Església de Sant Agustí

Autor: Manuel Vicent i Recatalà
Obra: Tramvia a la Malva-rosa , 2006
Pàgines: 50-51

El meu viatge matinal, que podia durar fins a mitja hora llarga, s'acabava molt poc després de creuar la Gran Via, a la plaça de Sant Agustí, on el tramvia tenia la darrera parada, just en el lloc on hi havia hagut un portal de la muralla entre dos antics convents també desapareguts, i on s'aturava arrambat a una vora tocant gairebé el mur i el passatge anomenat Cobertís de Sant Pau, última resta d'un dels convents enderrocats. Aquell era el lloc exacte on un matí, o bé perquè feia tard, tenia pressa i anava atabalat, o bé perquè ja confiava en la pràctica adquirida, vaig voler baixar en marxa del comboi encara no del tot aturat i, com que vaig saltar des de l'estrep de la part de darrere del cotxe motor, en el moment de fallar-me un peu i caure en terra vaig quedar entremig dels dos vagons, de manera que el resultat més probable hauria hagut de ser que les rodes de la banda dreta del remolc em tallaren longitudinalment en dos seccions més o menys regulars com il visconte dimezzato de Calvino, que m'amputaren almenys mitja cama i un braç, o que l'estrep anterior del mateix remolc em colpejara fatalment el crani, però aquest destí tan precoç i cruel no era el meu i en el temps que se'n sol dir d'una fracció de segon vaig tindre la reacció o l'instint d'estirar-me tot dret entre la via i la vorera estreta en l'instant mateix de la caiguda, immòbil i rígid amb els braços apegats al cos, de manera que les rodes, ja lentes, em van passar fregant el muscle esquerre i els dos estreps del vagó em passaren per damunt, sense tocar-me; i quan em vaig alçar de terra, vaig recollir la cartera i em vaig espolsar sumàriament els genolls nus i la roba, els passatgers que hi havia a les plataformes obertes o a punt de baixar dels estreps, més alguns vianants que també ho contemplaren, van aturar els crits d'horror en no veure la sang que esperaven i els transformaren en exclamacions de retret i reprovació mentre miraven com aquella criatura insensata continuava caminant com si no hagués passat res, només amb una rascada lleugera als genolls, petit inconscient que no plorava ni tremolava quan havia estat a només un segon o només un centímetre d'una mort espantosa.

Autor: Toni Sabater i Pérez
Obra: Ciutat de campanars , 2016
Pàgines: 119-120

Reconstruïda a mitjans del segle XX per l'arquitecte Javier Goerlich, l'aspecte actual de Sant Agustí, principalment l'exterior, transmet la sensació d'una relativa poca antiguitat, sensació propiciada per algunes peces neogòtiques que s'a1ternen amb altres amb denominació d'origen medieval, i que es fa molt evident precisament en el campanar, que d'antiguitat real en té ben poca. Situat al costat contrari de l'església on hi havia inicialment el primitiu i enderrocat campanar, l'actual es va alçar en la segona dècada del segle XX i va ser també alterat després per aquella reconstrucció de Goerlich, que convertí la part més alta en octogonal (era quadrada, com la base), i hi obrí finestres d'aires goticistes.

L'amplària de la via que s'estén als seus peus (carrers de Xàtiva i Guillem de Castro), li dona una visibilitat immensa i una presència emblemàtica, i s'ha convertit en la seua curta vida en un referent més que principal de la zona i dels seus habitants, conferint-li la seua més que respectable altura un caràcter de senyal, estendard o bandera del barri, decaigudes ja per massiu abandonament les velles funcions estrictament campanarenques. Qui sap, però potser la indubtable vis atractiva de la plaça de Sant Agustí (mercat d'abastos durant dècades, lloc tradicional i quasi invariable d'inici de manifestacions més o menys multitudinàries), és el resultat del potent influx del campanar, del caràcter totèmic assolit en la seua curta però intensa existència, sempre a tocar d'un trànsit constant i d'una activitat comercial frenètica.

Però en realitat sempre ha sigut així. Situats a les vores de la muralla cristiana, aquells convent i església estigueren sempre al costat del portal de Sant Vicent (enclavat a l'actual plaça de Sant Agustí), una de les portes més populoses i actives de la ciutat, via d'entrada i eixida dels camins del sud i del centre de la península. Inicialment composta d'un arc i més tard de tres per la seua rellevància constant, dalt hi havia instal·lades sengles estàtues dels sants Vicents: la del màrtir, mirant cap a dins de la ciutat, la seua fillola; i la de Vicent Ferrer, mirant cap a l'exterior, abastant tot el regne del qual ostentava i ostenta el patronatge. Eixes estàtues, quan la porta va ser enderrocada per concomitància amb el destí fatal dels murs de la ciutat, foren conservades però canviant-les a una ubicació que hui encara es manté: la primera, la del màrtir, al final del carrer de l'Ermita, junt a la seua parròquia, i la segona a l'actual plaça de Tetuan, molt prop del lloc on va nàixer Vicent Ferrer.