Edicions 62 (Barcelona), 1968
27 novembre de 1919. He vist al castell de Burriac, entre enderrocs i arbustos, la cisterna on el poeta Antoni Isern es volgué llevar la vida. Una gent de Cabrera van dir-me que el poeta, abans de pujar al castell, havia anat a combregar. Gest revelador, davant la tràgica fi, d'una ignorància religiosa, però també d'una ànima religiosa. Eren els verins del Romanticisme fermentant en la puresa d'un cor d'infant.
Avui he llegit els Esplets d'ànima jove (Barcelona, 1903). Hi ha una curiosa notícia de l'Aladern sobre el poeta. Diu que quan tenia deu anys, aquell pageset ja feia «poesies de fang» vora un bassiol de la petita masia, a Alcover. Pastava adés la processó del divendres sant, adés el Parlament francès amb Vaillant llançant la bomba. Més tard, l'Isern arribà a escriure amb suc de móres i amb plomes de gallina o de fusta, que afuava sàviament. En algun dels poemes, l'èxtasi del camperol davant la naturalesa -la «Natura»- és autèntic:
La soledat me rodeja
com una pausa eternal...
La joia del viure geòrgic és, a moments, ben expressada:
Enguany sí que la segada
serà ferma: el blat és ros
i l'espiga decantada
mostra el fruit meravellós.
Entre tòpics de pagès candorós i inculte, hi trobem versos de gran força, com els últims del poema Després de la mort, on culmina aquell esperit de puixança vital que fou car al Romanticisme.
18 octubre [1941]. Amb els poetes Guasch i Graugés vaig a Samalús, el poblet on vaig passar molts estius de la meva infantesa. M'ha fet molta alegria reveure aquell país d'oliveres, de boscos de pins i alzines veïnejant amb els conreus (vinyes o camps d'alfals o de trepadella, verdíssims, que fan la impressió de prades de país alt). Feia un dia d'aquells tan dolços de tardor: brillava el rou a les herbes, hi havia uns lleus núvols blancs, el sol daurava els boscos i alegrava el gris de les oliveres i el groguejar de les vinyes.
Hem dinat a casa de mossèn Ramon Garriga, home notabilíssim, poeta, escultor, decorador fantasiós, que fa flors delicades amb trossos de carbassa o de magrana i canelobres amb canyes i un jonc entortolligat a l'estil salomònic. És un esperit sacerdotal, ardentment religiós, però amb replecs innegables de sibaritisme: un sibaritisme innocent, a base d'objectes d'aram brunyit, de pots de farmàcia antiga, de rams d'espígol, d'un jardinet humil (amb lilàs, cactus, romanins, craetegus amb el petit fruit de color de posta, sajolida, sàlvia, bròdia, berbenes roges i un «arbre de l'amor» la llavor del qual va enviar a mossèn Ramon, des de l'ardent Marraqueix, una antiga serventa). Mossèn Garriga ens conta, entre altres coses saboroses, que la tardor passada, quan se n'anaven les orenetes, va veure baixar tot d'una del cel una cosa que queia en espiral, i que li anà a caure als peus. «Era una ploma d'ala d'oreneta. Havia travessat l'Atlàntic, qui sap l'espai que havia travessat!... Potser era el seu testament, i m'enviava aquell record pressentint que ja no tornaria... Ara la guardo al breviari, com una estampa.»
I, mentre dinàvem i ens queixàvem perquè mossèn Garriga no escriu gairebé mai, en Guasch li pregunta: «Bé: i què feu, des del matí fins que us fiqueu al llit?» I mossèn Ramon, ràpid, somrient, amb aquella ironia dolça que li encén els ulls blaus: «Ai! Buscar rimes!
27 de setembre de 1947
El paisatge sembla encantat. La verda mirada de les olives, entre el fullatge lunar, promet bona collita; els codonys ja dauren; persisteix la blancor d'herba florida entre els avellaners. Ara assaborim aquella melangia de la fi de l'estiueig que, com diu Bofill i Ferro, "és una de les coses més exquisides de l'existència".
