Presó Model antiga

Autor: Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano
Obra: Sumaríssim d'urgència , 1990
Pàgines: 37-38

Eixint de la capital cap a les Torres de Quart, seguint la via del tramvia que era el medi de transport d'aleshores, al costat del passeig de la Petxina, passats els Escorxadors, un poc més amunt, s'arriba a un poblet, Mislata, que ara és un barri no massa allunyat, doncs bé abans d'arribar s'albira a l'esquerra un edifici de maons rogencs i bruts de pols, una estructura barreja de magatzem i de fàbrica d'un singular estil.

Un portalot gran, uns jardinets descurats, guàrdies amb fusells i funcionaris d'uniforme verd destenyit. Aquell monstre, baluerna estranya, és la presó; entrant i als dos costats hi ha uns edificis auxiliars que serveixen d'oficines. Al bell mig una porta tancada amb pany i clau com cal a una càrcer i amb un homenet d'uniforme vigilant l'entrada. Els qui tenen la sort d'eixir-ne en primer pla contemplen la perspectiva del riu Túria amb un llindar de canyars; sobre el camí hi ha tres magnífics exemplars de pins gegants de soca corbada i ampla brancada testimonis silenciosos de tantes tragèdies. Davant de la porta un caminal afitat de plàtans al seu costat, adosat al mur d'entrada hi ha un banc d'obra on s'asseuen les pobres dones que esperen la comunicació, lliurar la cistella o rebre notícies sobre la darrera «saca». Damunt la porta d'entrada la frase: «Odia el delito» etc., i presidint-ho tot un sagrat cor entronitzat sota l'«arriba España».

Autor: Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano
Obra: Sumaríssim d'urgència , 1990
Pàgines: 149-151

La festa, si és que es pot considerar així, i per manament de la Direcció General de Presons, tenia un sentit religiós-patriòtic amb unes gotes de folklorísme vilatà del pitjor gust, cercavila a càrrec de la banda de música, missa solemne amb l'assistència de les autoritats civico-militar-eclesiàstiques, «ranxo extraordinari» i entrada de xiquets.

Centenars de criatures amb un cartellet penjat al coll amb el número de la cel·la on era destinada i el nom de la persona que l'enviava, igual que un paquet amb la tramesa pagada!

Des de bon matí hi havia un nerviosisme patent entre tots, després de dinar començaria la patètica escena. Feia, no obstant, més d'un mes que aquesta data era esperada amb impaciencia per molts d'ells, ben explicable de totes maneres, hi havia pares que només coneixien els fills per fotografia i aquesta seria la primera, i per alguns l'última, vegada que els podrien estrènyer entre els seus braços i besar-los! Costa escriure-ho! Tot això té un caire de dramatisme fàcil però fou una realitat que molts reclusos van abraçar per primera i última vegada els seus fills! La veritat dels fets és així de crua; no s'ha d'oblidar que en aquells moments hi havia quatre-cents condemnats a mort a la Model! I ací parlem només d'aquesta! Algun dia els historiadors contaran les xifres esfereïdores dels que executaren a Monte-Olivet, Gandia, Llíria, Sant Miquel, el Puig i tants d'altres!

La diada es desenvolupava normalment com estaba programada, la diana tal com estava previst fou florejada, és a dir, amb acompanyament de cornetes i tambors que donaren la volta per totes les galeries com si es tractara d'un poble en festes.

Tot en aquell dia va ser extra, el cafè un xic més carregat de sucre o de sacarina, això mai no se sabrà, la missa més llarga que de costum amb intervencions musicals fora de programa, un «ranxo» anomenat extra, que tampoc no saberen perquè l'anomenaren així i planant damunt de tots el desassossec per la llarga espera de l'arribada de les criatures.

Cap a les dues, després de dinar, començaren a entrar els primers xiquets, tots els «destinos» encarregats de les cistelles i dels escorcolls eren a l'entrada per rebre els primers visitants, L'esgavellat casalot s'omplí de crits i plors de xicalla: la majoria començaven a plorar en veure's en mans estranyes, els més grandets miraven el seu voltant amb els ulls esbatanats per la por. No crec que mai ningú haja preguntat a aquestes criatures quin record guarden d'aquella visita al pare entre reixes!

A la cel·la 437 també hi arribaren visitants, Tamarit no tenia fills però tenia nebots de segon grau, fills d'una cosina germana que té a València i que s'encarrega de rentar-li la roba i portar-li de tant en tant algun paquet de tabac o d'aliments, li portà una xiqueta de set anys vergonyosa que no aixecà els ulls de terra.

