Mercat Central

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017
Pàgina: 8

Gran Déu!... Quanta gent! Allí hi havia València sencera. Tots els anys passava el mateix la nit de Nadal. Aquell mercat extraordinari, que s'allargava fins ben entrada la nit, resultava una festivitat sorollosa, l'explosió d'alegria i bullici d'un poble que, entre muntons de queviures i ensumant la flaire de les mil coses que assacien la voracitat humana, es delectaven a pensar en la fartada de l'endemà. En aquella plaça llarga, lleugerament arquejada i estreta en els seus extrems, com un budell unflat, s'amuntegaven els núvols d'aliments que havien d'escampar-se com pluja nutrícia sobre les taules, sadollant la gegantesca gola del Nadal, una festa gastronómica que és com l'estómac de l'any.

Donya Manuela va romandre immòbil alguns minuts al cap del carrer. Semblava marejada i confosa per l'onatge sorollós de la multitud; però, en realitat, allò que més la torbava eren els pensaments que li venien a la memòria. Coneixia bé la plaça, hi havia passat una part de la joventut, i quan de tard en tard anava al Mercat perquè era vespra d'una festivitat en la qual s'encenien tots els fogons de la cuina, experimentava la impressió d'aquell que després d'un llarg viatge per països estranys torna a la vertadera pàtria.

Com tenia gravat en la memòria l'aspecte de la plaça! La veia tancant els ulls i podia anar descrivint-la sense oblidar-ne cap detall.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017
Pàgines: 12-13

La multitud, xocant cistelles i cabassos, s'arremolinava pel carrer central; els compradors es pegaven trompades tremendes; alguns, en mirar enrere, entropessaven rudement amb els pals dels tendals, i més d'una vegada, els que amb la cistella de la compra als peus regatejaven tenaçment eren sorpresos per l'escomesa brutal i imparable de l'agitat mar de caps. Alguns carros carregats d'hortalisses avançaven lentament trencant el corrent humà, i en sonar el xiulet del tramvia que passava pel centre de la plaça, la gent s'apartava peresosament, obrint pas al rossí que tirava del cotxe xarolat, abarrotat de passatgers fins a les plataformes. Sobre la remor confosa i monòtona que produïen els milers de converses sostingudes alhora per tota la plaça, es destacaven els crits dels venedors sense parada fixa, aguts i xerricants, els uns, com un crit d'ocell mendicant, greus i foscos, els altres, com si oferiren la mercadería de mal humor.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017
Pàgina: 34

Quan donya Manuela va tornar a entrar al Mercat començava a vesprejar i la concurrència augmentava per moments. Tots els caps del carrer vomitaven gent dins de la plaça, en la qual el crepuscle sembrava a milers els punts lluminosos. Brillava el gas en les botigues; les venedores importants encenien els seus grans fanals de llautó i les pobres llauradores es confonnaven amb un ciri de greix resguardat per un cucurutxo de paper.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017
Pàgines: 212-213

El Mercat l'atreia el diumenge en les primeres hores del matí, i anava a lluir els arreus entre les parades de les floristes. Allí romania confós entre el grup de curiosos que guaitaven les cares boniques, i tan prompte obrien pas a les senyoretes que tornaven de missa amb el devocionari a la mà com llançaven floretes a les criades empolainades, les quals, doblegant-se al pes de les cistelles, es ficaven entre la baronívola barrera per a comprar un ram de flors.

Que bé s'hi estava! El sol començava a caldejar la plaça; s'escampava per l'ambient el tuf de les hortalisses sobrecalfades; però sota la sostrada de zinc que resguardava les parades de flors, entre les Cortines ratllades que tapaven els costats del mercat, es notava una frescor de soterrani, el baf humit de les rajoles regades en excés. I després, quina orgia per a l'olfacte en aquesta atmosfera fresca! S'experimentava la mateixa impressió que en una botiga de perfumeria, on, en entrar, tota una allau d'essències distintes sorgeix de cada buit dels prestatges i assalta l'olfacte.