Aquestes últimes vetllades, la Maria, la Finona i la filla dels masovers han fet "comèdia" i han ballat. En Josep jaio cantava aires populars amb molta gràcia:
És Gironella
la vila més bella...
o bé:
Ai, adéu, Francisqueta, adiós!
Sèiem a l'entrada, il·luminats pel quinquer. Grans i xics rèiem. A la cuina brillava el foc; a fora xiulava el vent, que feia pensar en les vetllades d'hivern, llargues i tristes.
5 d'agost de 1945
Aquests dies de més calor —pels volts de Sant Jaume—, la molsa de la font era plena d'abelles, perquè no troben aigua al barranc. Cap al tard, des de l'era, el paisatge té uns matisssos finíssims: les oliveres, a primer terme, són una randa lunar, exquisidament grisa; més enllà hi ha les muntanyes d'un morat pàl·lid, de color de lilà, i el rosa del cel és suavíssim.
11 de setembre de 1961
A quarts de dues trona i plou. Cap a mitja tarda fa sol, i es veuen uns núvols blancs a Rocanys; a ponent, el sol dibuixa amb neu la silueta de les grans nuvolades grises. De la finestra estant veig una alosa que refila deliciosament, amb una mena d'embriaga obstinació, que sembla un símbol de la vida pacient, misteriosa. La menuda creu de l'ocell –petite croix véhémente, digué Claudel– es retallava el fons gris o blanc del cel, les refilades se succeïen incansablement, en unes estrofes que donen dues o tres variants d'aquella etèria melodia, tan lligada ací amb l'olor de la pluja i amb aquesta verdor nova dels camps.
16 de juliol de 1963
He sentit les tórtores en entrar al conreu i n'he vist volar una, ràpida, sobre les alzines. Quan tornava al Mas, hi havia a la vall uns quants fumerols que s'allargaven horitzontalment en la pau del capvespre. Ni un núvol en la posta vermella. Després, mentre reposava sota els vells plàtans, el fullatge dels olivers es retallava precís contra un cel d'un color difícil de definir, color de lilà grisenc, en el gran silenci extàtic, en la solitud del camp fresc i benigne, vora el Mas arraulit. Tot era immòbil, com expectant en el crepuscle. El so de l'aigua subratllava la impressió de pau, l'amable misteri.
9 setembre. A quarts de dotze hem anat a Prades. Hi havia algun núvol blanc, però el sol brillava forca. Hem vist Siurana al seu cim, com a la proa d'un gran vaixell, Albarca (el poble gairebé abandonat, amb cases esfondrades), Cornudella, els alzinars que hi ha poc abans d'arribar a Prades, i a la fi, la plana ampla, ben conreada, voltada de pujols, i la vila antiga i vermella.
A la tarda visitem l'ermita de 1'Abellera, posada damunt mateix del cingle que dona a la profunda valí coberta de castanyers. Al fons hi ha Capafons. Hi havia ombres de núvols, però el sol il·luminava alegrement algunes cases i el campanar. Es un indret feréstec, inoblidable. Un corb ha volat cap a les roques ben roges, estranyament corcades per l'erosió. Hem vist la pedra amb els versos de Melcior Font, trets deis goigs que escriví per a la Verge:
...Feu-nos ésser romaní
de la vostra serra blava.
Em diuen que sou mort,
que a Barcelona us varen enterrar.
Per mi sou viu,
i em feu gran companyia,
per aquests llacs del nord del Canadà.
Mireu, mireu, les illes totes roges,
la llum d'aquell ponent;
mireu, mireu, les aigües corren boges
de por de què no es gelin,
així que pari el vent.
Roques i molses, la terra és com tigrada
de tots colors!
Mireu els troncs tombats per la ventada,
sentiu? sentiu? roseguen els castors.
