Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El dia 11 d'abril de 1935 s'inaugurà el Cinema La Rambla (inicialment també conegut com "el cine nou") considerat en aquells anys un dels millors d'Espanya, amb una capacitat de fins a 2.400 seients. D'estil racionalista, va ser obra dels arquitectes Ignasi Escudé Gibert i Manuel Solà Morales Roselló i es va construir en un terrenys que havien estat destinats a la prolongació dels Ferrocarrils Catalans, des de la plaça de Clavé fins al mercat de la Independència. El primer preu de les entrades va ser de 1,25 pessetes a platea i 1,50 a preferència (primer pis). Al seu davant, podem llegir dos fragments de la novel·la Bots i Barrals de David Yeste (Terrassa, 1969), que narra escenes dels aiguats de 1962.
La nostra colla havia quedat, segons indicà en Quimet, just al davant del Cinema Rambla, i cap allà ens adreçàrem mentre contemplàvem el devastat paisatge. Només els arbres més robusts havien quedat drets després de l'escomesa de la riuada, i al seu tronc s'amuntegaven les restes dels seus germans, a banda de tota mena de materials diversos, incloent-hi algun vehicle. Un grup de nois una mica més grans que nosaltres, i en perfecta formació, ens va avançar a pas lleuger. Es tractava dels bordegassos de la Falange, amb les seves impol·lutes camises blaves, pantalonets curts i boines calades a l'estil militar. Baixaven la Rambla cantant una cançoneta, a la qual, en principi, no vaig prestar gaire atenció.
—Las calles están mojadas y parece que llovió, que llovió...
Un instant després, en entendre les paraules, la ira em va fer agafar un roc gros com el meu puny. Hi havia molta rivalitat entre els falangistes i els escoltes, però el to burlesc de la seva cançó i la crueltat de cantar-la en aquells moments em van fer enrabiar. Si en Quim no m'ho hagués impedit, hauria provat d'esclafar el cap d'algun d'aquells marrecs.
Més tard vam saber que n'hi havia cinquanta-vuit més repartits per tota la Rambla, incloent-hi el Sis-cents aixafat contra el fanal.
Altres persones miraven de tombar els cotxes per tal de tornar-los al seu estat habitual, i n'hi havia que els empenyien per poder fer lloc per a la resta. I també hi havia —com a tot arreu on passa alguna desgràcia— tafaners i curiosos, que feien més nosa que servei.
De tant en tant, se sentia un aldarull de veus que anava creixent: «Un altre, aquí n'hi ha un altre.» I allà anaven els de la Creu Roja, la guàrdia armada (els grisos), la guàrdia civil (els verds). I allà s'esvalotava tothom al voltant de la mortal troballa, amb la intenció de veure com era aquell mort. De fet, tots els morts s'assemblaven tant que, posats l'un al costat de l'altre i malgrat les diferències físiques, feien la mateixa cara.
Acabàrem la nostra feina, no gaire feixuga, cap a les dues de la tarda, i el nostre monitor ens comunicà que teníem una hora lliure per descansar, però que no marxéssim gaire lluny, ja que la tarda es preveia dura de debò. De manera que tots tres vam seure a la part del darrere d'una furgoneta abonyegada i plena d'herbes i fang, tant que semblava que hagués passat tres anys al fons del mar.
Altres indrets de Terrassa: