Estació del Nord

Autor: Beatriu Martínez Civera
Obra: Vides alienes , 1975
Pàgines: 16-17

L'home oblida prompte tota aquella oferta que no pot adquirir. I tampoc no el preocupa que el rellotge de l'Ajuntament no haja pogut acoblar el seu ritme amb els rellotges veïns, ni tan sols amb les respectives esferes que mostren l'hora als quatre punts cardinals.

«Ara, ja estic ací!» Sembla que ho haja dit en mirar enllà, a l'altra banda, el reixat de l'Estació del Nord. I, en ser a la cantonada de l'edifici de l'Institut de Segon Ensenyament, ha girat ràpìd cap a la dreta. Els ulls parpellegen foragitant una mica de pols que els fa nosa, o... pot ser que els entela una llàgrima intempestiva.

«¡Déu, quant de temps sense veure est cel i esta llum!»

No, no són reaccions de sentimental feblesa...

Sí; li han dit que encara els tramvies que van cap al Sud de la ciutat tenen la parada allà, vora l'església gòtica de Sant Agustí, però que hi ha autobús, que fa el viatge molt més ràpid.

El nouvingut duu penjada del muscle una vella motxilla de soldat. El vestit, que li encomana un aspecte encongit i temorenc, sembla que no ha estat fet per a la seua mida, o que se li ha quedat petit de tant de rebre l'aigua i el sol damunt...

S'estima més seure vora una de les finestres del tramvia, massa vell, que anirà lentament, deturant-se a determinades parades, per tal que puga creuar el comboi que ve d'enllà,de tot aquell veïnatge de pobles industriosos...

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980
Pàgina: 203

Junt al cos està l'Estació del Nord; només separa ambdós edificis un estret carrer de molt de trànsit que diuen d'Alacant i que, com és obvi, solament té cases a un dels costats, essent-ne l'altre els murs de l'estació. Aquesta s'aixecà l'any 1923 i en fou l'arquitecte D. Demetri Ibars. Representa una de les mostres més preclares de l'estil denominat «Modernista», i és un edifici útil, bell i alegrement decorat. En la sala d'espera, adornada de ceràmica valenciana, figuren inscripcions en diferents idiomes en què hom desitja als passatgers «Bon viatge!» i abans hi havia també bancs de fusta per a llur comoditat. Durant els anys quarantes, quan els trens eren escassos i els retards grans, aquest vestíbul oferia un pintoresc aspecte, ja que eren molts els qui pernoctaven, voltats de paquets i maletes de fusta, sobre els esmentats bancs. La Renfe, vetlant pel bon aspecte de l'Estació i atenta al confort dels usuaris, decidí de suprimir els tals seients, així que, des de llavors, el qui ha d'esperar en aquell saló ho fa dempeus, si és que no opta per asseure's a terra. Fora de l'estació queda una vasta esplanada, envoltada per un reixat, on aparquen els vehicles, i al cos central de la construcció, en la façana, hi ha un rellotge, sempre cinc minuts avançat per a estímul i esperó dels viatgers ressagats, i corona el conjunt una àguila daurada damunt d'una bola.

Autor: Josep Palomero i Almela
Obra: El tatuatge dels apàtrides , 1998
Pàgines: 34-35

A pesar de ser una hora tardana, a l'estació de València hi havia un intens aldarull laboral perquè estava en plenes reformes. Les obres les dirigia l'enginyer projectista, un anglés anomenat James Beatty que treballava a les ordres del conegut financer Josep Campo, una fura per als negocis, amb gran ascendència sobre la ciutat i accionista principal de la companyia ferroviària. l'hangar, de coberta metàl·lica a dues aigües amb claraboies de vidre, era ventilat, lluminós i ample; hi allotjava, en paral·lel, quatre o cinc vies que permetien la confluència de diversos combois simultanis. [...]

Seguint el rastre dels fàmuls, els viatgers abocaren al vestíbul, que era espaiós i ben dotat, amb sales d'espera, despatxos de bitllets, consigna d'equipatges, oficines proveïdes amb instruments moderns –com un aparell de telègraf Morse nou de trinca- i corredors allargats que donaven a uns quants urinaris higiènics. L'accés principal, on hi havia el pati de viatgers, tenia una façana neoclàssica amb un pòrtic auster que emmarcaven dos parells de columnes bessones. Abocava al Sagrari de Sant Francesc, un carrer ombrívol, estret i poc vistós, ofegat entre els semiderruïts llenços de l'antiga muralla, i els murs del convent de Sant Francesc, ara habilitat com a caserna amb guarnició militar permanent.

