Portal de Valldigna

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgines: 79-80

El visitant que, des de la plaça de Sant Jaume al final del carrer de Cavallers, està a punt de penetrar en el cor del Barri del Carme, ha de preparar-se per rebre impressions que poden anar des de la pura calma i la delícia fins a la desolació més completa. València, com altres ciutats d'Europa, és molt bella i molt lletja, molt antiga i molt nova, plena d'encerts i plena de desastres, i el Barri del Carme és un resum i concentració de tots els extrems. No s'estranyen, doncs, de trobar-hi alguns carrers rectes i completament nous i el laberint de l'antiga moreria, alguns palaus renovats i moltes cases en ruïna, sinistres edificis de deu o dotze pisos enmig de solars abandonats o entre casetes baixes, obres de restauració i demolicions massives, jardins seculars i construccions moderníssimes, misèria i bons restaurants, colors suaus, colors vius i colors morts i terrosos, joves pacífics, molts vells i pocs infants, coloms, gossos, gats, canaris i caderneres, venedors i consumidors de diversos gèneres de droga, portals de pedra i parets pintades de graffiti de tot color i filiació, fusteries, bars de conyac barat i partida de cartes, ferrers i tapissers, incursions nocturnes d'alguna tribu urbana (eventualment pseudo-nazis o similars), borratxos, anarquistes tranquils, moltes portes tancades, moltes finestres buides, i enmig d'un carrer un arc de muralla interior —el Portal de Valldigna— que sembla islàmic però és cristià. Ha estat en el curs dels segles un barri de moros extramurs, un barri de putes intramurs, un barri de filadors, blanquers, corders i terrissers, un barri de convents i de la primera classe obrera, i sempre un barri d'aquells que amb eufemisme històric se'n diuen populars, és a dir, de pobres. I en aquest moment, ningú no sap què és ni què serà.

Autor: Toni Sabater i Pérez
Obra: Ciutat de campanars , 2016
Pàgines: 66-67

I des del rutilant segle XV serà el barri del Carme bressol de la difusió de la impremta, perquè ací va produir-se, provinent d'Itàlia i al taller de Lambert Palmart situat al costat del portal de Valldigna, el primer llibre literari imprés de la península, Les trobes en lahors de la Verge Maria, conjunt de versos laudatoris d'un certamen organitzat per mossén Bernat Fenollar, escrit i imprés en valenciana llengua.

Eixe llibre i mols altres que vindrien serien l'embrió d'una potent i prestigiosa indústria que, estimulada també per l'antiga tradició valenciana d'elaboració de paper (d'orígens àrabs i amb epicentre  a Xàtiva), s'escamparia constantment pel barri en dotzenes de tallers fins a finals del segle XX, i que tindria el trist epíleg en el tancament i la diàspora dels operaris de l'anomenada La Gutenberg, última gran impremta del barri que es desfaria, com una gran explosió final, en menuts tallers on els seus antics treballadors intentarien sobreviure instal·lant-se per tots els racons del barri (Blanqueria, plaça de Sant Jaume, Covarrubias, Doctor Chiarri, carrer de Baix, Mare Vella, Roteros, plaça de la Santa Creu...) i on acabaria per a la immensa majoria d'ells aquella aventura, aquella gloriosa tradició de més de cinc centúries, tancant el cercle. [...]

 

Els dos carrers, d'alguna manera bessons, ixen de la plaça de Sant Jaume, que és virtualment una de les portes del Carme, i concentren d'una forma molt especial certa idea o idealització del barri, d'una vida veïnal intensa, sorollosa i popular que fins fa ben poc van tindre.

Són els carrers on nasqueren o visqueren infàncies i joventuts Marià Benlliure, Carles Salvador o Josep Renau, del celebèrrim Forn de la Cadena, de la vida plena a la intempèrie feliç del carrer, dels portals d'anella, tres i repic, de les cases d'escaleta, immortalitzades per Eduard Escalante, en realitat accessos a les vivendes més humils del carrer de Baix: del Dimoni, pel seu aspecte tenebrós, de l'Infern, pel mateix motiu, del Purgatori, pels llargs trams...

I eixes dos vies centrals s'obrin constantment, a dreta i a esquerra, als nous carrers que amb ells, indissolublement, conformen el rovellet de l'ou del barri: Sant Tomàs, amb el seu batec d'artèria i la tranquil·la arribada a la plaça de l'Arbre, allà on va nàixer el meu avi i jo en dies perduts buscava sa casa; Hostal de Morella, record viu de les posades del XVII; davallada de Sant Miquel, Murtereta, Adoberies, Pintor Fillol, Palma, Ripalda, Raga, amb el seu palau veí, i aquells ficus immensos que diuen que va plantar el botànic Cavanilles i que són encara la principal magnificència arbòria del Carme; o els carrers del Pou i dels Jardins, travessant la plaça de Jesús Maroto, antic Hort dels Soguers, ara ple de palmeres que rememoren aquelles oblidades expansions vegetals.