Torre de la Reina

Autor: Joan Ferrandis d'Herèdia
Obra: La vesita (Teatre medieval i del Renaixement) , 1983
Pàgines: 186-189

(Vase el Capellán y queda la Señora, con sus criadas.

diciendo:)

 

SEÑORA:

 

Jo no sé quina paciència

baste per a comportar

tant de negre visitar

com ara s'usa en València.

Nunca gent tan impoxtuna

he vist, que no só senyora

en ma casa sols una hora

d'entendre en cosa nenguna.

Com los portadors no els fugen?

i elles, quines cames tenen!

I nunca veureu que vénen

sinó vesites que enugen.

Guzmana, digau-me vós,

no ho teniu per meravella?

Usa's res d'açò en Castella?

 

GUZMANA:

 

No, Jesús, guárdenos Dios.

Pues ver el retraimiento

con que están, no es de creer;

su vida, su trato y ser

es cosa de encantamiento.

 

SEÑORA:

 

També en fan negres i amargues.

 

GUZMANA:

 

En Castilla no es verdad,

¡oh, qué es ver su gravedad!

 

SEÑORA:

 

Sí, de vels i faldes llargues.

 

GUZMANA:

 

Acá hácense conciencia

de tenerlas por galanas.

 

SEÑORA:

 

Bé ens paren les castellanes,

mas passades per València.

 

GUZMANA:

 

Doquiera hay malos y buenos.

 

SEÑORA:

 

Només digau veritat;

¿usen poc la netedat?

 

GUZMANA:

 

No, de afeitarse a lo menos.

 

SEÑORA:

 

Veure lo calçar d'allà

quant brutíssim diuen que és.

 

GUZMANA:

 

Traen lo sucio en los pies,

no en el rostro, como acá.

 

SEÑORA:

 

Com vos allargau, Guzmana!

Poc a poc vos sobreixiu.

Com se mostra que teniu

la llengua ben castellana!

Ves mai la vilana porca?

estos castellans orats

presumen, sent uns pelats,

més que Rodrigo en la forca.

 

GUZMANA:

 

¡Jesú, cuitada de mi!

Pues, aun aquí donde estoy,

si bien supiese quien soy

no me trataría ansi.

 

SEÑORA:

 

Anau, que no ho vull saber.

 

GUZMANA:

 

Será por tratarme mal.

 

SEÑORA:

 

¡Oh, que cosa tan bestial

és lo castellà grosser!

 

GUZMANA:

 

Señora.

 

SEÑORA:

 

No em digau res.

Catalina, Catalina!

Cridau-me aqueixa fadrina.

 

GUZMANA:

 

Dios lo sabe si lo es.

¡Ay, Dios me torne a Castilla!

Catalina.

 

CATALINA:

 

¿Quién me llama?

 

GUZMANA:

 

Esta loca de nuestra ama,

que no hay quien pueda sufrilla,

que es una cosa salvaje.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgines: 135-136

A València, com que la monarquia que hem tingut era més aviat petita en temps dels moros, i després itinerant, i després forastera, només ens n'ha quedat un Jardí del Real de dimensions proporcionals a la seua història. Aquest jardí va ser primerament l'Almúnia o parc del rei Abd al-Aziz, i després va ser aprofitat com a residència pels reis cristians. Des de Jaume II, hi tenien la cort, quan eren a València, i un vivarium de falcons i altres aus (modernament, l'Ajuntament hi tenia vivers de plantes, i el nom ha continuat). Va ser palau de la reina Constança, emperadriu de Grècia, saquejat pels castellans el 1364 i refet per Pere el Cerimoniós. La cort més sumptuosa és la que hi van tenir, el segle XVI, la reina Germana de Foix i el duc de Calàbria, una cort renaixentista, fonamentalment italo-castellana, amb abundància de festes, danses, música i teatre. Del teatre (Joan Fernàndez d'Heredia) i sobretot de la música (Lluís de Milà, cançoners) ens ha arribat alguna cosa, però del palau no, excepte un munt de pedres que encara es pot veure, i unes ruïnes que van aparèixer i que les van tornar a colgar perquè eren un problema d'ordre públic. El palau reial va ser enderrocat el 1811 per ordre del general anglès Blake, quan venia Suchet cap a València: pura estupidesa militar. Llavors, els francesos hi van començar un jardí, que amb poques expansions ha arribat fins ara. Com que en aquesta ciutat la mania de traslladar és incessant, el 1928 van portar ací la reixa que el 1859 havien posat a la Glorieta. Els dies de sol d'hivern, passejar pels Vivers, entre els arbres vells i tot tan net i tan endreçat, és una delícia. Hi ha alguns milers de coloms que pareix que pensen igual.

Autor: Manuel Molins i Casaña
Obra: Quatre històries d'amor per a la reina Germana , 1986
Pàgines: 49-50

Ara li toca el torn al canonge ESTER, el qual fa un gest agosarat burlant-se obertament dels saluts cortesans i comença a parlar d'aquesta manera amb la seua veu escanyada:

 

CANONGE.-Jo, gran senyora, el vostre bufó Ester, sóc ben cert de com sou misericordiosa i caritativa, amiga del perdó i de l'abstinència. Per això, sé que em fareu justícia i que me'n sortiré d'aquest tràngol airosament. Amb el vostre consentiment, doncs, us contaré el cas de la llauradora Mariona. L'incident diuen que va passar no fa massa temps a Alzira un dia que hi arribà n'Antoni Pellisser, corredor públic de la Reial Hisenda. N'Antoni anava acompanyat d'un moret a qui li deien Cosme i dels altres del seguici com manen les ordinacions. La Mariona era una donota esplèndida, amb uns pits i unes anques com cap altra dona dels voltants podia ni somiar. Tots els homes de la rodalia no cobejaven altra cosa que tastar i beure d'aquell menjar. Na Mariona, però, s'havia casat amb en Miquel, un llaurador com un roure, valent i arriscat, que s'havia distingit com a cap dels agermanats de la ciutat i que, burlant la Justícia, havia anat a caure en la casa i el llit de na Mariona. Va ser pels mesos de l'estiu, quan les figueres omplen les cases del seu fruit saborós, que s'hi va esdevenir la següent contalla:

 

Som a l'estiu de 1525 a l'interior de la casa de na MARIONA, la qual, en efecte, no desmereix les paraules del CANONGE, ans al contrari: aquelles paraules no són sinó una pobra pintura de la realitat: la donota ho és en tots els possibles sentits de la paraula.

Era a poqueta nit, però encara bufava un poc del fort ponent de tot el dia. Totes les portes i finestres eren tancades. Na MARIONA deixa el plat de les figues damunt la taula, mentre la seua germana RAMONA la contempla garratibada.

Na RAMONA no té aquell pitram colpidor de na MARIONA ni els seus ulls tan negres, però la seua presència, d'una rotundítat més aviat menuda i lleugera, és també francament impressionant.

 

A RAMONA tot allò li sembla un desgavell, una go-

sadia imperdonable, pròpia de Na MARIONA:

RAMONA.-No saps què et dius, Mariona. Quin desgavell de dona! Tota la vida seràs igual!

MARIONA.-La cosa està clara, Ramona.

RAMONA.-Clara? Per Déu, Mariona... I en Miquel, què pensa?

MARIONA.-Es partia de riure de pensar-hi.

RAMONA.-El corredor públic no hi vindrà. Són gent de la Cort. I a la Cort...

MARIONA.-A la Cort, merda! Pareixes un predicador d'aquells que envien a convéncer els moros. La reina Germana és una mala puta, una meuca que només pensa a menjar i follar. Fins i tot diuen que si va matar els seus dos primers marits per gitar-se amb el duc de Calàbria... Entre dames i cavallers es veu de tot. Pitjor que en aquella Sodoma de la Biblia.

RAMONA.-Tot això t'ho ha contat Miquel?

MARIONA.-Ell ve de la ciutat. Coneix aquestes coses. Ja saps com se'n va fugir mentre aquells dos cavallers volien fotre's la dona del comerciant... A més a més, allí està de moda una llengua forastera. No sé quina mena de llatí que no s'entén. O potser tu vas comprendre alguna cosa del pregó que féu passar la reina indultant els paraires?

