Col·legi Jaume Balmes

Autor: Alfred Bosch i Pascual
Obra: Inquisitio , 2006
Pàgina: 12

Fos com fos, aquell era el regal que havia caigut a l'escoleta de Russafa, a la València d'extramurs. En Gaietà Ripoll havia estrenat aquell col·legi de primeres lletres, gràcies a l'esforç dels llauradors de l'horta, que hi havien aportat quatre rals i moltes mans. Tres mesos enrere havia començat la instrucció dins la barraca, sense taula ni cadires, ni pissarra ni pupitres. La institució només disposava d'una estanca, entre murs de fang premsat, a l'interior de vuit costelles de fusta i una coberta de canyes. El terra era de pols, cobert amb tres catifes d'espart, on seien els nens de dia i el mestre dormia de nit. No hi havia res més, i la gent del camp deia que no calia res més, ja que totes les riqueses del mestre havien d'estar dins del seu cap.

Quan el sol menut de l'hivern es va esmunyir per la finestra i va enlluernar el mestre Ripoll, jo ja m'ho podia haver imaginat. En aquella hora precisa hauria d'haver entès els perills d'aquell bon home. Sí, un home bo, que hauria de canviar el curs de la història. La seva història, però també la meva, i també la història gran, la de tots. Era atent, honest, inquiet i sencer. Era un tresor al bell mig d'un jardí recòndit, envoltat per totes bandes de discòrdia. Era integre com ningú, i allò era el problema. Costava d'imaginar que un individu com aquell acabaria sent el meu infern.

Autor: Alfred Bosch i Pascual
Obra: Inquisitio , 2006
Pàgina: 16

-Benvingut a aquesta humil escola -em va saludar. Em va prendre la mà, amb gentilesa, i va fer una mitja reverència. Li vaig veure la calba, que no amagava res, i vaig notar els seus dits freds, els que encara hi eren i els amputats. Tot el que tenia, i sobretot el que li faltava, ho mostrava sense vergonya. Em vaig imaginar la comparança de les nostres figures: la meva, ben plantada, encara jove i gallarda, la sotana planxada, el barret de teula allargat, les galtes ben afaitades i el nas fi (potser un pel massa llarg); i la seva, desendreçada, migrada, vidriosa i rosegada. Jo era un emergent doctor de l'Església, ell era un perdedor consumat.

-Don Gaietà, sóc Llorenç Ramo. Rector de les Escoles Pies.

-Gaietà, si us plau. No em cal cap tractament.

- Ah -em vaig allisar la sotana-. Molt bé, sí, Gaietà, tot sol. He vingut a trobar candidats entre els vostres xiquets, a buscar alumnes que puguin accedir a un ensenyament més elevat.

Com a rector de les Escoles Pies de València, era convenient que jo conegués els mestres de la ciutat i que els ajudés, encara que era excepcional que em desplacés extramurs. No vaig confessar al tal Gaietâ Ripoll, ni a ningú, que aquelles quatre parets de l'escoleta em resultaven familiars.

No li vaig dir que havia rebut instruccions de la Seu. Tampoc no li vaig dir que Déu m'havia escrit un destí, i que el meu destí s'havia aclarit en el seu rostre, i això últim no li ho vaig dir perquè encara no ho sabia.

Autor: Raül Garrigasait Colomés
Obra: Els estranys , 2018
Pàgines: 135-136 i 137-138

Però a l'escola els nois hi aprenien una altra cosa: que hi havia una manera de ser diferent, més silenciosa, més reconcentrada, que prescindía de la pompa catòlica. El Gaietà els parlava d'un Déu que era a tot arreu i que els alumnes podien descobrir-se al cor si aprenien a desemboirar-se per dins. Es tractava d'obrir un espai oblidat, menystingut, temut. Fer-se una casa a l'interior, moblar-la amb pensaments sincers, amb sentiments incorruptes, contemplar-los amb delectança durant hores, acomodar-se, admirar aquella essència oculta sense paraules ni gestos, la mateixa essència del gran Déu que era a tot arreu i només s'amagava quan els capellans exageraven el ritu. El Gaietà els deia que no calia anar a missa ni resar l'avemaria. Les criatures estaven entre estranyades i fascinades. Els pares tenien por. Alguns, terror. Van anar a xerrar amb el mestre. Ell els va rebre amb aquella impassibilitat que desarmava. Van insistir dies i dies. Algú el va amenaçar. Finalment el van anar aïllant, l'evitaven al carrer, el forner no li venia pa, una pedra va trencar-li el vidre d'una finestra. Ell, res. Ell se sentia reconfortat per una raó més alta, més suau que la pell humana. Alguns pares van deixar de portar els nens a l'escola. Però aleshores els nens sortien a córrer i trobaven el Gaietà pels camps, i descobrien que enmig de la natura aquell home encara era més extravagant, més sentimental. Els explicava que havien d'estimar els arbres, el blat, els saltamartins, els cucs, els terrossos, totes les criatures de Déu, vives i mortes, existents i imaginàries. Cada nen havia de convidar al seu ampli interior un ésser menystingut, acollir-lo, acaronar-lo, venerar Déu en ell. La caritat era aquesta manera d'esbotzar les rescloses de la civilització. La caritat era lliurar-se a la justícia de l'amor, encara que calgués enfrontar-se als costums i a les lleis, als reis i a les esglésies. La cosa va durar un any, potser dos. Finalment el van detenir, no les forces de l'Estat, sinó els representants d'un tribunal eclesiàstic. Una mena d'Inquisició, la Junta de la Fe. El van tancar a la presó. Van exigir-li que reconegués els dogmes catòlics. [...]

El Gaietà també s'entendria, de vegades, però feia que no amb el cap. Explicava al capellà que Déu era en totes les coses, però sobretot dintre de les persones, dintre de cada persona, i que no podía agenollar-se davant els usurpadors de Déu. El capellà el mirava amb els ulls plorosos, potser comprenent més que no es pensava el Gaietà, però compadint aquella ovella esgarriada. Després de cada llarga conversa entrava a la cel·la un secretari amb una professió de fe en l'Església catòlica, apostòlica i romana i ordenava al Gaietà que la signés. Cada cop s'hi resistia.

»No la va signar mai. Aquella successió de converses commovedores, d'exigències i resistències i potser tortures es va allargar dos anys. L'avi sempre deia que el Gaietà no havia baixat mai del burro (li agradava fer servir aquesta expressió). El capellà, tot i que l'entristia l'orgull del presoner, va acabar estimant-lo de veritat. Li va demanar que mentís, que fes un gargot sota la professió de fe i se n'anés a viure a un lloc remot. Però el Gaietà ja havia pres un determini. No volia embrutar-se amb falsedats que haurien expulsat Déu del seu temple interior. Va dir que no i va assegurar que diria sempre més que no, per més que el fessin patir. Van condemnar-lo a la foguera. El capellà, amb llàgrimes als ulls, va implorar als seus superiors que fossin clements amb l'ovella esgarriada. No van ser del tot insensibles a les seves paraules: en lloc de cremar-lo a la foguera de viu en viu, van decidir penjar-lo sobre una bóta decorada amb flames simbòliques. El poble va acudir en massa a presenciar l'espectacle. No hi va haver indult a l'últim moment. Els peus de Gaietà Ripoll, amb les espardenyes de set brencs que portava de jove quan corria pels rostollars amb el meu avi, van balancejar-se al mig de la plaça del Mercat de València. El públic, ¿devia aplaudir, estremir-se, insultar, desmaiar-se? No ho sé: això ja no puc imaginar-m'ho.