Plaça Lope de Vega

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017
Pàgines: 241-242

A l'extrem de la plaça aparegueren les banderoles amb les barres roges d'Aragó, i les dolçaines varen sonar pausadament i majestuosa en tocar les melancòliques danses dels temps dels moriscos. Darrere anaven els nans, amb els seus enormes caps de cartó, que miraven els balcons amb els ulls somorts i sense brillantor. I entre el repic de les castanyoles i els tocs dels tabals, avançaven les quatre parelles de gegants, enormes mamarratxos amb pentinats que arribaven als primers pisos, i que dansaven pegant voltes, que unflaven les faldes com un paracaigudes colossal.

Les banderes dels gremis varen entrar a la plaça, portant al seu remat la imatge del sant patró de l'ofici; i era de veure l'entusiasme amb què aplaudia el públic els prodigis d'equilibri dels portadors, que les sostenien dretes sobre el palmell de la mà, movent-les al compàs dels enormes i vells tambors que feien sonar els tocs dels terços obrers en la guerra de les Germanies.

Després va començar la part monòtona de la processó. Una desfilada de més de cent imatges amb les corresponents confraries i asils; més d'un miler de caps que passaven sota els balcons amb la ratlla partida i els cabells oliosos o arrissats. Al compàs dels valsos o les marxes fúnebres que entonaven les bandes els devots es contornejaven ciri en mà; i la desfilada de sants continuava, lenta, monòtona, aplanadora: uns, nus, amb la carn ensangonada i sense altra defensa del pudor que unes lleugeres sinagües; altres, vestits amb pesades vestidures de pedreria i or. Els màrtirs passaven amb el rostre contret per un gest de dolor feroç, els místics duien els braços estesos i els ulls velats per l'èxtasi de la felicitat; i tan prompte apareixia un sant amb mitra daurada o sobrepellís arrissat, com lluïa un altre sobre el cap un acerat casc de guerrer.

La multitud es va arremolinar, moguda per l'alegria, i de moltes boques varen eixir exclamacions de curiositat alegre. Desfilava la part grotesca de la processó, conservada per l'esperit tradicional com a record de les èpoques més religioses de la nostra història que unien sempre l'alegria a la devoció.

Autor: Rafa Lahuerta Yúfera
Obra: Noruega , 2020
Pàgines: 177-178

La terrassa del bar La Barraca, on ara hi ha el Café del Mar, en la plaça Lope de Vega. Parle del primitiu, no de l'actual. L'amo es deia Alfonso. Al costat hi havia un quiosc de premsa i al costat del quiosc una pescateria. Enfront del bar hi havia la botiga de joguets que tant m'hipnotitzava a finals dels anys 70. Juguetes Martínez. L'aparador per excel·lència de la meua infància. Se me n'anaven les hores.

Hauré de contar com em vaig estalviar la mili primer i la prestació social substitutòria després.

I constatar la data exacta del tancament de la posada del carrer Assaonadors, on ara es troba l'edifici de la Universitat. Cal confirmar també la data definitiva d'eixe enderroc. El seu nom era Posada Las Coronas, però tots li deien La Fonda ("en el carrer de la fonda", "al costat de la fonda", "enfront de la fonda"). Vaig visitar-la amb el meu avi, que va voler mostrar-me on havia viscut a la seua arribada a la  ciutat. Eren habitacions molt modestes.

Cal confirmar, igualment, el tancament de la Platería El Sol, tan emblemàtica, en el cantó de Sabateria dels Xiquets amb Tapineria. Aquelles portes verdes, tan impactants, amb el rètol en lletres daurades, vestigi únic d'una època.

És important parlar amb Rafa Lahuerta del forn de sos pares, sobretot amb sa mare. Però sense donar-li massa bola. Lahuerta se'n va per les branques amb facilitat. No utilitzar, en cap cas, l'anècdota de la seua família: "Els últims de la guia telefònica". L'ha repetida tantes voltes que ja em cansa. En tot cas, cal constatar el que em va contar el iaio. Era a eixe forn del carrer Assaonadors on la meua família portava les carabasses (segons sembla només nosaltres) i les cassoles d'arròs (molt més habitual). La família de Lahuerta va ser una de les moltes que se'n va anar a l'altra banda del riu en els anys 70. Lògic. Vivien en una casa que queia a trossos. Amb rates, goteres i estances interiors tapiades. De xiquet, i fins a 1984, jo jugava a entrar en eixe casalot abandonat. Després es va convertir en un cau de ionquis i magatzem de la falla Corretgeria-Bany dels Pavesos. Quan li ho vaig contar al mateix Lahuerta percebia la seua emoció. Era sa casa, la casa on havia nascut, però ell a penes tenia records. Sempre em demanava una reconstrucció espacial, una espècie de plànol que li permetera ubicar-se, com si el meu testimoni l'ajudara a comprendre una cosa que necessitava fer pròpia d'una manera més tangible. Estrany personatge, Lahuerta, un dels individus més rars que he conegut i això que la llista és llarga.