Casa del carrer Avinyó, 72

I vingué la compensació: amb el nostre trasllat a Terrassa...

Autor: Anna Murià i Romaní
Obra: Crònica de la vida d'Agustí Bartra , 1990
Pàgines: 335-336

I vingué la compensació: amb el nostre trasllat a Terrassa, el recobrament i una empenta creadora que no s'ha estroncat més. D'antuvi sorgí Pa i vi que clou els Poemes del retorn i on Terrassa ja hi és present: «Plaça del Segle Vint, només mig feta, on m'atura el crepuscle», com hi és, per la mateixa plaça del nostre veïnatge, a Rapsòdia de Garí. Seguiren Els himnes (Premi Carles Riba 1973), les altres dues rapsòdies de Soleia. L'home auroral, Deixant flors a la tomba de Rilke, El gos geomètric, La fulla que tremola, la recopilació de Sobre poesia, l'obra de teatre L'hivern plora gebre damunt el gerani. No menys de vuit llibres en nou anys, més l'edició monumental de bibliòfil amb gravats de J. J. Torralba de L'home auroral, presentada el juny del 1979 a la Sala Gaspar; a l'acte inaugural de l'exposició parlà Miquel Desclot, un altre amic que ho és des que als divuit anys començava la seva carrera de poeta. Aquesta fecunditat que deu a la calma del nostre viure a la ciutat d'adopció és un goig per al poeta.

El benifet d'aquesta situació prové d'un grup nombrós d'amics terrassencs. Anys enrere els lligams de Bartra amb Terrassa eren nuls, si exceptuem que la seva mare hi havia nascut de pare terrassenc de soca-rel, Pau Lleonart, fuster, però se n'anà de molt petita i el seu fill no coneixia la ciutat originària dels Lleonart. El primer contacte fou a través de Cañameras i el segon l'opció al Premi de narracions Ciutat de Terrassa, que guanyà amb Doso -part afegida a Odisseu- i rebé personalment tot just arribat, el gener del 1970. Així se suscitaren les freqüents visites a Terrassa, on Bartra donà un dels primers recitals de la tornada, i el lligam d'amistats.

Quan Bartra, al carrer Mallorca de Barcelona, expressà el desig de viure fora de la gran ciutat en un lloc tranquil i accessible als nostres mitjans, immediatament es mobilitzà un grup de terrassencs i ens oferí un pis, aquest on vivim, propietat de Salvador Alavedra, amb l'agradable veïnatge, a la planta baixa, d'un taller de ceràmica. Ens el moblaren i proveïren per complet i el dia 15 de febrer de 1971, coincidint feliçment amb el final de l'angoixa per la malaltia ja vençuda, ens hi instal·làrem. Aquell vespre visquérem una altra de les emocions de la nostra tornada en veure'ns voltats de tot el grup d'amics, a la nova llar. Quan ho vam descriure per carta als familiars llunyans, els vam dir: «això només ens podia passar a la nostra terra».