Ciutat de les Arts i les Ciències. Umbracle

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: El professor d'història , 2008
Pàgines: 60-61

...eternament àgils i atlètics, eternament farcits de pensaments tan estúpids i vacus com els d'aquells companys de banc que posaven a prova la seua capacitat de resistència, i la d'Irene que el mirava de tant en tant amb ulls irònics o resignats suportant la conversa dels dos homes que era només un devessall de llocs comuns banals, els llocs més banals i comuns d'una mena de gent que fa tants anys que domina i governa en aquesta ciutat que ja pareix que el seu cervell col·lectiu i greixós siga tan indestructible com el cos gras i tou de l'abella reina que un exèrcit d'abelles laborioses obtuses alimenta i preserva, i la seua excrescència era aquella conversa amb xandall en un parc de ciment admirant-se de tindre a València fent obres famoses els millors arquitectes del món, un d'ells paisà nostre i celebritat universal, que ens estan construint una ciutat tota nova, una cosa mai no vista, una nova meravella del món i l'enveja de tot el planeta, un imant per a milions de visitants, i pareix que allà a baix, darrere d'aquells envelats de ci­ment i d'aquella construcció que és tota una esfera de vidre, hi ha el projecte d'edificar tres torres de cent pisos o més, tres-cents metres d'altura, que han de pujar cap al cel enroscades, l'home que ho explicava elevava la mà amb els dits cap avall fent en l'aire un dibuix d'espiral, i diu el diari que almenys una d'elles ha de ser la més alta d'Espanya però ell creu que d'Europa sencera.

«I vostè què en pensa?», li va preguntar l'home amicalment, segur de la resposta: «No creu que és un projecte fantàstic?»

«Ah, sí, sí», va respondre, «es fantàstic: quan tinguem eixes torres que diu, València ja podrà comparar-se amb Taipei i amb Kuala Lumpur.»

«Amb qui diu que ens podrem comparar?» l'home, sorprès, va passar en un instant del somriure feliç al gest hostil. «Me pareix que vostè vol burlar-se...»

«No, senyor, són ciutats molt famoses. Taipei i Kuala Lum­pur tenen torres molt altes.»

«Vostè s'està burlant...»

«En absolut. Anem, Irene, que a aquests senyors potser els incomoda la nostra companyia.»

Autor: Ferran Torrent i Llorca
Obra: Un dinar un dia qualsevol , 2015
Pàgina: 83

Gairebé a l'eixida de la ciutat ens topem, a mà esquerra, amb la Ciutat de les Arts i les Ciències, projecte del govern socialista que s'adjudicaren (després de menysprear-lo) i aprofitaren (tingué lloc una gran especulació immobiliaria als voltants) els del Partit Conservador. El conjunt arquitectònic, o millor l'obra d'enginyeria, tingué uns sobrecostos enormes. El seu autor és Santiago Calatrava.

Gairebé garratibat, Santi exclama que el Palau de l'Òpera sembla Txernòbil; n'ha caigut tot el trencadís (en part l'han llevat obrers, per tal que no esberle el cap a un vianant). Llàstima que no porte la Nikon (és un gran aficionat a la fotografia). En efecte, fa la pinta d'una central nuclear.

Autor: Rafa Lahuerta Yúfera
Obra: Noruega , 2020
Pàgina: 175

Conserve també les fotos del projecte de fi de carrera de Rocío. Un muntatge en la fàbrica abandonada de la Cross, enfront del cementeri del Grau. Memòria industrial, es deia. La idea era potent: un grup d'estudiants vestits de negre, amb màscares, simulant balls tribals en el cor de la fàbrica enderrocada. En les fotos el sostre de fusta pareix la tribuna d'un estadi abandonat. El text suggeria la transformació del paisatge i les seues conseqüències. La desolació fabril al costat de les vies del tren i la brossa que pujava per les bigues corroïdes dels tinglats contrastava amb el dinamisme portuari que s'obria pas cap a les platges del sud. Supurava, com una ferida oberta, la València caòtica dels anys 80 i la tensió d'un món vençut que exhalava el seu últim alé. El que Rocío no podia saber és que aquell paisatge que tant l'estimulava acabaria convertint-se, pocs anys després, en el testimoni pobre d'un monstre grandiloqüent i faraònic, la Ciutat de les Arts i de les Ciències de Calatrava.