D'aquí en avant pertot és terra ignota
ningú l'ha fet abans, aquest camí;
mireu, mireu-la, l'aigua com xarbota:
Tapeu-vos bé, a Barcelona
deu ser ja el dematí.
14 febrer [1942]. Sopa amb nosaltres en Joan Vinyoli, a qui llegeixo versions de l'anglès. Fa uns comentaris molt interessants —però, en part, inexactes— sobre la poesia anglesa en comparació amb l'alemanya. Creu que la poesia anglesa es diferencia de l'alemanya en això: la primera crea un món intensament imaginatiu, però limitat, un reialme d'ensomni, l'alemanya porta una riquesa metafísica, penetra darrera el vel de les coses (i en això els que van més enllà són els místics). Els anglesos —diu— semblen fadats, reclosos en llur món. Hom sent que hi ha hagut qui ha anat més enllà d'aquests límits deliciosos.
8 maig [1933]. He parlat amb Paul Valéry quan tot just arribava de Madrid, on ha assistit a la Conferència Internacional sobre l'esdevenidor de la Cultura. Amb expressió àgil, sempre adaptada als jocs precisos i delicats del seu pensament, m'ha fet conèixer les seves impressions sobre la primera reunió d'homes de diversos països encaminada a obtenir una defensa eficaç dels alts interessos de la Cultura.
«Cal agrair —m'ha dit— al Govern de la República espanyola les facilitats que ha donat per a la celebració d'aquesta assemblea. És el primer assaig interessantíssim d'una empresa nova, l'embrió d'una obra que pot donar grans fruits si, com espero, és ben acollida a Ginebra, i si no s'accentuen els perills que amenacen una col·laboració sincera entre els esperits selectes d'arreu del món. [...]
A través de les altes cortines s'endevinava la llum viva del sol de maig. Valéry em mirava amb els seus ulls clars, però també misteriosos, el monocle lluentejant-li damunt la vesta, el cabell caigut, com sempre, a la banda dreta del front, amb una lassitud una mica rígida.
Després em parla dels seus «assaigs melodramàtics», que comentarà al Conferentia Club.
«En aquests assaigs em proposo —diu— crear la impressió d'una mena de religiositat tota intel·lectual, donar a l'intel·lecte, a través de les formes antigues que ho dissimulen tot, com una aurèola noble i sagrada. En una de les escenes és evocat un temple bastit pel miracle del cant. Jo hauria volgut que els dansaires tinguessin un gest sobri, gairebé litúrgic. Però vaig haver d'utilitzar una companyia de ballet rus, que és sempre una companyia de ballet rus. Al seu director va acudir-se-li que el temple, en lloc d'ésser bastit per intervenció dels déus, s'alcés dels moviments combinats, però alarmants, dels dansaires: aquests manejaven uns enormes bastons de sis metres de llargària, amb perill de lesionar algun espectador. Després van comparèixer unes Muses d'una lletjor terrible. I allí on jo hauria volgut els moviments nobles, lents, retinguts, d'un benedictí, dansava una mena de galifardeu, amb increïbles salts i gambades.»
Paul Valéry es refereix, finalment, a la lectura que demà donarà als Amics de la Poesia. «Llegiré i comentaré poemes meus —diu—. A Barcelona obtindreu de mi una cosa que no m'agrada fer i que no acostumo a fer mai.»
I s'acomiada, amb 1'aire una mica cansat, però amb un somriure.
24 octubre [1941]. Aquesta tarda m'arribo al Parc Municipal —a la Font del Racó— amb la Maria. Feia una tarda freda, ventosa, però assolellada. El parc era ben desert. Que lluny aquelles flors d'olor intensa vora els caminals, els rossinyols apassionats, el flautejar dels merlots a les alzines! Ara fugen, esferoides, les merles sota el verd, amb xiscles sobtats, i només alguna menuda flor blava, o les diminutes pomes del craetegus, alegren els camins. Però el cel era magnífic. Retallant-se en el blau pur, grans núvols solemnes copiaven majestuosament la silueta dels roures: formaven com a copes d'arbres olímpics cel amunt. Els roures semblaven núvols verds; els núvols eren com arbres blancs, tenyits de posta, amb grans corbes sumptuoses i enceses.
