Col·legi de les Escoles Pies. Bombardeig. Biblioteca

Autor: Juli Just Gimeno
Obra: Blasco Ibáñez i València , 1990
Pàgines: 44-45

Des d'aquest col·legi els seus pares el portaren a les Escoles Pies. Les coses anaven bé i ells desitjaven donar al seu fill una educació acurada. Ells havien vist que els fills del grans comerços del Mercat anaven al famós col·legi, els alumnes del qual portaven levita, amb amples solapes i botons daurats, faixí amb grosses borles i gorra galonejada. Algunes voltes havien guaitat, per les canceles de ferro, al claustre i els havia impressionat molt agradablement la netedat que hi havia per totes bandes, la quietud, el bon to de tot allò. A les grans solemnitats del col·legi, celebrades sempre amb misses i festes religioses, havien anat alguna vegada, convidats per families d'alumnes, i havien admirat l'esplendor del culte, recialles de la magnificència del fundador del col·legi, comte de Carlet, i del seu continuador l'arquebispe Mayoral. Però Blasco no compartia els mateixos sentiments. La rigidesa dels reglaments, la llarga reclusió en les aules, la severitat dels càstigs i la molta importància que en l'educació dels alumnes es donava a la part religiosa, el feien estar en constant rebel·lió. Començava a fermentar dins d'ell, precoçment, una gallarda independència, una instintiva repugnància contra el dogmatisme i la intransigència religioses. Fon objecte de molts càstigs. Un dia, per no haver observat l'eixigida compostura durant la missa, fon expulsat. El seu pare a l'assabentar-se dels motius torna amb ell i pregà al pare rector que el readmitira.

-No puc admetre'l -li contestà- perquè s'ha tornat d'esquena a l'altar quant estava oficiant el sacerdot.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: El tramvia groc , 2013
Pàgines: 275-277

Aquell col·legi nostre amb el claustre sever no era, i no és, un col·legi qualsevol, era un edifici compacte d'aire perfectament conventual, regular i simètric tal com correspon a la segona meitat del segle XVIII quan va ser construït per dedicar-lo, segons que ens explicaven els bons pares escolapis, a l'educació dels fills dels botiguers, fusters i teixidors de la seda d'aquell barri de Velluters, història que ens presentaven com a punt d'orgull i amb l'honor hipotètic de ser un col·legi popular, tan diferent dels nostres quasi-veïns jesuïtes, que (amb una hostilitat que no gosaria dir-ne «de classe») consideràvem col·legi de rics. Però la poca o molta mística que aquells anys anava criant-se i creixent dins de mi, no naixia de l'honorable historial del col·legi, ni de l'aire conventual del claustre o dels corredors amb les cel·les dels pares, ni de les classes de religió, assignatura on sempre vaig traure una nota excel·lent: la mística  naixia de l'església, que és tant com dir de l'estètica.

