Monument a Verdaguer

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: En defensa pròpia (Totes les obres I) , 2003
Pàgina: 281

Allí, mentres ell [Claudi López] s'entretenia dibuixant rònegues cases, roures i penyals, jo al costat seu escrivia "La Barretina, que es senzillament la història d'un home de Prats de Molló qui, havent en sa minyonesa anat a aprendre de fer barretines a Olot, i havent-ne posada botiga en lo Vallespir, hagué de plegar lo ram per falta de feina i allavors feia de banyer en la Presta.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Pàtria (dins Totes les obres III, Poesia, 1) , 2002
Pàgines: 698-701

La barretina

Cançó de l'últim barretinaire de França, dedicada

al pintor olotí d. Joaquim Vayreda

 

Quan a Olot jo l'aprenia

mon ofici dava pler,

cada poble a on floria

me semblava un claveller.

Mos clavells i roses veres

jo plantí en eixes riberes,

eren, ai!, jardins les eres

i jo n'era el jardiner.

So barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

 

Com la flor de la magrana,

queia bé al bosc i al jardí,

los mes vells la duien plana,

los mes joves de garbí;

des de Nàpols a Marsella

no floria un port sens ella,

era en terra flor vermella,

en la mar coral del fi.

So barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

 

Catalana és esta terra,

los vilatges catalans,

català lo pla i la serra,

mes de França els habitants.

Canigó de blanca vesta

diu: —No entenc la parla aquesta."

Lo Pirene li contesta:

—Ni els d'ací són com abans! —

So barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

 

Catalunya pàtria dolça,

com se perden tes costums!

Lo de casa se t'empolsa

i amb lo d'altres te presums:

tes cançons les oblidares,

tos castells los aterrares,

en les flors de l'hort dels pares

ja no troba el fill perfums!

So barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

 

Si no venen pas de França

ja tos trajos no són bells,

cada moda ton or llança

per vestir-te d'oripells.

Tu també et tornes francesa,

Barcelona la comtessa;

la corona si t'han presa,

tu a l'encant vens tos joiells.

So barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

 

Ja ton poble, Catalunya,

fins oblida el teu parlar,

i a algun fill quan se t'allunya

se'l coneix pel renegar!

Se t'estrenyen les fronteres,

se t'esqueixen les banderes;

ulls que et veren gran com eres,

què faran, sinó plorar?

So barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

 

Puix te'n vas, oh barretina,

de Conflent i Vallespir,

com pel maig la clavellina

no hi tornaràs a florir?

Mes si fuigs de terra plana,

queda't en la muntanyana;

oh bandera catalana,

abriga'ns fins a morir!

So barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

 

Mon ofici és mort a França

i en Espanya morirà,

si no serven eixa usança

Vic, lo Camp i l'Empordà.

Si se'n va d'eixos paratges,

en firals i romiatges,

ja ningú dirà als veïnatges:

«Allí passa un català!»

So barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

 

Les barretines vermelles

i el carmesí mocador

eren un camp de roselles

mogut pel vent de l'amor.

N'ha passada la tempesta

i sols una que altra en resta;

lo temps m'ha gelat la testa

i això m'ha gelat lo cor!

So barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

 

Lo meu fill vol altre ofici

anc que sia lo del camp;

puix que aqueix nos du a l'hospici

la botiga avui tancam.

Adéu Prats, adéu Cerdanya,

amb mes roses de muntanya

jo me'n vaig a morir a Espanya,

que és morir plegar lo ram!

Fui barretinaire,

mes, ai!, ja no en só;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.