7 gener [1920]. Sóc a Olot. Al matí he passejat llargament en la neu. He pres el camí de Sant Francesc, muntanyola que fou un volcà: al cim, vora el cràter, hi ha una ermita. He passat davant del cementiri i he mirat pel finestronet de la porta. L'avinguda central és cenyida d'arbustos ben retallats, d'una verdor fosca: a la part alta blanqueja la neu. Els xiprers duien enflocaments generosos. Els desmais inclinaven una blancor trencadissa.
Ara sí que la ciutat sembla nòrdica. No hi ha gaire gruix de neu, i són bells els dibuixos de les teulades. Al fons les muntanyes, alguna amb múltiples feixes, que subratlla la neu. He vist un paller darrera una masia, tot florit de blancor, com amb flors arraïmades. Entre la neu, la palla era ben be d'or, i semblava tèbia: mai com avui la palla m'havia semblat un or indubitable. He arribat al cim, trepitjant la flonjor freda. Damunt Olot flota una boira lletosa i les valls de l'altre vessant són magnifiques. A mig aire de les muntanyes, esfumant els nòrdics agrupaments de faigs, flota també una llenca de boira, però més tènue i blava. S'ha asserenat. A primera hora de la tarda he passejat i m'he assegut vora el riu, en el sol tebi. La neu es fon i sembla més pura. Les soques dels plàtans tenen franges mullades, d'un verd lluent d'aquarel·la. Passen pel pont carretes amb llenya, tirades per bous amb ritme arcaic, majestuós.
8 de gener [1920]
El trenet passa entre roques volcàniques, emblanquinades de neu. Després, en l'alliberament de la ruta, apareixen les aspres muntanyes al lluny, i els camps vermells o verds, amb grans florides blanques; hi ha una parella de bous i unes rengleres de munts de fems i de fang, nevades només d'una banda. Les Preses, poblet policrom, davant d'uns boscos obscurs. És llargarut i de cases irregulars, amb arcades rodones, galeries breus, teulades de color de volcà i òxid, arrenglerades en una estranya harmonia. Finestres amb marc blau fosc, parets ocre, grises, de color de terra, grogues, de color de rovell i de ferro. I els pallers al davant, solemnes, i, encara, una línia de roba estesa, cada peça d'un to diferent. En conjunt, però, no és una policromia alegre: l'harmonia fosqueja, tret dels indrets on la neu encara no és fosa.
26 març. [1921] Soc a Girona. Els arbres de la Devesa encara són nus; però als àlbers esvelts un borrissol, primerenc, s'insinua.
A mitja tarda he anat a casa d'en Rafael Massó, l'arquitecte, el poeta. És un home exquisit, un tipus pur d'artista. M'ha llegit poemes seus escrits ja fa alguns anys: una «Ègloga del novell arquitecte», on canta la comprensió poètica de l'ofici i desplega una imatgeria clara, abundant, gairebé florentina; després, unes glosses de cançons populars, riques de frescor i de graàcia. La llar d'en Massó, obra seva, és una mica germànica, però amb troballes decoratives d'una gran originalitat. I, Déu meu, aquella reixa amb glicines que s'enfilen galeria amunt! M'hi he atansat, gairebé trèmul. L'abril d'ara fa un any, un esquinç delicat de la meva vida, m'ha perfumat en el record. Aquella olor, aquells raïms de glicines! Ha estat com si la Primavera passés vora meu i em deixondís amb un batec de la seva vesta.