Autor: Ferran Torrent i Llorca
Obra: Un dinar un dia qualsevol , 2015
Pàgines: 21-22

El primer que cal dir de l'Estació del Nord és que està situada al centre de la ciutat. Només per veure-la paga la pena visitar València. Fou dissenyada per l'arquitecte Demetri Ribes i construïda entre 1906 i 1917. Per a mi és un dels monuments més emblemàtics, juntament amb l'edifici del Banc de València, en pau repose. No em canse de contemplar-la. Ho faig de tant en tant. Si fa no fa transite pel seu interior unes cent vegades l'any. Els trens de rodalies són l'opció de transport més eficaç i ràpida entre els pobles de l'Horta Sud i la ciutat. Estèticament, la façana és espectacular. Els ciutadans curiosos tenen temps de sobra d'admirar-la, ja que l'esplanada sovint és el punt de cita de la gent que arriba a València. Al vestíbul, una planta rectangular, destaca l'ornamentació amb ceràmiques, trencadís i un mosaic. L'Estació del Nord aviat complirà cent anys d'antiguitat, però el trencadís aguanta ferm (hola, Calatrava).

A més, l'estació és un bon observatori sociològic. Els diumenges a la nit, onades d'estudiants de les comarques arriben a la ciutat després de passar el cap de setmana amb la familia. Baixen del tren amb motxilles i maletes que guarden la roba neta i endreçada; potser amb la mateixa maleta que faran servir per emigrar quan acaben els estudis. Van en grup, riallers i despeocupats. Són joves amb la fe encara intacta.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: Viatge al final del fred , 1998
Pàgines: 80-81

Els altaveus anunciaren amb estridència d'ecos superposats que el tren exprés de les vint-i-dues quaranta-cinc destinació Barcelona Estació de França es trobava ja format a la via sis, i a la crida es va moure l'arremorament i tumult de families dones sacs i criatures homes i maletes de fusta que el van sorprendre per darrere alçats com una onada imprevista que feia cedir sense possible resistència empleat i barrera inútils guardadors de la porta on ell encara va intentar mantenir-se un instant agafat a la seua maleta pesant com a una àncora ferma en la maror, fins que l'avalot de mocadors de cap, cares sense afaitar, nens adormits i colzes l'envoltava, el submergia i ja no va poder fer altra cosa que cercar l'aire i la salvació deixant-se endur pel mateix corrent, arrossegant entre les cames la maleta, de sobre comprimit quan l'onada s'inflava contra un cordó de guàrdies grisos de gorra plana de gavanys grisos que davant de l'andana intentaven deturar l'allau sobre la via sis, s'inflava, i ell al mig de l'espessor compacta de cossos, sense aire, amb un principi de lassitud, de por de defallir, de caure entre les cames i els peus d'olor agra, ser engolit, esclafat, abans encara d'arribar ni tan sols al tren, abans de. Fins que l'onada trencà l'obstacle oposat al seu pas, la força comprimida saltava per damunt de la minsa resclosa d'uniformes i s'escampava brogint contra les portelles dels vagons de tercera de fusta en un instant ja obturades ennuegades sense poder engolir els taps de cossos, ara l'allau esdevenia marea, ones escometent els costats dels vagons, espetecs de fusta vella comprimida i colps apagats de cossos o de sacs, flocs d'escuma fosca pujant, volent entrar per les finestres quan algú obria precipitadament des de dins i treia mig cos bracejant amb grans crits sobre la confusió buscant la seua gent, passaven entre fusta i vidre maletes, cames, xiquets, bosses, botelles d'aigua i una dona grassa a viva força d'empentes tràgiques al cul tot mostrant com enormes cuques de llum en la penombra mig pam de cuixes blanques per damunt de les calces negres enrotllades als genolls.

Autor: Rafa Lahuerta Yúfera
Obra: Noruega , 2020
Pàgina: 94

En aquell impàs del batxillerat vaig deixar el tràfec nutritiu del Mercat Central i els seus voltants pel vaivé enèrgic de l'Estació del Nord quan encara era blanca. Vaig canviar la vida decimonònica de les novel·les de Blasco Ibáñez per la mística ferroviària dels bars barats i els carrers neutres però bulliciosos que naixien entre les vies del tren i Sant Vicent. Van ser anys de trànsit. Tots ho són. La droga campava per tot arreu. Hi havia antres infernals en el carrer Pelai i el dinamisme de l'estació esdevingué un tribut suïcida que anticipava la ciutat sense bars amb solera en què a poc a poc es convertí València. La banda sonora era "El Vinilo", de Betty Troupe. "Son seres extraños, vienen de otro mundo", murmurava Flora Illueca.

Ma germana Rocío va pintar un quadro premonitori de tot allò, l'estació convertida en un port pesquer. La seua obsessió per la mar la definia. Un vaixell atracava a les vies. Les vies sostenien la bromera dels dies clars. Les gavines cenyien la marea. Moltes gavines, gavines blaves que llavors ni tan sols existien. Tot era mar, mar i gavines: el futur immediat. En el carrer Gibraltar un mur de color grana coronat de cristalls exercia de penyal i metàfora. A vegades creia que el nomenclàtor de la ciutat amagava missatges xifrats, i que rescatar el seu sentit ocult era la meua missió en la vida.