Sobre les taules pintades de verd s'amuntegaven les flors com si foren menjars, o, agrupades en piràmides, sobre una base de paper calat, s'alçaven formant rams monumentals amb els colors en capritxosos arabescos. Allí hi havia les jardineres: boniques unes, amb l'esplendidesa de les verges morenes; velles i arrugades altres, amb aquella lletjor de bruixa que és final ràpid i inesperat de la bellesa en les races meridionals. Avesades totes a la vida en comú amb les flors, les tractaven amb confiança rude i desdenyosa. Retallaven cruelment les tendres tiges mentre parlaven amb els compradors, o les empresonaven amb el fil, sense que les entendrira el perfum que en to de protesta els llançaven al rostre.

Un mosaic enlluernador s'estenia sobre les taules. Les assutzenes, amb la seua túnica de setí blanc s'alçaven encongides, poregoses, emocionades, com joves que entraran en el món i estrenen el seu primer vestit de ball; les camèlies, de color de carn, feien pensar en el tebi misteri de l'harem, en les sultanes de pits descoberts, voluptuosament esteses mostrant el més recòndit de la fina i rosada pell; els pensaments, gnoms dels jardins, treien entre el fullatge el seu rostre barbut burlaner cobert amb la boina buida de vellut morat; les violetes coquetejaven, ocultant-se perquè les denunciara la seua oloreta, que pareixia dir: "Estic ací!"; i la democràtica massa de flors roges i vulgars s'estenia per totes bandes, assaltava les taules, com un poble en revolució, tumultuós i desordenat, cobert de barrets vermells.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Flor de maig , 1926
Pàgina: 15

Ja estava el mercat en moviment. Sota les cobertes de zinc, que encara degotaven pluja de la darrera nit, les veneclores buidaven les cistelles a les taules de marbre i arrengleraven el peix sobre un llit de boga verda. Els grossos talls dels peixos grans mostraven la seva carn sagnosa; treien dels tonells la "mercaderia" del dia abans, conservada entre el gel, amb els ulls tèrbols i les escates flàccides; i la sardina s'amuntegava en democràtica confusió al costat dels orgullosos molls i de les llagostes d'obscura túnica que agitaven els tentacles com si fessin benediccions.

Altres venedores ocupaven la banda oposada de la Pescateria: dones vestides d'igual manera que les del Cabanyal, però d'aspecte més miserable, de rostre més repulsiu.

Eren les pescateres de l'Albufera; les dones d'un poble estrany i degradat que viuen en la llacuna sobre les barques planes i negres com taüts, entre espesseïts canyars, en barraques clavades en els pantans, i que en les aigües fangoses troben la subsistència. Eren les companyes de la misèria, amb el rostre cremat i terrós i els ulls animats per l'estranya fulgor de les febres tercianes; llurs robes feien olor, no de l'ambient salabrós de la mar, sinó del llot de les cèquies, del fang infecte de la llacuna que en moure's llança la mort.

Buidaven, sobre les taules, enormes sacs que palpitaven com éssers vivents; de llurs boques sortien en rebull les anguiles, estrenyent les viscoses i negres anelles, cargolant-se per la blanquinosa panxa i aixecant el cap puntegut de serpent. Queien prop d'elles inanimats i tous, els peixos d'aigua dolça; les tenques d'olor insofrible, amb estranys reflexos metàl·lics, semblants als de les fruites tropicals d'obscura lluentor que porten el veri en llurs entranyes.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: Els treballs perduts , 1994
Pàgines: 69-71

