Església de Santa Caterina

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgina: 112

L'església de Santa Caterina és de les més importants i antigues de la ciutat, de finals del segle XIII i primers del XIV, gòtica primitiva per tant. També tenia un recobriment interior del XVIII, que ha estat arrancat i picat tan a consciència que ara la pedra original arriba a semblar falsa. (Fa una estona, quan passàvem per l'Avinguda de l'Oest, no he volgut arribar a la plaça de Sant Agustí, perquè tal com han deixat l'església gòtica de l'antic convent és un autèntic horror.) Gràcies al cel, ningú no ha tocat encara el campanar de Santa Caterina, que conserva el color de pedra fosca torrada pel temps i la pàtina del sol i dels aires urbans. Jo li tinc un amor molt especial a aquesta torre, i si la miren des d'ací mateix amb detall, i després venint de més lluny pel carrer de la Pau, no dubte que els ha de despertar el mateix amor. La va acabar el 1703 l'arquitecte Joan Baptista Vinyes, que només per això mereix ser recordat, i està feta d'un barroc tan subtil, tan delicat i tan fi, és tan esvelta i té tanta elegància, que..., en fi, a mi em té captivat el cor, però ja se sap que la passió no facilita la moderació dels adjectius.

Autor: Marc Granell i Rodríguez
Obra: Poesia completa 1976-2016 , 2018
Pàgina: 369

Torre de Santa Caterina

 

A València hi ha una torre,

torre de Santa Caterina.

amb el rellotge parat

i la pell tota ferida.

 

¿Què li passa,

pobra torre,

torre de Santa Caterina?

 

El Miquelet, des de lluny,

amb ulls de pena la mira

mentre li embenen el cos

amb una dura bastida.

 

¿Què li passa,

pobra torre,

torre de Santa Caterina?

 

Doncs li passa que no passa

el temps debades i arriba

a tots el moment cruel

de reflectir la fatiga

que deixa sempre en el cos

haver viscut llarga vida,

siga el cos de earn i d'ossos

o siga de pedra antiga

com el de la vella torre,

torre de Santa Caterina.

Autor: Toni Sabater i Pérez
Obra: Ciutat de campanars , 2016
Pàgina: 28

El campanar de Santa Caterina és, com poden deduir fins els més obtusos, definitivament i gloriosament barroc. Substituïx l'antecessor, que estava situat més prop de la plaça de les Herbes (hui de Lope de Vega), i diu la més terrible tradició que als seus peus algunes dones, voluntàriament, es tancaven en unes cel·les que allí hi havia per a viure de manera vitalícia de les almoines del personal, lamentabilíssim costum que va ser raonablement prohibit en l'any 1566. La torre actual es va iniciar poc més d'un segle després, en 1688, i la primera pedra va ser col·locada pel rector d'il·lustre cognom Joan Baptista Sabater.

Durant el segle XX, un projecte aberrant pretenia prolongar el carrer de la Pau fins a les torres de Quart, i per a aconseguir-ho es va planificar l'enderroc de la església de Santa Caterina (hi ha plànols d'aquell deliri), tot perdonant la vida al campanar, que restaria com a tòtem o semàfor de luxe, aïllat i exempt en mig d'un trànsit enfollit al seu voltant, però afortunadament aquell projecte i aquells plànols serien finalment descartats. A voltes, probablement més voltes de les que nosaltres mateixos pensem, també sabem pensar-nos les coses dos vegades.

El campanar de Santa Caterina -torre hexagonal de quatre pisos més el cos de les campanes i el templet- ha esdevingut icona irrenunciable de la ciutat, i manté amb el Micalet de la seu una certa disputa, tant per la proximitat com pel valor emblemàtic de la silueta. La torre de Santa Caterina, gràcil i de bellesa incontestable, és d'alguna manera València i així és reconeguda. I la perspectiva llunyana i lineal, geomètricament perfecta, que es pot contemplar des de tot el carrer de la Pau i la seua encertada planificació, ha contribuït molt i molt justament a l'èxit absolut del campanar i a reafirmar la seua benvolguda presència, realçant encara més el carrer de la Pau, que sense el campanar quedaria més que orfe.

A voltes, probablement més voltes de les que nosaltres mateixos pensem, també sabem fer les coses molt bé.

Autor: Rafa Lahuerta Yúfera
Obra: Noruega , 2020
Pàgina: 366

3/3/2015

 

Sent la mascletà de l'Ajuntament de fons. La sents tu també, si escoltes açò que grave. Però no olores la pólvora. Jo tampoc. Puc recordar-la. Des de xiquet, en la plaça Lope de Vega, en eixir els nóvios de les bodes de l'església de Santa Caterina. Arròs i pólvora. En Falles, en les festes del miracle dels xiquets de Sant Vicent, en el Mestalla de la meua infància, en totes les festivitats. La pólvora, l'olor de pólvora. Presagiava la felicitat, però jo solia romandre fora del seu influx. La pólvora era l'intent i la vocació de convocar-la, com si la felicitat també fora una imposició del calendari. En realitat, la felicitat sempre estava en una altra banda: en la troballa sobtada, en la sorpresa, en la no predisposició a sentir-la, en les vespres.