Torres de Serrans

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València per a veïns i visitants , 1999
Pàgina: 11

Si és possible, doncs, entrem a València per les torres dels Serrans. Arribem al pont des de l'altra banda del riu –abans era un riu amb aigua i tot, ara ja no-, i caminem lentament mirant com s'acosten les torres, assimilant a poc a poc la sensació d'estar aproximant-nos a algun lloc molt sin­gular, i que aquest lloc —aquesta ciutat— ha estat i és important. Les autoritats municipals que, ara fa poc més de sis-cents anys, van decidir la construcció d'aquesta entrada majestuosa, tenien una idea molt alta de la seua ciutat, i de la manera com volien que fóra vista pels viatgers que hi arribaven: una certa idea d'harmonia i de solidesa, d'ornamentació limitada i justa i d'equilibri de formes. Una combinació de virtuts, per cert, que els valencians han mostrat més en l'arquitectura que en altres camps de la història civil i política. Siga com siga, si aquells jurats de finals del segle XIV pretenien construir un portal com un castell que fóra emblema permanent de la ciutat, cal dir que ho van aconseguir del tot: aquestes torres han travessat impàvides tota mena de vicissituds pacífiques o violentes, han estat castell o presó, i després d'haver durat sis segles tenen l'aire de voler-ne durar almenys sis més.

Autor: Vicent Andrés Estellés
Obra: Tractat de maduixes , 1985
Pàgina: 83

El tramvia de Burjassot era el número 23 i parava vora les Torres dels Serrans. Abans, la seua parada era a la plaça de Manisses, on arribava passant per sota les Torres; però les Torres es trobaven en mal estat i van prohibir-hi la circulació per sota. El tramvia, doncs, parava al costat de les Torres. Hi havia sempre una extraordinària vivacitat humana, a la parada: els tramvies 11, del Cementeri, el de Pobla de Farnals, els de Russafa —el 6—. Eren uns tramvies, és clar, desencolats, que semblava que anaven perdent llistons pel camí. Jo els recorde amb un afecte especial. En aquells tramvies vaig escriure molts versos i proses, especialment a les seues llargues parades on feien cruce: a l'entrada de València, davant la fàbrica de paper que hi havia al camí de Burjassot; més endavant, a casa La Conilla, que tampoc no existeix. Tinc el record d'una noia del meu poble que estava molt bona i ben carregada de pits. Un dia —era l'hora de la sesta— va voler dormir, al mateix tramvia, i amb tota la naturalitat del món es va descordar, per damunt la roba, el sostenidor, per l'esquena, i recorde l'allau de les mamelles. Eren, aquells, uns tramvies encantadors. El tren resultava més car, cinc o quinze cèntims més que no el tramvia, i només l'agafàvem en situacions de molta pressa o d'emergència. Però jo recorde, amb més que enyor, aquells tramvies, grocs, vells, reumàtics, quasi humans, que anaven de València a Godella i de Godella a València. Hi he viscut moments centrals de la meua molt humil existència.

Autor: Enric Duran Tortajada
Obra: Semprevives. Antologia poètica , 1963
Pàgina: 83

El portal dels Serrans

 

La mel dels anys la pedra ha tornat bruna

que Pere Balaguer va modelar;

l'antic portal, senyer i secular,

és or al sol i argent és a la lluna.

 

Sota l'arc triomfal, per sa fortuna,

la processó del temps s'ha vist passar:

multituds en continu penetrar

envers la ciutat blanca un temps moruna.

 

El riu als peus i a espatlles la ciutat

que defensa amb sa forta arquitectura

i salva d'hipotètics invasors,

 

el portal dels Serrans, emmerletat,

de bella estampa i colossal altura

evoca un temps de màxims esplendors.

Autor: Vicent Andrés Estellés
Obra: Llibre de meravelles , 2007
Pàgines: 58-59

Cant de Vicent

 

....A unes tres milles de la mar, a la banda

occidental del riu Guadalquivir, sobre el qual

hi ha cinc ponts....

Sir John Talbot Dillon

 

PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.

Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.

Temies el moment del teu cant a València.

La volies cantar sense solemnitat,

sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,

Sense picapedres i sense obra de moro.

La volies cantar d'una manera humil,

amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.

Lentament el miraves créixer com un crepuscle.

Arribava la nit, no escrivies el cant.

Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.

Potser en el moment de la Resurrecció

de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.

I el tema de València tornava, i se n'anava

entre les teues coses, entre les teues síl·labes,

aquells moments d'amor i aquells moments de pena,

tota la teua vida –sinó tota la vida,

allò que tu saps fonamental en ells-

anava per València, pels carrers de València.

Modestament diries el nom d'algun carrer,

Pelayo, Gil i Morte... Amb quina intensitat

els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,

i ja tindries tota València. Per a tu.

València és molt poc més. Tan íntima i calenta,

tan crescuda i dolguda i estimada també!

Els carrers que creuava una lenta parella,

els llargs itineraris d'aquells dies sense un

cèntim a la butxaca, algun antic cafè,

aquella lleteria de Sant Vicent de fora....

La casa que estrenàreu en estrenar la vida

definitivament, l'alegre veïnat.

El metge que buscàveu una nit a deshora,

la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!

El naixement d'un fill, el poal ple de sang.

Aquell son matiner, les Torres de  Serrans

Amb aquell breu color inicial de geranis

Veus, des del menjador, per la finestra oberta.

Benimaclet ací, allà veus Alboraia,

escoltes des del llit les sirenes del port.

De bon matí arribaven els lents carros de l'horta.

Els xiquets van a escola. S'escolta la campana

veïna de l'església. El treball, el tenaç

amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,

des que et varen parir un dia a Burjassot:

com mamares la llet vares mamar l'idioma,

dit siga castament i amb perdó de la taula.

Ah, València, València! Podria dir ben bé:

Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua

València. O evoque la València de tots,

de tots els vius i els morts, de tots els valencians!

Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi.

L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.

Més avant escriuràs el teu cant a València.

Autor: Marc Granell i Rodríguez
Obra: Poesia completa 1976-2016 , 2018
Pàgines: 379-380

A la lluna de València

 

És una lluna famosa,

amb un molt gran pedigrí.

A la seua llum de plata

Et quedaves, infeliç

fins que el sol per l'orient

treia, daurats, els narius,

si arribaves a València

tard en la nit a dormir

quan a la ciutat hi havia

muralla, porta i algutzir.

Autor: Joan Torró Soriano
Obra: El Justícia , 2003
Pàgina: 184

Quan vam arribar al pont de Serrans vam veure de lluny que les portes encara estaven obertes. Vam dirigir els cavalls cap a l'estable on havien de quedar-se, després vam pegar a fugir cap a les portes de Serrans, si féiem tard ens quedaríem a la lluna de València i això li faltava a en Pere per a arredonir el viatge. In extremis vam arribar-hi, les portes encara estaven obertes. Només la sort o la casualitat va fer que arribàrem a hora perquè els encarregats de tancar-la estaven embolicats en una discussió. Així que entràrem van tancar les portes i després, anàrem passejant, perquè no se'ns notara l'excitació de les presses, cap a l'hostal.