Porcar estigué molt satisfet perquè li entraren la seua primera néta, un monyicot d'un any, el bonàs de l'avi no sabia com fer-s'ho per agafar-la en braços, i maldestre, no sabia què dir-li. Piquer rebé un germanet de deu anys que se'l mirà amb admiració, per ell el germà gran és un heroi, encara el recorda amb l'uniforme de comissari Polític i una estrella vermella de cinc puntes que duia a la gorra, aquella gorra que li deixava portar sempre que venia amb permís.

Autor: Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano
Obra: Sumaríssim d'urgència , 1990
Pàgines: 172-173

«Don» Joan va eixir de la seua cel·la tranquil amb una jaqueta de pijama de ratlles verdes i amb el seu posat d'home parsimoniós, d'home calmós de caminar desmanegat.

Passà per davant del centre de vigilància i amb la seua afabilitat de sempre saludà els dos xicots que estaven allí fent un servei rutinari de passar fitxes a màquina i anotar les incidències del «parte» del cap de serveis.

-Bon dia «don» Joan.

-Com esteu xicots? Sembla que el director em crida una altra volta!

El carceller que estava de guàrdia a l'entrada tirà del forrellat, obrí la porta i el doctor Peset acompanyat pel cap de serveis es dirigiren per un túnel d'eixida cap als locutoris i vestíbul d'entrada. Al fons es veia el passadís i el reixat de sortida per on irrompia la viva claror de les dues de la vesprada.

Quan arribà al vestíbul va veure un grup de la Guàrdia Civil amb fusells i metralletes. A un costat l'aparell oficial del Jutjat d'execucions, el capellà, el director i una munió de gent uniformada que donava al conjunt una escenografia sinistra.

El doctor Peset ho comprengué de seguida:

-«Caramba, parece que van a fusilarme, señor director creo que puede ƒallarme el corazón, por favor que me traigan un tónico cardiaco que tengo en la celda; es un frasco que está en el estante, los chicos ya lo saben».

El doctor parlava serenament, només una extrema pal·lidesa li havia envaït el rostre però la veu era ferma, les mans no li tremolaven.

El director contestà ràpid:

-«¡No, no le traigan nada, es médico y a lo mejor se nos envenena!».

El jutge d'execucions inicià la cerimònia de la lectura del protocol i de la notificació dels càrrecs, li anuncià que havia arribat l'hora d'executar la sentencia. «Don» Joan es negà a signar el paper.

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980
Pàgina: 293

La necessitat de la presó era evident, del moment que la instal·lada a l'ex-convent de Sant Agustí, en la que el famós coronel Montesinos fou director, més aviat semblava el «patio de Monipodio». Tota incomoditat hi tenia seu, havent quedat incapaç i inadequada per a la població penal d'una ciutat tan culta i refinada com València.

Es construí entre els anys 1890 i 1903, essent inaugurada el 18 de gener del darrer any. Consta de quatre galeries de 218 metres de llarg, disposant cada una de tres pisos en què hi ha trenta-dues cel·les -almenys aquestes hi havia al temps de la inauguració- de mida 3'75 per 2'5. Cada cel·la va dotar-se d'un llit de ferro, una màrfega, un palanganer, un banquet i una taula, llum elèctrica, tres raconeres i una petita latrina. S'hi reservaren unes cel·les per als que es deien «presos distingits»; les quals comptaven amb certes comoditats, com la que suposaven els matalassos de llana. En la postguerra la població penal augmentà a balquena, havent de compartir cada cel·la un elevat nombre de reclusos, i de més a més, els últims anys diversos motins han ocasionat grans destrosses a l'interior de naus i cel·les, així que cal suposar que l'utillatge serà molt altre que el que consta en les memòries escrites.

L'«Hotel» comptava, als inicis, amb diversos tallers, com eren espardenyeria, esparteria, fusteria, fins i tot un dedicat a la fabricació de guitarres; uns han perdurat i d'altres han canviat de destí, segons els distints criteris de la direcció d'esta gran casa.

Els seus atractius, com cal suposar, tan sols estan a l'abast dels habituals hostes; els ciutadans corrents només podem admirar l'edifici per fora, contemplar-ne la portada de pedra blanca, amb els escuts d'Espanya i de València, i un estrany rellotge, decorat amb els signes zodiacals, avariat des de fa anys.