Després de creuar la plaça superant tanta congestió de vehicles i de fums, heus ací que ella i ell agafats encara de la mà pujaven l'ampla i noble escalinata del Mercat Central, està fet de pedra repicada aquest mercat, ferro, ceràmica i vidre, no és un mercat com els altres és una catedral, i a la base de cada pilar de l'entrada llegiren Avort Lliure a la dreta Avort Gratuït a l'esquerra, Català Oficial escrit en una nobilíssima barana, Pare Protesta en l'altra. Penetrant llavors en les amples naus del temple constatà progressivament Jesús que els efluvis i flaires de les nou-centes cinquanta-nou parades es neutralitzen o s'integren tots en una sola olor i que ben mirat l'abundància de ventilació i l'exhaustivitat de la neteja quotidiana, just orgull del nostre Ajuntament, fa que ni les parades de carn ni les de verdura no acumulen ni exhalen cap sentor pròpia i distintiva com caldria per a qui s'hagués de guiar en aquest món sense l'ajut de la vista, i només quan t'acostes a les parades d'espècies sents tal sentor, i encara no molt forta, a penes unes levíssimes aromes i coïssors al nas, puix que en lloc dels saquets de llenç oberts curulls d'herbes i pólvores com als basars d'Istanbul i d'Egipte i com ací mateix fins no fa tants anys, les mostren ara en grans pots de plàstic tapats, ítem més que del bon bacallà salat ja en queda poca flaire i de sardines de bóta no gens, que el formatge és tot refrigerat i producte de fàbrica, i què més voleu que us diga. Però el veritable objectiu de la sortida matinal no era passejar com a turistes per les amples avingudes interiors del mercat, tot i que bé s'ho val i justificaria un viatge, sinó adquirir a preu raonable una quantitat suficient de bon peix i de marisc variat a fi de celebrar, amb un dinar escaient, l'aniversari de Marilín Maria que en aquella jornada, tercera de residència al palau Oliver, segons la mateixa Marilín, s'esqueia, sense haver dit però quants anys eren els que celebrava. Per tant passaren per davant de les parades de carn de rebuig ossos budells i freixura i sobretot caps de porc, com pot ser que la carn de porc siga tan blanca ¿potser perquè els degollen i moren dessagnats?, i tot seguit entraren en l'ample recinte blanc i gris de la peixateria del Mercat, espai on les olors marines es congelen en l'aire i en els marbres, on les parades constantment regalimen aigua que després corre per canalets blancs, hi ha homes amb botes de goma que clapotegen pels bassals o que transporten en carretons caixes de gel picat, passant entre els quals Maria parlava encara no de pardals ni de peixos sinó explicant molt succintament i en epígrafs la història de la seua vida.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgina: 108

Comencem pel Mercat Central —projectat el 1914, inaugurat el 1928—, que no és un mercat com tots. Es un immens edifici, de 8.000 metres quadrats i amb 959 parades, com una alta, extensa i lluminosa catedral, amb amples carrers interiors on alternen ordenadament les fruites i verdures, la carn i els embotits, les espècies, les conserves i el peix, sota el ferro dels arcs i el ferro forjat, la pedra picada, la ceràmica i els finestrals de la cúpula. Les carnisseres porten davantals emmidonats, pentinat de perruqueria, collars de perles i polseres d'or, la clientela no s'empeny ni s'amuntega perquè l'espai és generós, la cridòria s'apaga i s'esvaeix cap a les altures, la mercaderia sempre pareix una pura exhibició d'abundància i de qualitat, la gent sempre pareix de bon humor, i és com si en aquest mercat València presentara sense vergonya la seua cara més tòpica i més atraient, la visió d'una opulència ordenada, colors intensos, i una inundació de claror.

Autor: Ferran Torrent i Llorca
Obra: Un dinar un dia qualsevol , 2015
Pàgines: 23-24

Els voltants del Mercat Central és una desfilada incessant de persones. És dels llocs més transitats de València. El mercadet ambulant i les nombroses botigues del barri antic ho propicien. Ensopegues, literalment, amb turistes russos amb la cara de no entendre res o d'indiferència escoltant les explicacions d'una guia que els recita la història de la llotja de la Seda. La guia assenyala els detalls de la porta principal obviant les escenes més explícitament sexuals, com ara les dues figuretes practicant un seixanta-nou, en la meua opinió bastant correcte.

El Mercat Central em recorda l'anècdota de Uiso Alemany, pintor que va convidar un col·lega cubà a visitar la ciutat. El caribeny va patir una lipotímia en observar la varietat de productes que s'hi exhibien. L'home mai s'havia topat amb un espectacle gastronòmic d'aquestes dimensions. Tanmateix, a mi no deixa d'impressionar-me l'estructura metàl·lica, l'enorme espai ample i lluminós.