La nostra església era –és- un espai circular, amb una cúpula que sabíem que és de les més grans d'Europa, de la bellesa i dimensions de la qual (les recorde: vint-i-cinc metres de base i més de quaranta d'alçària) estàvem justament orgullosos. Però és sobretot una església italiana i encara barroca, amb marbres reals o fingits de color de carn tendra i de rosa, amb un altar que, quan s'il·lumina, té reflexos de glòria i de llum celestial: com les que a Roma, anys després i en tot temps, no m'he cansat mai de visitar. I tot plegat, la redonesa, la cúpula, els colors tendres, els capitells daurats de les columnes, l'altar i la llum, em produïa sovint sensacions confortables i tèbies, com si allà dins em trobara en un espai poblat d'àngels i de sants on era possible sentir el contacte proper amb un món superior tan eteri i tan sobrenatural com perfectament físic, real, mirar l'hòstia blanca i redona en la consagració i saber amb certesa que allò era el cos de Crist, sense que cap núvol pogués projectar ni una tènue ombra de dubte sobre una veritat tan clara com aquella. I era possible, molt especialment, sentir la presència de la Mare de Déu i la seua amorosa protecció des del cel, sobretot els dissabtes en la «sabatina››, quan abans de l'eixida cantàvem el Salve, Regina, vita, dulcedo et spes nostra, salve: vida, dolçor i esperança, mentre els llums de l'església brillaven, l'altar resplendia i la cera cremada i el fum de 1'encens escampaven aquell perfum únic (olor d'església viscuda i vivent, no d'església museu apagada), que jo respirava com el fum o el vapor d'una droga i que em feia sentir, quan cantàvem «illos tuos misericordes oculos ad nos converte», que la Mare de Déu realment em mírava amb els seus ulls compassius. Sense aquelles emocions, els quatre o cinc anys que vingueren després -després de la mort de mon pare- no haurien estat els mateixos. Quan eixia al carrer, tanmateix, quan travessava el barri de Velluters ja mig decrèpit, ple de putes i buit de telers, quan passava per dins de l'antic hospital, quan pujava al tramvia, era -almenys els dies que m'havia sentit més místic- com descendir veloçment de la glòria fumosa dels núvols del cel a la duresa de ferro i d'asfalt i d'empentes i crits de la terra.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: El professor d'història , 2008
Pàgines: 27-28

El seu col·legi, però, s'havia salvat del bombardeig, tot i que en poc temps quedaria, potser, com una illa enmig de la devastació, el pati estava intacte amb el claustre robust d'arcs de pilars quadrats, i assegut en un banc a la porta de la biblioteca l'esperava, tal com havien acordat per telèfon, el pare Francesc Casterà, que havia estat professor seu d'història de la literatura i també de llatí, i que molts anys més tard, ja jubilat de la docència, havia volgut escriure, dirigida pel seu antic alumne, una tesi sobre els inicis de l'ensenyament modern a la València del segle XVIII: en alguna activitat profitosa, havia dit, he d'ocupar el temps que em queda mentre espere que em criden d'allà dalt. Ara devia tindre ja més de vuitanta anys, i no duia sotana com quan era professor seu els anys cinquanta, sinó un jersei gruixut gris clar amb cremallera oberta i camisa blanca i corbata blau fosc, ni portava tonsura sempre ben afaitada com un forat enmig dels cabells negres curts d'home jove sinó cabells llargs ondu­lats blanquíssims d'ancià encara elegant i saludable, amb la sotana també anava elegant i estirat, recordà. Es van abraçar lleument, tocant-se a penes, quasi una abraçada litúrgica, en altre temps li hauria besat la mà.

«Tenia ganes d'ensenyar-te com ha quedat la biblioteca, després de la reforma», digué el pare Francesc. «Hauries d'haver vingut ja fa temps, val la pena. No hi ha en tot València un espai com aquest.»

Va mormolar una excusa quasi inintel·ligible, alguna cosa com «té raó té raó però ja sap...» avergonyint-se'n al mateix temps que ho deia, i la biblioteca era realment un espai extraordinari, o almenys extraordinari a València on certament no hi havia, dedicada només als llibres de fa un segle i dos segles i tres, cap altra sala com aquella tan gran tan perfecta, era un espai sever presidit per una columna central baixa i robusta des de la qual naixien i es formaven voltes amples, una arqui­tectura d'època neoclàssica que tanmateix pareixia una obra del primer renaixement, o la sala d'armes d'un castell francès.

