permet passar a la comarca del Comtat. Només hi ha una cosa més impressionant que aquest panorama: veure, com ho farem des dels primers graons de la serra d'Aitana, com s'alça, al centre de la vall, aquesta sobtada crispació de pedra, on ara som, contreta com un puny.
El bar es diu «As Tarbeners». Cal de no confondre «tarbeners», de Tàrbena, amb «taverners», encara que es tracti d'un bar; i aquest estrany article As és un dels vestigis del parlar mallorquí portat fins a aquí pels repobladors del segle XVII. Els mallorquins també van arribar a altres pobles, però possiblement és el llarg aïllament de la vall de Tàrbena, on hi ha també Bolulla, el que explica que en aquest territori la supervivència de mallorquinismes sigui més forta i general. En el seu magnífic estudi sobre el parlar de Callosa d'En Sarrià i de les valls de Tàrbena i de Guadalest, Vicent Beltran explica la persistència de l'article salat en les formes es, sa, ses. La distinció d'ús entre aquestes formes i les més literàries el, la..., si bé no coincideix exactament amb el tractament que se li dona a les Balears, segueix els mateixos criteris i no varia gaire. Quan he conegut la Mariló, m'ha parlat de «sa casa», i em sembla que aquest ús continua essent força general. I no tan sols parlat. Algú m'havia dit que era un costum reservat a l'àmbit familiar; però en un fullet de l'Ajuntament llegeixo que el visitant d'estiu farà bé de «pegar-se un banyet a sa piscina municipal».
Els qui rabiosament volen separar valencià i català, aquí es trobaran amb un petit i divertit problema: uns valencians que utilitzen formes mallorquines amb fonètica valenciana quan parlen amb un foraster català.
Al bar As Tarbeners hi ha un avís de l'Ajuntament que convoca a una reunió als qui estiguin interessats a fer un viatge a Santa Margalida, Mallorca. Hi ha un projecte d'agermanament amb Tàrbena. Un altre paper anuncia que avui, a les onze de la nit, hi haurà bingo a la plaça. No penso pas perdre-me'l. Però sí que renuncio a la proposta que em fa un cartell que diu, amb grans majúscules, «Cubalitros». El repertori és «JB-cola, 1.000 ptes.; Gin-limón, 800; Vodka-naranja, 800, Burret, 800, i cervesa, 400».
La vorera del bar és estretíssima, s'hi poden apuntalar, just, les quatre potes d'una cadira. El que té gràcia és que a la vorera del davant també hi treuen cadires, per seure-hi, alguns clients del bar de manera que no és estrany que conversin els tres homes d'una banda amb els quatre de l'altra, sense haver d'alçar la veu.
A quatre passes hi ha el restaurant d'en Pinet. En Sebastià i jo seiem a la taula que ens diuen, en un racó, i la mirada se'ns perd per les parets, encara que les parets no les arribem a veure, estan completament tapades per centenars de peces, grans i petites, planes i en relleu, i de seguida es veu per on van les idees de l'amo. Obro el petit bloc i anoto: una bandera quadribarrada, una bandera roja amb la falç i el martell, emblemes de la CGT francesa, una bandera andalusa, l'estelada independentista, cartells de «nuclears, no», la bandera republicana, una ikurrinya, pòsters del Che Guevara, foto de la Pasionaria, un cartell anglès «Vote Labour», banderes roges de la UGT, reproducció del Gernika de Picasso, cartell amb una fotografia de la guerra civil, la bandera corsa, cartell del «9 d'Octubre. Dia del País Valencià»... I una llarga col·lecció emmarcada de versos, autògrafs, textos polítics.
La gent sopa tranquil·lament en aquesta mena de museu ideològic, i Pinet va amunt i avall agafant les comandes i portant ampolles de vi a les taules. La carta del restaurant està escrita en valencià, en castellà, en anglès, en francès, en alemany i en holandès. Hi ha alguns estrangers que mengen amb entusiasme, contemplats per Che Guevara i la Pasionaria.
En Pinet ens porta un plat d'entrada on hi ha un tall de sobrassada. La sobrassada que fan a Tàrbena és una altra herència dels repobladors mallorquins. [...]
Torno el volum de fotocòpies a Pinet, i quan m'estic acabant les postres sona pels altaveus del restaurant la Muixeranga d'Algemesí, que avui té la condició d'himne nacional valencià. I després Els Segadors! I quan ja m'alço per pagar i anar-me'n, La Internacional. És la primera vegada que he sopat en un restaurant d'èxit sentint l'himne del proletariat.