Porta dels Apòstols. Tribunal de les Aigües

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: La barraca , 1997
Pàgines: 59-60

Era dijous i, segons un costum que datava de cinc segles, el Tribunal de les Aigües celebrava una reunió a la porta dels Apòstols de la catedral de Valencia.

El rellotge de la torre del Miquelet assenyalava poc més de les deu, i els llauradors s'ajuntaven en rogles o prenien seient al caire de la pica de la font que hi ha al mig de la plaça; al voltant de la qual es formava una animada garlanda de mantes blaves i blanques, mocadors vermells i grocs o faldilles d'indiana de colors clars.

Uns arribaven tirant del ronsal dels seus cavallets amb la sàrria carregada de fems, contents de l'arreplega feta pels carrers; altres amb els carros buits, procurant enternir els guàrdies municipals per tal que els deixassen romandre allí; i mentre els vells conversaven amb les dones, els joves es ficaven al cafetí proper, per matar el temps davant la copa d'aiguardent i mastegar el cigar de tres cèntims.

Tota la gent de l'horta que tenia ressentiments per venjar era present, gesticuladora i sorruda, parlant dels seus drets, impacient per deixar anar davant dels síndics o jutges de les set sèquies l'interminable rosari de queixes.

L'agutzil del Tribunal, que duia més de cinquanta anys de lluita amb aquella tropa insolent i agressiva, posava a l'ombra de la portalada ogival les peces d'un sofà de domàs vell i després hi instal·lava un reixat de poca alçada, que cloïa l'espai de vorera que feien servir de sala d'audiència.

La porta dels Apòstols, vella, rogenca, rosegada pels segles, mostrant les seues corcades belleses a la llum del sol, formava un fons digne de l'antic Tribunal; era com un dosser de pedra fabricat expressament per a arrecerar una institució de cinc segles.

En el timbal apareixia la Verge amb sis àngels de rígidesalbes i ales de menut plomatge, galtaplens, amb flamejant tupé i pesats tirabuixons, que tocaven violes i flautes, caramelles i tambors. Corrien pels tres arcs sobreposats de la portalada tres garlandes de figuretes, àngels, reis i sants arrecerant-se en dossers brodats. Sobre pedestals robustos s'exhibien els dotze Apòstols; però tan desfigurats, tan malmesos, que Jesucrist no els hauria coneguts; els peus rosegats, els nassos trencats, les mans tallades; una filera de figures que, més que apòstols, semblaven malalts escapats d'una clínica que mostraven dolorosament els monyons deformats. A dalt, al final de la portalada, s'obria, com flor gegantina coberta d'un teixit de filferro, el rodó vitrall de colors que donava llum al temple, i a la part baixa, en la base de les columnes guarnides amb escuts de la Confederació Catalanoaragonesa la pedra estava gastada. Les arestes i els fullatges borrosos pel frec d'innumerables generacions.

Autor: Enric Duran Tortajada
Obra: Semprevives. Antologia poètica , 1963
Pàgina: 208

El Tribunal de les Aigües

 

S'ouen, pausades, dotze campanades

-fosca veu de l'altívol Micalet-;

besa el sol del migjorn, en or desfet,

dels Apòstols les pedres irisades.

 

Les imatges, pels segles mutilades,

són ric dosser d'un Tribunal perfet

que en el magne poder dels Furs i el Dret

té ses decisions fonamentades.

 

-«Calle, i parle vosté»- diu la veu forta

del Síndic que s'imposa, amb la mà estesa,

i escolta del litigi el punt divers...

 

Fall ràpid de la Seu en l'ampla porta,

que on hi ha seny i justicia i honradesa

no cal la ploma i sobren els papers...

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgines: 17-18

Molts valencians estan convençuts que l'expressió jurídica més alta de l'ordre i la moderació és el Tribunal de les Aigües, que es reuneix cada dijous de matí, ací davant mateix, a la porta gòtica de la seu. També estan convençuts que el tribunal té una antiguitat literalment mil·lenària, que el van fundar els califes de Còrdova, i que com a institució és única en el món. Sí que és cert que a finals del segle x ja existia el càrrec de sequiers del Túria, i se sap perquè dos importants individus que l'ocuparen, de nom Mubàrak i Mudaffar, es van sublevar l'any 1016 contra el califat. Més endavant, el 1238, Jaume I va donar les sèquies del Túria als vells i nous regants, que havien de regir-se "segons lo acostumat e stablit en temps de sarraïns". El fet és que, des de no se sap quants segles, la institució funciona més o menys igual: les assemblees de regants de cada sèquia elegeixen els síndics, els vuit síndics o sequiers fan de jutges del tribunal, i un d'ells per torns fa de president. Tots van mudats amb brusa negra, que fa un segle es va imposar —ací i a mitja Europa— com a indumentària formal d'obrers i de llauradors. La singularitat d'aquest tribunal no està en el fet d'haver existit, o de ser més o menys antic, sinó en el fet d'existir encara, d'haver preservat la independència legal i real de tot codi escrit i do tota altra jurisdicció (les seues sentències són inapel·lables), i el seu procediment oral i sumaríssim. És com quan els reis, o el consell de la tribu, administraven una justícia personal, directa i d'aplicació immediata, sense lleis escrites i sense papers.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: El tramvia groc , 2013
Pàgines: 215-216

Podia ser per la festa de la Mare de Déu, també en hora matinera, un any que em dugué a esperar davant de la basílica o de la porta dels Apòstols de la Seu l'arribada dels genets de la Correguda de la Joia, joves de l'Horta que muntaven rossins al galop, sense regnes ni sella ni estreps, vestits amb saragüells, amb una tralla de cuir en cada mà i sense poder agafar-se a les crines ni al coll, cridant com els indis salvatges dels films de cowboys, i jo sentia l'estrèpit dels cascos venint pel carrer de Navellos abans que arribaren les bèsties corrent desfermades i que els genets que les guiaven únicament amb els peus i els genolls entraren agitant els braços en la plaça on només un d'ells guanyaria la Joia, que jo imaginava, en efecte, com una joia d'or i que mon pare, amb gran decepció meua, em va dir que era potser un mocadoret fi brodat o un ram de flors amb una cinta, un premi gloriós i simbòlic com en el temps antic de torneigs i cavallers. I abans d'esperar els cavalls, mon pare, que no era gens de missa, s'agenollava davant d'una de les finestretes baixes amb barrons verticals que la porta lateral de la basílica té per a aquest ús extern dels fidels, i s'hi estava un moment contemplant la imatge il·luminada de la Mare de Déu dels Desemparats rodejada de flors i de ciris encesos: jo, que també mirava per l'altra finestreta igual, no sabia què calia pensar o resar, i menys encara què pensava o resava mon pare per dins, ja que no pronunciava cap oració perceptible en veu baixa, ni tan sols movia els llavis.