L'Albareda

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017
Pàgines: 117-118

Tota aquesta invasió de figures que trotaven per la ciutat, cridant com un manicomi alliberat, es dirigía a l'Albereda, passaven el pont del Real mesclades amb la gentada, i així que arribaven al passeig començaven les bromes insofribles i feien sonar les galtades amb la més gran facilitat. La galereta de les de Pajares, malgrat la coberta xarolada, l'arnès brillant i les rodes grogues, tan fines i lleugeres que pareixien les d'un joguet, apareixia empetitida i desllustrada entre el gegantesc rosari de berlines i carretel·les, faetons i dogcarts que com cadufs de sénia, passaven tota la vesprada pegant voltes i més voltes per l'avinguda central del passeig.

Rafaelito s'havia disfressat de clown, i amb altres de la seua casta ocupava un carro de mudances, sobre la coberta del qual feien diableries i saludaven amb paraules grolleres a totes les joves que trobaven a tir amb les seues veus aflautades. Quins xics graciosos!

El carruatge de donya Manuela portava escorta. Un bon xicot amb dominó negre, muntant un cavall de lloguer, va marxar tota la vesprada com enganxat a la porteta, parlant amb Conxa, mentre la mare i Amparo miraven les màscares. Era Roberto del Campo, el qual, malgrat la seua gallardia, anava resultant un plepa, que només sabia dir floretes, sense arribar mai a declarar-se. La mare començava a no trobar tan seductor aquell espantanuvis. Déu sap quantes proposicions hauria perdut la xiqueta per culpa d'aquell home, que gaudia de totes les intimitats d'un promès, sense decidir-se mai a ser-ho. Però Conxita es mostrava sorda als consells de la mare. Ella el pescaría; els homes que van de llestos cauen quan menys s'ho esperen: tot era qüestió de temps i de fer bona cara.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017
Pàgines: 253-255

A les quatre de la vesprada entraven les de Pajares al passeig de l'Albereda.

Era diumenge, i l'animació sorollosa i expansiva dels dies festius inundava la vorera Esquerra del passeig. L'oratge era agradable: una vesprada d'estiu, amb el cel net de núvols, i allà dalt, com un bri de vapor tènue i amb prou feines visible, la lluna, esperant pacientment que li arribara el torn per a brillar. Les llargues fileres de rosers, els massissos de plantes, tota aquesta jardineria mutilada i corregida per les tisores de l'horticultor, reverdia amb la bufada càlida de la vesprada i es cobria de flors, unint els seus perfums senzills al rastre d'essències que deixaven les senyores al seu pas.

Els carruatges, alineats en interminables rosaris, feien voltes i més voltes com catúfols de sénia pel carrer central. Les torres dels guardes dreçaven les seues caputxes de teules envernissades per damunt dels arbres, i als dos extrems del passeig, empetitides per la distància, es destacaven sobre el fons verd, les fonts monumentals amb les seues figures mitològiques lleugeres de roba.

Era l'hora en què el passeig adquiria el seu aspecte més brillant. A tot galop dels briosos cavalls baixaven carretel·les i berlines, i per les voreres del passeig desfilaven lentament, amb pas de processó, les famílies endiumenjades. Els bancs verds no tenien ni un seient lliure. Un zum-zum de vesper sonava al passeig, tan silenciós i desert als matins, i algunes famílies ingènues conversaven a crits, provocant el somriure compassiu dels qui passaven amb la mà en el flamant barret de copa, saludant amb rígids colps de barret els caps que guaitaven per les finestretes dels carruatges.

El que atreia l'atenció de tots era la desfilada incessant de cotxes, símbols de la felicitat i el benestar en un país on l'afany d'enriquir-se no té més desig que evitar anar a peu, com fa la resta dels mortals.

Els cavalls piafaven amb la boca plena de bromera, escampant al voltant l'olor de palla de les quadres, i de tant en tant un renill contagiava tota la filera de bèsties brioses, que pareixien contestar amb nerviosos colps de potes aquest crit de llibertat. Els cotxers, enfundats en levites blanques, exhibien des del capdamunt dels pescants les cares afaitades i galtudes de còmics obesos o capellans ben conservats, i miraven amb un cert menyspreu tota aquella multitud que els obligava a passar unes quantes hores de tedi. En la llarga filera de vehicles hi havia l'antic faetó, balancejant-se sobre els seus molls com una enorme caixa fúnebre, i tancant en el capitonat interior tota una família, inclosa la nodrissa; la lleugera berlina, amb les rodes roges o grogues; la carretel·la, com una góndola, gronxant-se a la mínima desigualtat de terra, i la galera indígena, transformació elegant de la tartana i símbol de la petita burgesia, que, aturada enmig de la seua metamorfosi social, té un peu en el poble, d'on procedeix, i un altre en l'aristocràcia, cap on va.

