Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Plaça Vella de Terrassa ha estat durant anys el centre urbà i intel·lectual de la ciutat. Sovint, en els bars i cafès que la circumdaven, s'hi trobaven artistes i escriptors. Joan Duch (Terrassa, 1891-1968) a Homes i màquines tracta dels orígens industrials de la ciutat descrivint la vida esforçada dels primers obrers. Eudald Puig (Manlleu, 1948) ens en dóna una referència escrita. A la plaça hi ha la basílica del Sant Esperit, la construcció de la qual s'inicià el 1574. A banda del text de Puig, podem llegir-hi també un poema, dedicat a la ciutat, de Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) i la cançó que Miquel Pujadó (Terrassa, 1959) dedicà a la plaça.
2 d'abril[1986]
Al vespre, sortint de l'institut, he recordat que quatre anys enrere, en acabar les classes, me n'anava a la Plaça Vella de Terrassa. Entrava al bar-restaurant «Mesón» i m'asseia en una taula del fons, passat el taulell. De seguida demanava una ampolla de Sang de Toro, després preguntava què hi havia per sopar i, feta la comanda, llegia el diari o alguna revista bo i prenent gots de vi. Mirava la concurrència, que sempre era la mateixa, però sempre amb l'esperança de trobar algú interessant, algú simpàtic, mai no vist. Però això gairebé no passava mai. Procurava arribar el més ràpid possible a aquell estat de badoc insensible que provoca l'alcohol, l'estupor acollidor que fa indiferents les vicissituds de la vida, aquell estat d'ànim en què no hi ha ni dolor ni plaer, però en què no et sents mai diferent dels altres, sinó un més, amb un vague i tèrbol sentiment fraternal. En acabat de sopar, prenia un parell de whiskies i ja me n'anava entonat cap als Amics de les Arts. Allà bevia un altre whisky, un altre, i un altre..., fins a arribar a un estat d'indiferència total vers l'entorn. Un diví allunyament. Què fer, aleshores? Trucar a algú? Anar a Barcelona a casa d'una amiga amb qui passar la nit? Solia anar-me'n cap a casa: al pis de parets blanques, pelat, vora les esglésies romàniques. Però a vegades arribava gent. Algú parlava d'art, de pintura o literatura... Jo solia entrar intempestivament dins la conversa que allargava la nit fins a les tres o les quatre de la matinada, destil·lant alcohol, els judicis del tot secundaris. Fins que es tancava el local i me n'anava carrer enllà, dient-me secrets a mi mateix, amb un sabor agredolç a la boca.
Terrassa
És d'un gris transparent de boira i fum
i d'un vermell apagat d'argila vella
que la inútil recerca de la llum
a sobre dels terrats crida i estella.
És d'un aire enxopat d'oli i greixum
humit perquè les ànimes rovella
i que porta a les postes el perfum
i un mormol de telers a cau d'orella.
És l'empremta de focs i fumerals
mig cendres, mig no res, mig alegria.
És la saba dels arbres immortals.
Les anònimes petges dels destins
que fan anònims peus dia per dia
amb l'orgull i l'afany de nous camins.
Ara resultava que era fill d'una ciutat històrica que havia contribuït essencialment al prestigi pretèrit de la Catalunya gran. Els seus avantpassats havien estat aquells homes que amb unes fustes i uns cordills teixien, amb unes simples maces batanaven i amb suc d'escorces tenyien; homes de mans bastes, grosses, endurides, com d'orangutans, amb els dits polzes extraordinàriament desenrotllats per la contínua torsió del fil en filar-lo; homes que havien sostingut, inconscients, a través de les edats, un bloc que semblava d'or damunt el qual hi havia un gran nom i un prestigi. Ells, pobres, havien treballat i lluitat simplement per menjar, per viure, exactament com fan els homes de la generació actual, per bé que amb menys esforç físic, i amb una mica més de frisança i d'inquietud, i com faran els homes que vindran.
A Terrassa hi ha una plaça
A Terrassa hi ha una plaça
tendra, ximple i decadent,
una plaça amb força traça
per a apilotar la gent;
estratègica, se'ns planta
al bell mig d'un cau d'humans
i, amb anàrquica carpanta,
va cruspint-se els vianants.
Quan el vespre estén els braços
i al rei sol se l'enduu el vent,
centenars de culs i nassos
omplen bancs i paviment,
i una boira de paraules
i fumera vegetal
ens guarneix les velles aules
de l'escola campanera de l'asfalt.
Un vell bar
taquicàrdic bombeja, manyac,
una sang que agermana el conyac
amb el pastís
i fabrica anticossos d'anís.
El Priorat
fa petar-la amb el rom i un tallat,
i rumbegen cambrers i clients
per uns espais
inexistents.
A Terrassa hi ha una plaça
-ja ho he dit fa pocs moments-,
una plaça que traspassa
a la raó i els arguments;
esquitxada d'ulls de noia
per damunt i pels costats,
esdevé una immensa toia
de colors insospitats.
Caçadores endolades
s'hi barregen, insolents,
amb barbasses arrissades
i mugrons inconsistents,
mentre un eco de campana
converteix de sobte en au
la potent veu bartriana
que ens arriba de la Torre del Palau.
Sota el sol,
veureu iaios xerrant a pleret
mentre expertes en l'art del ganxet
van vigilant
que no es fumi de nassos l'infant.
I, quasi a frec,
una església perdona el renec
prodigat per la userda als terrats
d'uns pixavins
enjogassats.
Si passeu per una plaça
del Vallès Occidental
i veieu com, amb poca traça,
recolzada en un fanal,
s'alça encara la presència
poca-solta i d'ull ferreny,
de la meva adolescència
marginada a cops de seny,
feu plegats una cervesa
i parleu del temps que fuig,
dispareu a la tristesa
fins cremar el darrer cartutx...
i, com qui no vol la cosa,
compartiu un somni d'or,
que a ningú no li fa nosa
una plaça intransferible al fons del cor.
Altres indrets de Terrassa: