Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta plaça fou construïda en un descampat prop de les fàbriques en la zona de Terrassa que, durant el segle XX, va créixer cap al riu. Bartra hi situa l'escena inicial de la Rapsòdia de Garí i també s'hi refereix en el poema «Pa i vi» i en un fragment d'El gos geomètric. A tall d'anècdota, cal explicar que les campanes de l'església que presideix la plaça varen ésser batejades amb els noms d'Anna i Agustí en honor dels dos escriptors. En aquest ambient de raval i d'indústries, també podrem llegir dos poemes de Feliu Formosa, que vivia molt a prop, a la carretera de Montcada, i que també va convertir aquests indrets ravalers en un dels seus espais poètics.
Pa i vi (fragment)
Plaça del Segle Vint, només mig feta, on m'atura el crepuscle:
temps i espai increats, cap pedra de memòria, sis forques de llum bòrnia,
el munt d'escombraries, amb el gos mort al cim...
I a l'oest el terror de les set oliveres, la por de troncs
i fulles: no a les destrals voraces,
ans a l'indeturable exèrcit de culleres que ve després dels llops.
En algun lloc, em dic, és l'hora del retorn dels pescadors... Canta encara la noia de la llàntia?
Somni que sagnes, somni: oh despulla'm la nit i arma'ns el vent!
Terrassa, 23-V-71
(Nit estrellada de primavera. Pel cantó de ponent penja una rotunda lluna òssia. Garí, ferit d'una coltellada en un flanc, roman immòbil i amb els braços oberts. Sobre un munt d'escombraries i cendres, en un extrem de la Plaça del Segle XX, mig urbanitzada, o potser mig destruïda per un bombardeig d'anys enrere, als afores suburbials de la petita ciutat. Entre abaltit i despert: els seus pensaments, que adesiara arriben a formular-se amb paraules murmurades, s'adollen migpartits entre una aguda consciència i l'autònoma correntia de les imatges del seu esperit -esquinçalls d'una memòria visionària individual i ensems col·lectiva que el transcendeix, com en el caos i desmesura del somni.
Per damunt de la testa de Garí -grossa àdhuc en relació al seu enorme cos-, com formant-li una corona, hi ha una rastellera de pots de conserva buits i de llauna mig rovellada; més amunt, gairebé al cim de la pila d'escombraries, un gat mort, a banda i banda del qual sorgeixen dos tènues torterols de fum continu, i més enlaire encara, entre els dos braços dels fumerols, la lluna, brillant ara amb la mateixa lluïssor que les dents del gat mort, penja damunt els Erms. L'aire va carregat de sentors de la madura primavera i, ara i adés, de l'asfixiant fetor que baixa dels solls en què darrerament s'han convertit molts jardins i horts de la població. En un carrer del suburbi un infant somnàmbul camina amb una taronja a la mà...
Garí obre els ulls, tot d'una, de retorn a la consciència. Si hi parés esment, i per altra banda no tingués la visió enterbolida pel llagrimeig, veuria, a primer terme, la sabata del seu peu dret, enfangada, i a uns quatre o cinc pams de distància, el seu peu esquerre descalçat, nu, de dits lleugerament garfiüts, excepte el gros, d'ungla llarga i fosca, com la closca de mitja nou. Vents encreuats s'esbatussen a la plaça. Entre la pila d'escombraries i la primera casa del barri, set neulides oliveres sobrevivents, d'un anacronisme llastimós.)
Tornem a la plaça. Ha canviat molt per la voluntat d'un home i d'una petita comunitat. Quan vaig veure la plaça per primera vegada, fa set anys, vaig considerar-la la més lletja i depriment de totes les que havia vist en la meva vida: la part sud, ocupada per un vell casalot de vivendes arrossinades; pel cantó de ponent, munts d'escombraries i set neulides oliveres; al cantó del nord, un gran solar emmurallat, amb una enorme grua a dins; a la part de solixent, cases noves i velles; la superfície de la plaça, que havia estat una vinya, pols i pedres i herbots. Un parell d'anys més tard, un buldòzer aterrà les set oliveres i al lloc que ocupaven hom construí un edifici de sis pisos. Després vingué la construcció de l'església de la parròquia de Sant Valentí, d'estil modern (sembla l'esquema d'una oreneta), i el seu rector, un home bo i dinàmic adscrit al neo-cristianisme, ajudat pels veïns, està convertint el lloc en un jardí: al mig de la plaça hi ha quinze tendres acàcies i quatre bancs. Quant a la flora, tenim baladres, una olivera ran mateix de la porta de l'església, tres xiprers, rosers, mimoses, geranis, cactus, crespinelles, un pobre llorer que no s'acaba d'adaptar... Ah, i l'església encara no té campana! Els rostres de les grans urbs modernes canvien, potser cada vint anys, però sense perdre el rictus. Si Garí, ara, tornés a veure la plaça del Segle XX, estic segur que somriuria. Com jo.
Les vuit del vespre
Era gran un exili en la certesa
Agustí Bartra
S'alça el marge saulós rere la fàbrica.
Una figura negra s'hi aboca.
Entre el descobridor i l'al·lucinat,
se situa la tria del mot just.
Dues naus amb teulada d'uralita.
La tasca no s'atura, i serà breu
aquesta nova intensitat final.
Alguns fanals s'encenen abans d'hora.
Era gran un exili en la certesa
de saber que el demà és tan problemàtic.
Les deu del matí
S'endevina el morat del colorant
que traginen les aigües. Tornassol
no fet per a l'esguard. L'àcid s'acosta
a la gola; els bidons són irrisoris.
Els mots es fan difícils: «Jo volia
viure en ple èter, entre els simulacres
aeris de les coses» (Jean-Paul Sartre, Les mots).
Una sentor d'herba cremada
es va emportant la veu que desafina.
Era gran un exili en la certesa.
Altres indrets de Terrassa: