Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Centrant la placeta enjardinada que avui porta el nom d'Enric Prat de la Riba hi ha la casa del segle XVII on va néixer i morir qui fou president de la Mancomunitat de Catalunya i l'ànima de les obres de modernització del país en la segona dècada del segle XX.
En l'interior de la casa-museu, ja sigui en l'habitació o en el menjador, podem llegir un fragment de La nacionalitat catalana, llibre que conté tota la filosofia de govern pratiana i que fou un dels pilars ideològics del catalanisme conservador. També, un fragment de les memòries de Gaziel i els poemes que Josep Carner i Miquel Ferrà dedicaren a la memòria del patrici arran de seu decés, ens permetran tenir una visió càlida i pròxima del personatge.
L'hivern dels pobles
Cada any la natura ens dóna una imatge viva del que és el renaixement d'un poble. Cada any l'hivern estronca la circulació de la vida, deixa nues de verdor les branques, cobreix la terra de neus i de gebrades.
Però la mort és aparent. Les neus de les muntanyes es fonen i engruixeixen els rius que porten a la plana la força acumulada de geleres i congestes; la terra sent penetrar, per totes les seves molècules, la humitat amorosa de l'aigua que fecunda; sota la crosta de les glaçades o el gruix protector de neu i gebre, les llavors tremolen i es clivellen, i s'obren per donar pas a la vida que revé; les velles soques dels arbres senten l'extremitud, l'esgarrifança, que anuncia la nova pujada de la saba. Després el sol allarga els dies i entebiona l'aire; reculen les neus als bacs de les altes serres, l'oreig gronxa els sembrats i les branques grosses, a punt de brotonar; creix l'esclat de moviment, de vibració, d'activitat per tota la natura; i les seves innombrables remors canten altra vegada l'himne etern a la vida renovada.
Així mateix, per als pobles l'hivern no és la mort, sinó la gestació d'una nova vida. L'hora trista de les nacions és aquella en què es lluita amb l'impossible, amb el fat enemic, amb l'hostilitat declarada dels grans corrents universals, que aixafen i dobleguen els pobles, com els rius fora de mare, les canyes i els joncars de les margenades.
Llavors Prat de la Riba construïa els fonaments de la seva obra, que no pogué portar més enllà d'un senzill assaig, però que fou una obra mestra, i també inacabada: la Mancomunitat de Catalunya, essencialment realista, administrativa i cultural. Avui ja comença de semblar prodigiós el que ell aconseguí i com degué aconseguir-ho, amb elements improvisats i mitjans de per riure. Com més temps passi, més gros serà aquell miracle. Doncs bé: tot i la feinada i els mals-de-cap que li donava una empresa semblant, Prat de la Riba —treballador incomprensible, d'aquells que treballen com qui no fa res— encara trobava manera de venir regularment a la Redacció de «La Veu», tres o quatre cops la setmana, i, si convenia, quinze dies seguits. Sempre hi compareixia a primeres hores de la tarda, al moment del ple, i hi restava fins a les cinc o les sis, per a anar-se'n després a un quefer d'altra mena. Era un home curt i rodanxó, de pell fina i cara molt vermella i plena, amb només un bigotet mesquí, i els cabells tallats com un raspall, en forma que llavors en deien à la parisienne. Semblava talment un bon prefecte de les terres vinícoles de la Catalunya francesa. Duia uns lentes d'or, que li pinçaven el nas, tenien una lluïssor clerical i li tremolaven lleument damunt el somriure sempre amable i comprensiu dels llavis.
In memoriam
En la mort d'Enric Prat de la Riba
I
De cara a la muntanya, rebec contra el dolor,
jo sento el vent, on sonen, abans de la tardor,
d'una elegia heroica oboès i timbales.
Tot és el vent, el vent, que sap plorar amb les ales.
II
Oh gran muntanya nua, egregi monument!
Ta nuditat conhorta mon dol secretament.
Oh cim agut, immòbil membrança de la glòria!
L'altura, ensems, és l'ara i l'eina immolatòria.
III
Ve de les valls remotes la blanca processó
de boires. ¿Una massa confosa amb un penó?
¿Un tàlem dolç que branda amb encensers devora?
¿Una renglera llarga d'estranya gent que plora?
IV
Oh cim, tota la boira s'ajeu i es va desfent.
Mentre les vides nostres van desfilant migrades,
tu creixes en arbredes, i fonts, i fondalades.
Tu restes. És la boira només qui es torna absent.
En la mort d'En Prat de la Riba
No és somni; es ja per sempre a l'altra part del mur!
Anorreats, l'ull fixe en el portal obscur,
restem plorant el qui s'allunya.
Dins una llum serena d'església triomfant,
a l'altra banda, a rebre'l ix ja l'estol brillant
dels morts preclars de Catalunya.
Entre les ombres cares, estels del patri cel,
en llur esguard la calma del satisfet anhel,
ixen el Bisbe i el Poeta.
Ja es dins el mateix nimbe la faç del President,
la faç que tots amàvem, tranquil·la i somrient...
I en nostres mans l'obra mig feta!
Davant la noble vida sagrada a l'ideal,
tota bondat se torna respecte i dol mortal;
callà l'enveja desarmada.
Hi ha en l'aire una viudesa qui ens omple d'estupor.
I el nostre cor desborda d'un dolorós amor...
Oh Catalunya idolatrada!
Altres indrets de Castellterçol: