Palau del marquès de Dosaigües

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València per a veïns i visitants , 1999
Pàgina: 92

El palau del Marquès de Dosaigües, de la seua banda, és un engany molt notable: en la reforma del segle XVIII tenia una façana llisa, amb pintures al fresc, simples balcons de ferro i finestres sense cap ornament. Tot el marbre rococó verd i rosa que ara es veu, és resultat d'una reforma pseudohistòrica de la segona meitat del XIX, completada i augmentada en la segona meitat del XX. O siga, que abans era un palau seriós amb una portada excepcional, i ara aquesta ha quedat emmarcada en una bombonera de luxe. La portada, això sí, és una meravella, obra de l'escultor Ignasi Vergara: una glòria d'àngels i de nuvolets, els dos gegants o atlants encorbats, les àmfores d'on naixen dos rius, i lleons, palmeres, fruites i petxines. Giner Manuel Rabassa de Perellós, primer marquès de Dosaigües, mereix un record encara que només siga per aquest encàrrec. Al palau, acabat de restaurar, hi ha mobiliari d'època i el museu de ceràmica que va fundar el senyor Manuel González Martí: una visita necessària.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgines: 121-122

El visitant innocent pot pensar, com pensen moltíssims veïns, que el palau del Marques de Dosaigües és la més completa mostra i representació del barroc-rococó valencià. La realitat és que aquest palau, en la reconstrucció de mitjan segle XVIII, tenia una façana llisa (amb pintures al fresc de l'arquitecte i pintor Hipòlit Rovira), simples balcons de ferro, i finestres i cornises sense cap ornamentació. Tot aquest marbre d'imitació rosa i verd, i el conjunt de la decoració de les façanes, és resultat d'una reforma pseudo-històrica de la segona meitat del segle XIX, completada i augmentada en aquesta segona meitat del XX. O siga, que abans era un palau seriós amb una portada excepcional, i ara aquesta ha quedat emmarcada en una mena de bombonera de luxe. Això no hauria d'impedir l'atenta contemplació de les esplèndides fantasies al·legòriques de l'escultor Ignasi Vergara: a dalt una glòria d'àngels i de nuvolets, i a baix els dos celebres gegants o atlants encorbats, les àmfores d'on naixen rius, a més de lleons, palmeres, rèptils, fruites i petxines. El senyor Giner Manuel Rabassa de Perellós, primer marques de Dosaigües i amic d'Hipòlit Rovira, mereix un petit record, encara que només siga per aquest encàrrec. Quant al Museu de Ceràmica instal·lat en aquest palau, hom no sap si admirar més la riquesa de les seues col·leccions -especialment de ceràmica valenciana medieval, setcentista i popular del XIX- o l'original desordre amb què van ser instal·lades, com una immensa acumulació dels tresors d'un col·leccionista (potser les reformes en curs canviaran aquesta impressió: 1992). Deu ser per això mateix, o perquè és molt divertit, o perquè la cerámica és molt atractiva, que aquest museu és segurament el més popular i visitat de València. Vull dir que no s'omple només de turistes i d'escolars sinó de tota mena de gent, i de famílies completes.

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980
Pàgines: 78-79

Actualment és un museu d'excepcional valor, tan interessant pel contingut com pel continent. En la planta baixa, després de passar per un petit pati, adornat per setcentista font en què uns xiquets cavalquen sobre uns cignes i hi figura el bust del pròcer González Martí; i per un vestíbul on s'exhibeixen vitrines amb vaixelles de Saxònia i Faenza, així com els pots d'una farmàcia, es passa a les sales de les carrosses i a la que en diuen de Maria Antonieta. Les carroses només són tres, però hi ha una d'elles, la de gala dels marquesos de Dosaìgües, que deixa, per la fastuositat, esbalaïts els visitants. Per la grandària, i coneixent l'estretesa dels carrers de València el segle XVIII, no es comprèn que pogués utilitzar-se molt sovint; més encara si pensem el que la pols i el fang significaven de risc per a les pintures que cobreixen tota la carrosseria: una sèrie d'escenes mitològiques del propi Vergara. Quant a la sala de Maria Antonieta, exhibeix un paviment, originari del palau del marques de Jura-Real, que representa Júpiter als seus dominis de l'Olimp. En un racó un retrat a l'oli de l'escultora Anna Huntington, tan generosa amb València; porta una maça en la mà i sembla disposta a pegar-li un colp a algú.

Per una doble escala marmòria s'arriba al pis principal, on pot observar-se que el Marquès vivia com això, com un marquès. Hi ha el saló on se celebraven els saraus i ballaven en temps passat dames i cavallers, però sense que pogueren mesclar-se amb ells els plebeus dels músics, els quals tocaven els instruments en una cambra annexa separada del saló per una gelosia. Hom pot admirar la capella i diverses habitacions, entre les que destaca una amb els mobles incrustats de porcellana. En eixes sales i salons s'han distribuït les col·leccions de ceràmica segons l'estil i la procedència: Manises, Paterna, Alcora; de fora del País, com Talavera, Terol, Puente del Arzobispo; de fora de la península, com Itàlia; o de més enllà d'Europa, com la llunyana Xina.