Claustre de la Universitat

Autor: Azorín. José Martínez Ruiz
Obra: València , 2017
Pàgina: 43

Vives sembla pensatiu. Què li deu passar? Vives, en bronze, s'alça en el seu pedestal, al pati de la Universitat. Està cobert amb la seua boina usual tal com la porta en el petit retrat que apareix en la traducció dels Diàlegs, per Coret i Peris... La boina no és, com es creu, originària de Bascònia, sinó de l'Europa central.

Què li deu succeir a Vives? De la terra espanyola va partir el 1509. I ja en aquestes dates, el 1522, fa tretze anyets que és absent de la pàtria. Està trist Vives. I ho està perquè no sap què fer. Joan Lluís és delicat i sensitiu. Tot sensitiu dubta. I el dubte en el sensitiu és un conflicte dolorós. A Vives acaben d'escriure-li d'Espanya, ací a Lovaina, per a oferir-li una càtedra a la Universitat d'Alcalà de Henares. Acceptarà? No acceptarà? Tornarà a Espanya? No hi tornarà? Si no hi torna ara, ja potser serà impossible. I si hi torna, què li passara?

Autor: Vicent Andrés Estellés
Obra: Mural del País Valencià III , 1996
Pàgines: 680-681

Joan Lluís Vives

 

Amb un amor de lenta compañía,

Amb un amor que un dia qualsevol

Em tancarà darrerament els ulls

Amb pietat i dolgut sentiment,

molt he intentat reviure't a València,

aquells carrers que puntual evoques,

tan castament efusiu de vegades,

interrogant unes ombres funestes,

orientant alguns passos incògnits.

Carrers perduts d'una intacta memòria,

amics, cavalls, converses i trinquets,

i aquell ocult espant que mai no deies:

el foc brutal tot recorrent els ossos

d'un esquelet que estimaves tantíssim,

desenterrats i condemnats per sempre.

Amb molt d'amor i universal vergonya

et vaig buscar, un altre jorn, a Bruges.

 

[...]

 

Vares fugir, i fugies per sempre.

Noms d'uns carrers, uns amics, poca cosa.

Com des del lloc on et vares morir,

com des del lloc oblidat ja dels morts,

dic el teu nom i l'escric i llegesc

sols un enyor que no s'esborrarà.

Sols un enyor, un amor o tendresa,

fidelitats d'alguna castedat,

aquell amor de trista companyia.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: El professor d'història , 2008
Pàgines: 38-39

Els medallons de perfil invariable de cònsol romà i amb noms que ell no identificava podien correspondre a professors dels anys fundacionals, per alguna raó portaven gairebé tots la data 1499 o 1502, un any abans o dos anys després que el papa Alexandre VI Borja elevara l'estudi general de Valèn­cia a la categoria d'universitat pel mateix temps que Copèrnic exposava a Roma per primera vegada els principis del sistema solar, quatre o cinc anys abans que el seu primer professor de medicina, Lluís Alcanyís, fóra cremat per judaïtzant, i si és cert que cinc segles, va pensar, ja donen categoria d'universitat antiga la realitat és que ni els segles ni l'antiguitat no ens han servit de gran cosa, almenys a efectes de la celebritat acadèmica de què uns altres gaudeixen i menys encara a efectes de promoure i difondre els progressos del pensament racional, del tot invisibles sovint en aquesta ciutat, quin mal senyal i mal començament si ja des del principi ni la ciutat ni la universitat van ser capaces de donar aixopluc ni a un metge insigne ni a aquell pobre humanista Lluís Vives que ara presideix en estàtua aquest pati quadrat, tan dignament dret sobre el seu pedes­tal, amb gorra o boina i samarra d'hivern semblants o idèntiques a les que sol portar en els retrats el seu amic Erasme. Però a Rotterdam no perseguien els jueus i menys encara els fills cristians de jueus conversos, mentre que a València fins els ossos dels pares jueus de Vives van ser desenterrats i reduïts a pols i a cendra quan ningú sospitava que segles més tard el seu fill, mort en l'exili humit i ennuvolat de Bruges, ocuparia el centre d'aquest claustre gairebé sempre eixut i ple de llum que ara mateix, quan han passat cinc-cents anys i vivim temps de triomf públicament estimulat de la ignorància i de descrèdit institucional del pensament, temps de persecucions renovades contra nous judaïtzants i nous heterodoxos, és com una illa petita enmig de la indecència greixosa i obtusa dels nous rics enjoiats que ens governen i que busquen només la manera d'atordir els homes ja que satisfer-los és massa difícil, que pretenen convertir la ciutat en un gran escenari, espectacle, plató televisiu, i aquest quadrangle amb columnes i estàtua és un jardí tancat enmig d'un desert estèril una estepa inculta coberta de deixalles i de plàstics bruts, aquest claustre pot ser l'últim espai de serenitat, l'últim oasi, però només n'hi ha un i es molt petit, pensà.

Autor: Toni Mollà i Orts
Obra: Espill d'insolències , 2000
Pàgines: 210-211

15-XII-96

 

Avui fa quinze anys, soterràvem el professor Manuel Sanchis Guarner. L'ambient, com feia el cas, era d'un silenci que esborronava.

En un racó del pati de la Universitat de València, hi havia Joan Fuster -alt, seriós, impenetrable-; i al seu costar compungit i plorós-, el poeta Vicent Andrés i Estellés.

Se'ls hi va acostar una colla d'alegres poetes; i Fuster, sense perdre la compostura, els va amollar ben seriós: «Ha mort Manolo. Ara ja no ens podreu dir la Santíssima Trinitat!».

Els joves poetes van amagar el somrís i es van refugiar en un silenci d'alumne agafat en faltes. Fuster, còmplice, va continuar: «Ara serem el Dúo Dinámico!».

Malgrat la tensió de l'ambient, ningú no va poder amagar una rialla nerviosa.

L'anècdota, la dec, en bona part, a Pep Piera. I la conte com me la va contar.