Autor: Manuel Molins i Casaña
Obra: Quatre històries d'amor per a la reina Germana , 1986
Pàgina: 77

CANONGE.-Fills de puta! fills d'una gran puta! Quaranta vergassades us donaria jo! I us cantaria les alabances del dia de tots sants, una darrere una altra! No me'n deixaria cap! El meu ofici és el de bufó, amb ell em guanye la vida. Però això no m'obliga a haver d'aguantar dia i nit els ets i els uts de tant d'imbecil com trepitja el Palau. Que es posen amb la meua gepa, encara ho passe, i fins i tot que es riguen de la meua llengua: jo no soc un cortesà fi, com ara en Lluís Milà i Joan Ferrandis d'Herèdia que s'insulten amb tant de tripijoc de paraules i de mitges paraules. Em cou el llom! Jo vaig nàixer a Girona i no tinc cap altra llengua. Però el que és un gra massa és que no paren d'insu1tar la meua Corbina i el meu Corbinet. Prou. Això em posa furiós. Tots es creuen amb el dret de malparlar del meu fill i de la meua dona perquè és negra. Però la culpa és del borinot de Gilot i del patge Malfaràs. Gilot insulta la meua Corbina, quan és de domini públic que la seua Beatriu és una barjaula indòmita. Tots els carreters van a beure a la «font›› d'aquesta actriu de comèdies falses. I no diguem els senyors que a tot li tiren... Fills de puta! Nosaltres us divertim i encara sofrim les vostres ires. Què seria de vosaltres sense les nostres burles ni les nostres espatles? Si hagueren guanyat els agermanats, ben segur que ara no riurieu tan contents a costa dels nostres muscles.

Autor: Ferran Garcia Oliver
Obra: La melodia del desig , 2013
Pàgines: 77-78

El cor de Magdalena s'accelerà amb la rapidesa d'una llebre i amb l'esverament del mariner que travessa una senda d'aigua entre dos esculls. Allà dins, asseguda en una cadira fustenya, la reina de la Corona d'Aragó parlava baixet i distretament amb el secretari. La sala semblava més la capella d'un convent que un dels llocs per a les audiències de palau. De les parets penjaven sants, verges i el retaule de la Passió. Damunt d'una austera taula de noguer els Evangelis i un llibre d'hores, obert pel full amb una miniatura del Bon Samarità, es feien lloc entre rotllos de pergamí i papers, un rosari amb les denes d'eben i un crucifix petit sobre un trespeus de plata. L'oratori que mirava a una de les quatre grans finestres migpartides per columnetes esveltes era nou, encara no afligit per l'ús.

L'austeritat del palau ací dins pujava un graó més. Només una cadernera bellugadissa i fràgil i la cadira reial, guarnida amb carmesí vellutat i filigranes de seda vermella i groga, moderaven el rigor decoratiu. La llar encesa assuavia la gelor de celler que començava a apoderar-se de totes les estances del palau, i de tots els palaus de València a les envistes de l'hivern. Un o dos anys més jove que Magdalena, la reina acusava en el rostre indicis d'una felicitar que rares vegades hi havia fet niu. Era menuda i escanyolida, amb taques a la cara d'una pigota infantil. El monyo del pentinat, el negre del vestit, que la tapava de la nou del coll fins als turmells, uns afaits esbargits amb escassa diligència per les galtes i les bosses tofudes de sota els ulls inclicaven una certa descurança del cos, estrany en una reina. El Nostre Senyor no li havia concedit la gràcia de la bellesa. Maria havia nascut per a dur corona i perquè no li faltara res, però aparentava una dona que mai no havia trobat el seu lloc al món. Ara suportava el pes d'una corona que no és que li venia gran sinó que l'angoixava. Ella l'hauria bescanviat per una mica d'estima i una mica de tendresa. Algú que la consolara en les seues febleses i en les seues malalties, li donara seguretat en la seua inconstància i la cobrira d'afecte totes les nits que passava sola al llir immens d'una cambra immensa en un palau immens maleint el seu ventre estèril. Aquest algú, Alfons, era com l'anguila, sempre esmunyint-se-li de les mans.