No era la Biblioteca Bodleiana, ni la del Palazzo Farnese de Ro­ma amb aquelles sales de sostre altíssim amb balconades de fusta i escales, ni la de Princeton catedral dels llibres amb soterranis de corredors infinits, ni la del col·legi d'Eton que són salons com de palau d'un noble erudit i bibliòfil, amb l'exemplar de la Bíblia de Gutenberg que ell havia venerat devotament una vesprada plujosa en un estat pròxim a l'èxtasi contemplant aquells fulls amb columnes de tipografia gòtica perfecta, les caplletres encara dibuixades a mà, i pensant que d'allò, recordà, d'aquell invent, d'aquell primer llibre imprès el 1456 el mateix any que el nostre papa Calixt III Borja valencià aturava els turcs a les portes de Belgrad, ha eixit tota la civilització que en diem moderna: sense un primer llibre imprès, no hi hauria més llibres impresos, i llavors, què seríem nosaltres?; aquesta del seu col·legi no era cap biblioteca històrica o famosa, però era un espai d'aire sòlid, clàssic i seriós, hi havien instal·lat tot al voltant armaris nous de bona fusta fosca amb els milers de llibres relligats antics que ell ha­via conegut tants anys en prestatgeries mig corcades que ocupaven una galeria circular elevada a l'església redona on cada dia assistien a missa distrets i ensonyats sota la cúpula més gran de València i ell molt sovint alçava el cap i mirava els lli­bres a distància amb més interès que l'altar, els llibres tota la seua vida, des de l'adolescència remota en un col·legi neoclàssic, des de sempre.

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980
Pàgines: 145-146

Els escolapius arribaren a València cridats pel comte de Carlet don Felip Linus de Castellví, l'any 1735, i foren rebuts d'ungles. Cosa ben explicable, puix que a València, on eren establertes més de cinquanta comunitats religioses, ja estaven tips de tant de frare; essent precisament els Ordes ja assentats els qui més s'oposaren a la presència de nous competidors. Però don Felip reeixí en el seu propòsit; comprà una casa al carrer del Colomer, els fills de sant Josep de Calassanç hi obriren una escola i, com aviat comptaren amb la decidida ajuda de l'arquebisbe don Andrés Mayoral, pogueren elevar una grandiosa església.

L'església dels Escolapis, dedicada a sant Joaquim, és prou distinta a les restants de València: és de forma rodona, i tot el ròdol, que té un diàmetre de vint-i-quatre metres, es troba cobert per una gran cúpula, amb el llanternó, l'exterior de la qual és cobert per teules blaves. Els plànols del temple, que és dels grans, foren d'un tal Josep Pujol, però la realitzà Antoni Gilabert, al qui hem citat en altres indrets d'aquesta obra, i conten que, per raons crematístiques, ja que l'arquebisbe morí el 1769 mentre que les obres duraren fins el 1773, calgué reduir les dimensions del primitiu projecte. Ostenta l'església una portada amb pilastres de l'ordre jònic i amb unes escultures de Vergara posades en fornícules que representen sant Joaquim, santa Anna, sant Andreu i els dos sants Joseps, el fuster i el de Calassanç, però que passen prou inadvertides, perquè tant el carrer de Carnissers com la placeta que hi ha al davant són molt reduïts i mesquins. Quant a la decoració interior és nova, ja que el que pintaren Vergara i Camaron desaparegué els turbulents anys de la guerra.

En aquest Col·legi de les Escoles Pies hi visqué i morí el poeta Joan Arolas, el Pare Arolas de les antologies, i cal admirar en el paviment de la plaça una gran làpida que diu en bon mirar com vivint entre un dèdal de carrerons tan sòrdids, podia vagar la seua imaginació per harems i serralls i entretindre's en cantar els anars i tornars de les odalisques.

Autor: Rafa Lahuerta Yúfera
Obra: Noruega , 2020
Pàgina: 310

Alguns diumenges de vesprada anava a missa a escoltar l'homilia. M'encantava assentar-me davall l'enorme campana cega de l'església del meu antic col·legi, en el carrer Carnissers. Tot i la meua condició d'ateu, m'omplia de mística. Escoltava el retor. Ho feia amb talant crític. Sempre volia alçar la mà. "Perdone senyor per què em fa sentir culpable?" Mai no ho vaig fer. Per respecte, per covardia, per a no escandalitzar. No escandalitzar, això va ser el que em van ensenyar mos pares. El client sempre té raó. La submissió, el servilisme, la gratitud exagerada. Sentir, vore i callar. Al bo per a que t'honre i al roïn per a que no et deshonre.