La punta de Tossa s'entreveu, lluny, entre boires. Un ventet favorable ens empeny i la barca dansa més que al principi. Algun company, ulls clucs, s'aguanta el front amb la mà. Damunt la muntanyola hom veu ja el far de Tossa i la casa del torrer. Més avall, una torre antiga i bocins de la «Vila vella». Guanyem la punta, orsem, passada la muntanyola, i som davant la platja polida, en l'ample amfiteatre. Més enllà, una renglera d'arbres, d'horts, de cases i tot el poble; i al fons pujols amb alguna vinyeta, boscos d'alzines i la serra del Montllor. Hem seguit el poble: a la part nova, cases de pescadors, emblanquinades, amb herbetes damunt el rovell de les teules, amb algun test a les finestres menudes i nanses a les parets. Un pescador, brusa blava, duia un infant a coll. Hem vist, ajagut vora una porta, al costat mateix d'un verdum engabiat, un noi que fixament se'l mirava. De tant en tant, al fons d'un carrer, la mar o un tros de mur antic o una torre colrada damunt les cases irregulars. Un cel pur i un gran sol omplen la vila. A la platja hi havia roba blanca al sol i xarxes llarguíssimes: unes dones les endegaven sota magnes ombrel·les, lentament.
Havent dinat, hem visitat la «Vila vella». Es conserva gairebé tot el circuit de la muralla. Amples merlets la coronen, i tres o quatre belles torres vigilen encara de tros en tros. Dins el cinyell de les muralles hi ha moltes cases de gent pescadora. El blanc violent contrasta amb el color plomís del fistó que s'hi veu al darrera. Es veu una època vivint a l'ombra d'una altra: una mescla de cosa viva i pintoresca i d'un to solemne i llunyà. Vam anar pujant pel costerut camí que mena al cim on hi ha la parròquia enrunada —i més enllà el far. És una església del XIII. Se'n conserva la clau de l'absis, molt bonica i esvelta, amb un medalló. Hi ha també una arcada rompuda, i al fons es veu la platja amb barques de colors i el poble. Mirant cap a la mar veiem una de les torres més completes, restaurada de poc. La mar era blava, d'un blau de Prússia pur, d'un blau de cuina. Si fos en una pintura d'en Mir o d'en Galwey, ens semblaria hiperbòlic. Però és així: un blau fortíssim.
A la dreta de l'església en runes, el camí i una barana moderna imitant els vells merlets. Hom s'hi aboca i veu l'avenc de roca i al fons, a una gran fondària, els meravellosos matisos de les roques i del mar. Color de rovell, color de molses flonges sotmeses al ritme de l'aigua, fent un ample respir. Aigua d'un verd de maragda i, al volt del rocam, un verd més fosc que es difumina. Groc, color de coure, blancor d'escuma, tremolor de plantes que viuen sota la diàfana verdor: s'aixeca un perfum d'algues, un so de sospirs.
A les quatre ens embarquem. El vent ens es contrari i ens cal anar mar endins. Hi ha tràngol. La barca dansa vivament i jo, que sóc a proa, rebo de tant en tant la carícia freda de l'aigua. Un vent fresc i la mar sonora són una cosa agradable. Quan orsem, calma el vent. Remem. La calma és ja més seguida. La vela es desinfla i batega contra el pal. Els dos pescadors que ens acompanyen ho comenten. «Es vent canvia...» diu un d'ells. La mar era encara ben blava. Avençàvem lentament. Jo parlava amb un d'aquells homes de mar. Ell feia: «Qui és en la mar navega, qui és en terra judica.»
7 de maig [1923] (fragment)
El record de febrer va lligat a uns matins rosa-perla davant un port de la Costa Brava: un bergantí de color de rosa, no gens plàstic, silenciós, passant darrera el braç gris del port. I també recordo unes platges immenses, assolellades; uns vaixells blancs, uns grans munts de suro roig, unes muntanyes baixes tancant, al fons, amb llur verdor flonja, velada de calitja, el port de Palamós, com un llac en calma.