Casa museu de Vicent Blasco Ibáñez

Autor: Juli Just Gimeno
Obra: Blasco Ibáñez i València , 1990
Pàgina: 136

En aquest temps Blasco prenia en lloguer una casa de la Malva-rosa, l'alqueria dita de Sant Joan, aïllada entre la platja i l'horta, junt a un camí, rodada de canyars i de mates de baladres. Allí escriu i reunix als seus amics, els artistes del cafe d'Espanya, músics sobretot, i altres. Fon allí a on Fillol pintà el retrat en què apareix el novel·lista, amb el cap nu, una camiseta de mariner, a ratlles, escrivint sobre una pila de quartilles al costat de les quals està la pipa i el paquet de tabac, dut pels contrabandistes de les costes d'Alger o de Gibraltar.

Poc després es construïx el xalet a on escrigué Entre tarongers i altres llibres. Blasco ha reunit allí tots els seus llibres i els quadres i gravats i bronzes i marbres que el seu gust d'artista ha anat seleccionant. Víctor Hugo alça el seu front de déu antic sobre el silló on Blasco escriu. El mar està davant i l'horta amb la ciutat darrere. Són dos grans estímuls en la vida de Blasco. La mar renova dins d'ell la seua ambició d'horitzons, d'empreses i de risc. La ciutat, l'horta, tiren d'ell per a continuar la seua obra de polític i de rapsoda de la terra. ¿Qui triomfarà?

Triomfa el sentit de llibertat que té la mar. Un dia de l'any 1905, Blasco tanca les finestres de la casa de la Malva-rosa i mamprén el seu gloriós periple a través del món. La darrera etapa fou el cementeri de Menton, sobre un turó que avança cap a la mar tot ell poblat d'arbres a on l'aire mariner i el de la muntanya canten la seua balada.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Homenots. Tercera sèrie (Tercera sèrie) , 1972
Pàgina: 128

No crec haver trobat mai en una casa forastera i l'acolliment que m'oferí aquella casa. Blasco era un  home simpàtic: una simpatia grossa, de gra gruixut, grollerot, que us arribava a la mateixa pell de l'os. A més, la cultivava amb la mateixa atenció amb què es pot cultivar un test d'hortènsies o de geranis. Era un home alt, imponent, la còrpora enorme -un cos que desplaçava aire-, el cap de cíclop madur, ja una mica rar de cabells, però de faccions acusades, tocades per la llum i l'ombra, àvides, potents, d'una riquesa escultòrica fascinant, dels millors temps del realisme antic. Portava un bigoti retallat que grisejava. Tenia uns ulls negres, brillants, envellutats, però ja immersos en un punt de limfa aquosa, voltats, sota la parpella inferior, d'anelles morades, entre la pell terrosa del pla dels pòmuls. L'aspecte general, potser, era de fatiga, però era una fatiga que es veia a través d'una nerviositat permanent -nerviositat que, si s'esqueia, podia arribar a l'exaltació franca. La seva nota, en el diapasó vital, era més alta que la nota vital normal.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Homenots. Tercera sèrie (Tercera sèrie) , 1972
Pàgines: 149-152

Així, doncs, quan parlo de l'obra literària d'aquest autor, ho faig pensant en les seves narracions valencianes. L'etapa de la seva vida en el curs de la qual foren elaborades fou la més dramàtica, la més assenyalada per la indigència i la pobresa; com a director d'«El Pueblo», donà la cara, anà més de vint vegades a la presó, tingué duels innombrables i féu una classe de política d'una temperatura de cavall desbocat. Enmig del deliri que la pobresa produïa en el seu organisme àvid de totes les sensacions que la vida pot donar publicava en fulletó, en el diari que dirigia, sense cap preocupació apriorística, amb la llibertat d'esperit més acostada a la gràcia espontània, les seves obres màximes, sobretot «La barraca», «Flor de mayo», «Arroz y tartana», «Entre naranjos», «Cañas y barro», sense oblidar els admirables «Cuentos valencianos». Els simples titols d'aquests llibres fan olor de realitat. Són fragments de matèria que panteixa, mig embastats per la grapa d'un home certament primari però puixant. Sobre aquests fragments perfumats per la flor del taronger i les emanacions de la culinària valenciana està basada la llarga duració de la literatura de Blasco.