Autor: Víctor G. Labrado
Obra: No mataràs , 2014
Pàgines: 147-148

Un dia d'aquells dies van cridar Josep Andrés Momparler, «a Jueces», que deien. Va enfilar l'ample corredor. Al final, va travessar la reixa altíssima, que tancava la galeria i donava al Centre, davant la cabina dels vigilants. Des d'allí dominaven les quatre galeries, disposades radialment. Ell va seguir avant, cap al corredor lateral, el camí d'arreplegar notícies, males o pitjors, rarament bones. Va entrar en una de les saletes baixes de sostre que li va assenyalar el funcionari, migpartida per una reixa. Allò era «Jueces». El jutge instructor esperava a l'altra banda. O el seu secretari. Potser també el seu defensor, el tinent de presència esborrada davant els seus superiors. Què deuen voler ara? Li ho van explicar. No el mataven encara, de moment. Costava d'entendre. No era cap miracle, ni de la Mare de Déu, ni tan sols del capità general. Només un empastre. No pels testimonis dubtosos, o gens de fiar, ni per les contradiccions entre uns i altres, ni per les mancances inexplicables, ni per la part de veritat amagada al sumaríssim. De tot això, no hi havia res a dir. No hi trobaven cap defecte. No el podien matar perquè faltaven dos firmes en un paper. Calia repetir el consell de guerra. Li allargaven la vida. Quan el van aviar i se'n tornava cap a la cel·la, no sabem, ni potser tampoc no ho sabia ell mateix, si dins el seu pit es feia lloc una dèbil esperança o s'hi imposava només la certesa d'una agonia més llarga. La roda de l'any tornava a començar la volta. Amb una mica d'empenta que no s'esperava. Jugaven amb ell, al gat i la rata.

Autor: Víctor G. Labrado
Obra: No mataràs , 2014
Pàgines: 249-250

A la Presó Model de València Pepe el Carinyo va ser un home cèlebre. Es va comentar molt el seu cas. Rafael Saez, de Sueca, militant comunista que hi va coincidir durant uns quants mesos a la mateixa presó, recordava molts anys després una altra teoria sobre la detenció de Carinyo. Al pati de la presó va sentir parlar de traïdor, i no d'espia. No en el sentit d'agent heroicament ficat en la gola del llop per la pròpia iniciativa i habilitat. I hauria sigut un traïdor a la força. Deien que li havien detingut la dona i per salvar-la, i per salvar-se ell mateix, desesperat, s'havia avingut a col·laborar. Per això hauria venut els seus companys. Era, sens dubte, una teoria interessada. Els presos no desaprofitaven mai l'ocasió de fer quedar malament les forces de l'ordre.

Manolo Martínez, de Benetússer, militant comunista, va coincidir amb Pepe el Carinyo el mes de juliol del 1950 a la primera galeria de la Presó Model. La dels condemnats a mort. No el recorda bé. Només de vista i de nom. Sabia qui era. Havia sentit parlar d'ell.

N'érem vint o trenta, diu Manolo, i només eixíem al pati mitja hora de mati i mitja hora de vesprada. Estàvem tot el dia tancats, a soles. Un en cada cel·la, a part dels altres. Feia una calor de Maria santíssima allí dins. Teníem una aixeta i un poal, en un racó. Jo passava el dia omplint el poal d'aigua i abocant-me'l per damunt. Per poder-ho resistir. Venia un capellà i tocava a la porta. Preguntava si ens faltava res. Veges tu. No, home, ací tenim de tot.

Compartíem el pati amb els homosexuals. Ja veus quin pensament, ajuntar homosexuals i condemnats a mort. Diràs, per què? Hi havia un motiu. Me comprens? Com teníem la pena de mort, tots els que érem allí, es veu que estàvem considerats els presos de més formalitat de tota la presó. Eixíem al pati, véiem els homosexuals, estàvem junts i no féiem rebolica ni res. Si els hagueren tret als altres patis, dels que no eren condemnats a mort, no sé jo què hauria pogut passar. Algun desastre, segur. La veritat és que no teníem ganes de res. Quina broma havies de fer? Havíem d'esperar tres mesos condemnats i, l'última nit, a la matinada, et deien si t'indultaven o se t'emportaven cap a Paterna. A pegar-te quatre tirs.

Passats els tres mesos d'incertesa, a Manolo Martínez li van donar la noticia de l'indult una matinada, quan ja li havien tocat a la porta i s'havia vestit el tratge bo. Li l'havia dut sa mare a la presó, perquè volia anar mudar cap a Paterna i presentar-se dignament davant la fila de guardiacivils que, a una veu, tots alhora alçarien els fusells contra ell. Li ho van canviar per una pena de presó llarga. Però d'aquells noranta-dos o noranta-tres dies d'espera, no sabria què més dir. Era un temps que es feia llarg. No passava res.