Abans d'allargar-me al punt de la reunió aprofite l'avinentesa per comprar papaies, tomates raf i xirimoies. Al fons, a l'esquerra, està el Bar Central. Una barra rectangular oberta pels dos costats. Albert, el Negociador, m'espera assegut en un tamboret.

-Ja has carregat– m'indica la bossa.

-Productes que són dificils de trobar al poble.

Deixe la bossa a terra i encaixem.

-Però en canvi -diu- teniu un aire més net. Mai no he comprès que un tipo es compre un pis a la ciutat per tres milions d'euros. Quan baixa al carrer respira la mateixa merda que el més desgraciat.

-Supose que la diferència està en el pis.

És un home elegant, l'Albert; de la meua alçada, amb unes ulleres de pasta marrons fosques, una mica voluminoses, que destaquen en la cara, prima i allargada amb l'indici de no prendre el sol per prescripció medica.

Ullem la carta i triem esgarraet amb bacallà, aladrocs marinats, braves, croquetes de pollastre rostit i una botella de vi negre autòcton. Li ho demana a la cambrera.

-Així doncs -expulsa amb esbufec les paraules-, vols saber detalls de l'operació Mestalla.

-Sembla interessant.

-És divertit.

Ens porten el vi i l'esgarraet amb bacallà. Encara hi ha poca gent a la barra. Albert, al·lèrgic a les companyies alienes, ha elegit la punta, on només hi poden seure dos.

Serveix les dues copes de vi.

-Salut  -li dic.

-Per València -fa ell.

-No tinc res a agrair-li.

-Perquè no has sabut aprofitar-te'n. Sóc d'un poblet de la Rioja. Este estiu farà vint-i-un anys que vaig vindre. He après moltes coses a València, però me n'he quedat amb una: ací, la corrupció no és modus operandi sinó un modus vivendi. Sou molt tolerants. Disculpa'm el cinisme.

Vam brindar:

-Pel teu cinisme, per la nostra tolerancia –bevem-.

Autor: Rafa Lahuerta Yúfera
Obra: Noruega , 2020
Pàgina: 125

Mos pares es conegueren al mercat central. Venedor i clienta, un vodevil del segle XX, un poema de Vicent Andrés Estellés. Hi ha un eco festiu que no aconseguisc endevinar en el seu festeig. Els dos eren seriosos, responsables, de poques paraules. Començaren a festejar en la primavera de 1960, davall la poderosa ombra de la Cotorra del Mercat, els carrers banyats de l'alba i el xiuxiueig elèctric dels tramvies. El Mercat Central era un poble dins de la ciutat, un lloc fora de perill on tots es coneixien. A ells, en qualsevol cas, costa d'imaginar-los. L'extraversió es un gènere que no sabien cultivar. Entenc que mon pare buscara redempció en la bellesa atípica de ma mare, però no sé què va vore ella en aquell jove turmentat i tímid que, aparentment, només sabia dessalar abadejo i preparar sardines. No vull acarnissar-me, constate allò evident.

Autor: Rafa Lahuerta Yúfera
Obra: Noruega , 2020
Pàgina: 126

Contra el que puga paréixer, el matrimoni de mos pares funcionava bé. Eren dos sers taciturns redimits pel treball, la família i certa prosperitat econòmica. Compraren un pis, un cotxe, l'apartament de Calp. Renovaren la botiga i la parada del Mercat. El salmó de Noruega donà pas al caviar rus, a l'iranià, a les noves conserves gurmet que començaven a proliferar després d'anys de fam i faves comptades. Saberen pujar-se, a base de molt de treball i tenacitat, a l'ona del progrés material. Organitzaren una llar confortable i criaren fills sans en un escenari en el qual traure massa el cap implicava que te'l tallaren. El lema del seu hipotètic escut d'armes no hauria generat dubtes: "SENTIR, VORE I CALLAR". I baix, en minúscules, la frase preferida de ma mare quan intentava justificar la seva manera de procedir  sempre recta i honesta: "Al bo per a que t'honre, al roïn per a que no et deshonre".