Em semblà comprendre aquesta duració quan el senyor Duran i Tortajada em proporcionà una hora agradabilissima amb la seva traducció de «Flor de mayo» al català. Quina sorpresa! Si s'accepta que Blasco fou un home de ple aire, amb idees i imatges de ple aire, amb l'avidesa vital corresponent a l'empenta del seu cos, la lectura de l'obra de Blasco en la llengua del seu autor fa un efecte extraordinari. El seu castellà, en les obres valencianes, és ple de valencianismes, i aquesta és probablement l'arrel viva d'aquestes obres. No s'ha d'oblidar que, a primers de segle, Blasco no podia pas permetre's el luxe de tenir un eclesiàstic per a netejar, fixar i donar esplendor a la seva escriptura. La intervenció de l'estilista fou tan eficient que tots els papers tocats per ell naufragaren en la pura inanitat. És a causa d'aquestes constatacions que no es pot aplicar a la traducció de Duran el lloc comú que els llibres traduïts ofereixen l'espectacle d'una pèrdua irremeiable. No. Aquesta traducció és un guany, perquè tot el que sigui portar una obra a la llengua real del seu autor implica situar-la en el seu lloc exacte. Diré més: la lectura d'un text de Blasco traduït al català-encara que no sigui més que una traducció mental feta pel llegidor -converteix el castellà original de l'escriptor en una ficció de frases tòpiques i encartronades. Vull dir que aquestes obres valencianes traduides a la seva pròpia llengua -que és el català- prenen una intenció, un relleu, una aproximació a les coses, una palpitació, que en castellà no tenen mai. Deixo el judici d'aquestes consideracions al criteri de les persones que xipollegen en aquest bilingüisme grotesc i estrafolari que no pot conduir més que a la pèrdua absoluta de les vocacions i dels esforços més vivents i marcats. [...]

Blasco vivia en aquest món enmig d'un procés alternat de malenconia depressiva i d'exaltació verbal. Tan aviat semblava un mussol moribund com un emperador romà febricitant. Era un món per a ell totalment inintel·ligible, com ell era inintel·ligible per a la gent que el rodejava. Això produïa un drama sobre un aspecte del drama de la glòria, fabulosament interessant i que un bon observador hauria pogut aprofitar. Quan parlo de la inintel·ligibilitat dels elements d'aquell món, vull dir que Blasco no era entès ni quan parlava. El seu castellà feia morir de riure, i el seu francès era el d'una vaca espanyola. Tendia a convertir la llengua de Cervantes i de Racine en espessos i extravagants patois. El que sabia realment -era l'única cosa que sabia- era el magnífic valencià de la seva mare –i per això quan tractava de fer-se entendre ho feia en funció del valencià. El resultat era abracadabrant, però inescamotejable; no se n'hauria pas pogut produir d'altre. De vegades es produïen situacions autènticament còmiques, situacions ocasionades per momentanis desinflaments del sentit del ridícul, que provocaven en les fesomies dels seus interlocutors rialletes mai prou vagaroses per a no ésser sarcàstiques. L'escriptor entrava en la natural depressió anímica i feia una cosa curiosa: de tant en tant donava una mirada de reüll a la roseta de la Legió d'Honor que portava al trau de la solapa (cantó esquerre) de la seva americana. Sens dubte la contemplació de l'honor objectivitzat en un botonet vermell li produïa una sensació de seguretat i contribuïa a mantenir-li els esperits en una posició tibant.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València per a veïns i visitants , 1999
Pàgina: 118

Com tantes altres platges massa urbanes, aquestes de les Arenes i la Malva-rosa, més val visitar-les fora del ple de l'estiu. Aquestes platges vénen d'aquell temps en què no havien arribat encara el turisme de masses, els blocs d'apartaments davant del mar (ací no n'hi ha, gràcies a Déu) i l'automòbil obligat i universal: les Arenes i la Malva-rosa són platges antigues. Platges de balnearis amb palmeres i columnes, vells restaurants, «merenderos», cases de banys i, més al nord, modestes casetes amb jardí de cara a la mar. La cosa rara i admirable, és que gran part de tot açò encara existeix. Això sí: amb un gran i molt recent «passeig marítim» davant, que certament li resta gràcia a l'antiga platja, però li afegeix comoditat. En tot cas, encara és possible, ací, veure la platja i la mar com una cosa natural, que apareix on s'acaben els carrers i les cases, i no com una gran instal·lació pensada i muntada només per al turisme d'estiu. Fent un petit esforç, hom pot representar-se Joaquim Sorolla, amb barba i barret d'ales amples, plantant el cavallet damunt l'arena i pintant infants nus estirats a la vora de l'aigua, parells de bous que trauen de la mar pesades barques de vela, o senyores que passegen al sol per la platja daurada vestides dels peus al coll amb blanques robes vaporoses. L'altre geni local associat a la platja és, naturalment, el novel·lista Vicent Blasco Ibànez, que en els seus primers anys de glòria i de bons ingressos s'hi va fer construir un gran xalet amb cariàtides, d'aire hel·lènic en versió passablement kitsch, que fa pocs anys ha estat restaurat. En les fotos de l'època, l'escriptor hi apareix passejant per la platja ostentosament sense corbata, amb un havà entre els dits, deixant-se admirar per banyistes, xiquets i pescadors.

