Església de Sant Martí

Autor: Joan Pere Porcar
Obra: Dietaris 1589-1628. Antologia , 1983
Pàgines: 294-295

Les campanes de Sant Martí / Divendres a 29 de dit [mes], a les quatre hores de la vesprada, beneí lo rector de Sant Martí dos campanes noves que havien fet per al campanar nou de San Martí, la una anomenada Gràcia, que pesava dotze arroves, l'altra era nomenada Esperança, que pesava huit arroves. Les quatre que hi havia en lo campanar vell de Sant Martí, la major de aquelles, que es dia Martí, que la posaren devés lo carrer de Sant Vicent, pesava cinquanta-huit arroves i mitja; l'altra que es dia Antoni, que la posaren devés la placeta devés la Seu, pesava cinquanta-dos arroves, sis lliures; l'altra, que mira a la Mar, es diu Arcàngel Sant Miquel, pesa vint arroves; l'altra, que cau al carrer Principal, es diu Àngel de la Guarda, pesa vint-i-set arroves, tres lliures. Les quals quatre campanes se pesaren dalt en lo campanar nou divendres a 29 de octubre dit any 1627.

Autor: Toni Sabater i Pérez
Obra: Ciutat de campanars , 2016
Pàgines: 33-34

"Dilluns, a 25 de setembre de 1623, a la vesprada pucharen al campanar de Sent Martí la primera cornisa, aprés del bordó. Y aprés ne pucharen altres. Y divendres, a 13 de octubre, la accabaren de assentar". Qui açò escrivia descrivint els progressos en la construcció del campanar era Pere Joan Porcar, beneficiat de la parroquia de Sant Martí. Els beneficiats -una autèntica legió en la València barroca- formaven part del clergat secular i subaltern, i estaven retribuïts amb un lleuger estipendi a canvi d'ajudar en els oficis litúrgics. En el cas de Pere Joan Porcar, les seues funcions estaven complementades amb la voluntària i minuciosa anotació dels fets més rellevants de cada dia, tant de la concreta església com de la ciutat i del país, que va mantindre amb venerable constància durant dècades, concretament entre 1589 i 1628, constituint eixe dietari, anomenat Coses evengudes en la ciutat y Regne de València, un fresc monumental i viu del seu temps. Construït el nostre campanar entre 1621 i 1627, el dietari de Porcar reflectix entre milers de coses els avatars parsimoniosos de la seua alçària. I m'és grat d'imaginar la seua desconeguda figura observant, als peus del campanar, el tràfec de carros doblegats pels immensos carreus, les bastides, els obrers, les corrioles i les cordes, les blasfèmies reprimides davant la seua presència silenciosa, anticipant en la seua visió de qualsevol lleugera fita les línies que a la nit escriurà per a deixar-nos, travessant els segles, el seu testimoni.

Però no només sobre l'església o el campanar. Per a desesperació dels nostres moralistes contemporanis habituats a la predicació i condemna de la Sodoma que ara habitem, Porcar descriu, amb la seua prosa notarial i una inquietant i asèptica normalitat, la violentissima València del seu temps: "Dir dia, de nit, o dimarts a la matinada, trobaren un home sense cap, ab camisa i zaragüells, prop la Encarnació". I punt. O es deixa portar per un conat de lirisme mai consumat ni resolt, però que ens acosta més a ell i a la seua -com la de tots- fràgil figura: "Y féu una vesprada molt melancòlica y de gran núvol".

Però l'església de la qual Porcar anirà irremeiablement sempre de la mà és molt més antiga que la realitat concreta dels fets quotidians que ell ens va deixar. Tant com la mesquita que al mateix solar s'alçava, o la fàbrica gòtica que la va substituir poc després de conquerida la ciutat pels cristians, ja amb eixe nom de Sant Martí, o la potent ampliació, repleta de traces renaixentistes, de mitjan segle XVI. O el mateix carrer al qual recau, el de sant Vicent, teòric cami per on diuen que va ser arrossegat el sant durant el seu martiri, allà pels segles més obscurs (ja anomenat carrera de sant Vicent per Jaume I en la Crònica), o el limit de la ciutat romana que el mateix traçat marcava, braç del riu dessecat i on els àrabs bastiren part de la seua muralla.

L'empremta gòtica del temple encara és visible en alguna finestra, en les gàrgoles, en els contraforts i en la mateixa estructura de la nau, i en pocs llocs de la ciutat es pot contemplar una conjunció tan harmoniosa com en la façana lateral que cau a l'anomenat carrer de l'Abadia de Sant Martí: els barbuts atlants que sostenen impertèrrits els contraforts medievals en res desmereixen la porta que, flanquejada por dos magnífics cossos sobreeixits que en realitat són l'exterior de dos capelles, coronats de teules blaves, donen a este concret lloc un encant especial, més recollit encara que aquell on s'obri l'altra portada lateral, situada als peus del campanar, tot i el menut jardí i la placeta amb font que li dona peu.