Una barrera invisible i infranquejable pareixia existir entre la gent que passejava a peu i aquells caps que guaitaven per les finestretes, contraient-se amb un somriure sempre igual quan rebien la salutació dels coneguts. Grups de genets barrejats amb joves oficials de cavalleria giravoltaven entre els carruatges, estirant-se a vegades sobre el coll de les cavalcadures per a parlar a través d'una portella.

Les de Pajares contemplaven amb nostàlgia de desterrades el pas dels carruatges.

Autor: Vicent Andrés Estellés
Obra: Llibre de meravelles , 2007
Pàgina: 52

Postal

 

ARBRES de l'Albereda, aquella font amable

que sona entre les fulles, el carrer de Colom,

el carrer de Russafa, i enllà el carrer de Xàtiva.

Caminàvem els dos aquell dia d'agost.

Tu duies un gesmil, distreta, en una mà.

Duies un vestit blanc que cenyia el teu cos.

No gosava tocar-te. Et mirava, només,

amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca,

un amor cast i humil, un amor religiós,

amb unes ganes de plorar d'agraïment

perquè t'havia dit que et volia i m'havies

contestat que em volies. Irromperen de sobte

les trompetes del jazz, el carrer de Russafa

tan divers dels neons en els establiments,

alegre de teatres, de cafès i de vida.

Tu duies un gesmil en una mà; recorde

com el vares tallar mentre et parlava jo.

En arribar a casa, el duies a la boca.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgines: 138-139

Ara, però, suposem que encara és de dia, que no plou ni fa molta calor, i que des dels Vivers continuem caminant per la vora esquerra del riu, que és el passeig de l'Albereda, habitualment dit de l'Alameda. És la cosa més clàssica que hi ha a València en matèria de passeigs, l'únic que va ser originalment pensat per passejar, i que podria fer encara molt dignament aquest paper si no estiguera sempre ple de cotxes aparcats o circulant. A finals del segle XVII ací hi havia ja un prat o esplanada (un «Prado», potser a la manera de Madrid), on els senyors venien a passejar a cavall fora dels murs. L'aspecte actual ve de principi del segle XVIII, quan es van construir les torres de guarda, quadrades i amb escuts, que hi ha entre els arbres a banda i banda d'on comença el gran aparcament. L'any 1813, els francesos hi van aplicar el seu gust per la plantació d'arbres, i després, avançat el segle, les famílies de la burgesia local hi venien a passejar en tartana coberta, és a dir, que només veien i eren vistos per davant i per darrere.

Quan es va acabar la pràctica del passeig a cavall, en carrossa o en tartana, l'Alameda va ser l'espai on instal·laven les atraccions i pavellons de la Fira de Juliol, on feien la batalla de flors voltant el passeig, i on paraven també la Fira de Nadal. Ara, per no destorbar l'imperi dels cotxes entre els grans arbres romàntics, la fira la instal·len dins de l'antic llit del riu. En cada extrem de l'Albereda hi ha una font —d'aquelles clàssiques de pica rodona, escultures al centre i aigua que vessa suaument— com una petita illa perduda enmig del trànsit circular. La font del Pla del Real és del 1861, i la de l'altre extrem (Pont d'Aragó) del 1878, anteriorment instal·lada a la plaça del Mercat: ja saben el costum local. A pocs centenars de metres del Pla del Real, trobaran el Pont de l'Exposició, més conegut com la Passarel·la, que es nota de seguida que no és com els ponts antics: el van fer, en efecte, per a l'Exposició Regional del 1909, se'l va endur la riuada del 1957, i l'han tornat a fer.

Autor: Alfred Bosch i Pascual
Obra: Inquisitio , 2006
Pàgines: 127-129

Va ser arribar i moldre. Ens vam obrir pas entre la gent, en Cabrerizo fill va mostrar els bitllets, i vam enfilar-nos a la cistella. Un cop completat el passatge, un mosso va alliberar els ancoratges de sac, i darrere nostre dos operaris van activar els fogons. Els cables es van tibar, el cabasset va bascular, tot el monstre va dubtar uns moments i tot seguit vaig veure els ulls del públic que s'obrien com a plats. Que estrany, vaig pensar, que estrany que tota la gent s'ajupís de cop. Però era l'invent que s'enlairava, i quan vam tenir els espectadors sota nostre, es va produir una ovació general amanida de crits i xiulets.

Realment tenia la impressió que la multitud i la terra es desenganxaven de nosaltres, més que no pas el contrari. Em vaig aferrar amb les dues mans a la barana, i vaig clavar els peus al terra del cabasset, per provar de frenar l'ascensió. Però el globus no es va sentir al·ludit, va anar prenent distància, i quan vaig mirar de front vaig comprovar amb horror que érem més amunt que el Micalet. El jove se'm va abraçar, entusiasmat, i va deixar anar un riure histèric. L'aparell es va elevar més i més; potent i màgic, burlant-se confiat de la natura. Al cap de poc ja érem en companyia dels ocells.

—Regagdé, regagdé! —va fer el petimetre—, la plaça de la Seu! Ens saluden, olalà, són com mosquetes!

—Sí, i nosaltres mosquits atrapats.

Des de les altures, la ciutat semblava més gran. I els carrers, més estrets. Aquell enorme laberint de pedra, cenyidet per les muralles, era clivellat per dins amb un seguit d'escletxes fosques. La vila exhibia amb orgull els seus quarters: el de Serrans, el del Mercat, el de Mar i el de Sant Vicent. Deien que era la ciutat de més creixement de totes les Espanyes. Transitada per cent mil ànimes, es desplegava als nostres peus com un autèntic formiguer, encara més extens, més atapeït i més laboriós del que era en realitat. I més polit, és clar, perquè des de les altures per força tot havia de semblar més net. Al fons vaig admirar casa meva, la cúpula ampla i enorme de les Escoles Pies, sostinguda per deu contraforts que formaven les deu capelles interiors.

La cabina va fer una gronxada, vam perdre altura de cop i el fetge em va pujar a la boca. Em vaig aferrar a un dels cables amb una mà, i amb l'altra mà em vaig persignar. En Cabrerizo va esperar que tornéssim a la condició estàtica i llavors s'hi va abonar.

—Us imagineu que ara es trenquen les cordes i ens precipitem al buit?

—Au, va, per caritat.

Vaig observar de cua d'ull els fogons del Montgolfier. Escopien unes flamarades altes, i de fet, més que témer pel cordam, m'espantava aquella foguerada, que en qualsevol moment podia cremar les teles del giny i enviar-nos cap a l'infern en una colossal bola de foc. La roba del globus devia ser molt resistent, però allà dalt tenia l'aparença de paper de ceba.

—No mireu amunt, mon xer —em va renyar el jove—, mireu avall, que és on hi ha la vista...

—Avall? —vaig enarcar les celles—. Per què? Per què no a dalt? Escolta, fill, tu què hi veus, si mires a dalt?

—Res de bo, pare Llorenç —no es va dignar a alçar els ulls—: una pilota panxuda i un forat ple de fogots. Com el ventre d'una prenyadeta, vualà.

Vaig censurar amb les celles aquella imatge desafortunada.

—I si mires avall?

—Ah, avall molt millor —em va fer l'ullet—. Bocú mié! Allà baix, si afino prou els ulls, hi veig els melons més fenomenals de València: les mamelles de la Geperudeta.

Vaig sospirar i em vaig dedicar al paisatge. Érem damunt del Túria, i podia abastar la ciutat sencera, o més ben dit, la seva crosta superior. Mai hauria imaginat que tenia tant d'interès, el barret d'una ciutat. Les cases antigues tenien teulada, i amagaven els secrets de segles enrere; les finques modernes eren rematades amb terrats, com per exhibir la força del servei. Hi havia minyones estenent la bugada, criats remenant els colomars, i fins i tot vaig endevinar algunes persones que, enfilades dalt de les torratxes de guaita, conversaven a crits. De les xemeneies en sortien centenars de filets de fum.