Autor: Manuel Vicent i Recatalà
Obra: Tramvia a la Malva-rosa , 2006
Pàgines: 167-169

A la vesprada vam anar passejant fins al final de la platja. La Marisa volia pintar una aquarel·la del natural. Jo em proposava repassar els apunts de filosofia del dret, l'última assignatura de la carrera. Passant la línia dels xalets al final de la platja hi havia Casa Carmela al costat d'una vil·la pompeiana que era, segons deien, de l'escriptor Blasco Ibáñez encara que ara era mig abandonada després d'haver sigut confiscada per la Falange i allà campaven junts els últims Flechas Navales i els primers gitanos. La porta era oberta i les finestres tenien els vidres trencats. Davall el canyís de Casa Carmela servint-se d'una cadira de boga com a cavallet la Julieta va començar a pintar uns blaus molt suaus que pel que semblava extreia del fons de la vesprada. Al seu costat jo estudiava el pensament de Joan Lluís Vives i tots dos menjàvem caragols de mar i clòtxines. L'harmonia vital predomina sobre tota classe d'aristotelisme, havia subratllat amb un llapis roig en aquells apunts. La Julieta ara sucava el pinzell en el color violeta per pintar l'ombra que projectava a l'arena una barca encallada. A la caiguda del sol preníem el bany altra vegada a la platja deserta allà on l'arena començava a ser envaïda pels canyissars. De sobte vaig sentir un tremolí. La Marisa m'eixugava amb la tovallola i jo la besava i ella em deia que teníem els llavis morats.

Vam anar a refugiar-nos a la casa de Blasco Ibáñez. Vam pujar al primer pis on hi havia una terrassa tancada amb unes cariàtides a cada angle i columnes estriades. Una gran taula de marbre sostinguda per quatre lleons alats que hi havia va servir perquè la Julieta s'estirara i aleshores vaig començar a acariciar-la. De sobte ella va sentir por, però aquella casa era deshabitada. Vam anar al tercer pis. Hi havia un ping-pong i uns guants de boxa i uns matalassets, uns armaris tombats i restes de menjar. En un costat del cel ras havien fet un niu les oronelles que entraven i eixien a través de les finestres trencades. Al primer pis hi havia habitacions amb prestatgeries metàl·liques plenes de llibres del Movimiento Nacional, diaris vells, fullets, la col·lecció de la revista Jerarquía. Contra una d'aquelles prestatgeries la Julieta es va abandonar en veure que a la casa no hi havia ningú i que el sol en aquell moment se n'havia anat tot deixant la vesprada plena de fruita.

La casa deshabitada de Blasco Ibáñez era plena de la fruita de la Julieta. Totes les estances buides feien olor del seu sexe. Dreta en aquella habitació es deixava acariciar i encesa per la passió em deia besant-me el coll mon petit mignon, mon petit mignon i des d'allí se sentia l'onatge quasi al peu de la finestra.

Autor: Tono Fornés Gomis
Obra: De mar estant (Una singladura per la costa valenciana) , 2007
Pàgines: 111-112

Les arenes de la Malva-rosa s'allargaven tremoloses en un aire d'aquarel·la. La proa del Libeccio enfocava l'interminable dic de l'Est, d'una matèria grisa difuminada per la distància. L'aire en calma i un verd terrós a la mar negaven tota reminiscèncìa de la gran tempesta que convocava un poble impotent davant el naufiragi de Flor de Mayo, com un cor grec dissenyant la darrera escena de la tragèdia. Aquella llum lletosa tampoc no era ni podia ser l'evocació d'una atmosfera de Sorolla.

Feia dues hores ja que havíem deixat per l'aleta d'estribord el carregador de mineral del port de Sagunt. Era quasi migdia i a proa del Libeccio ni tan sols s'endevinaven els perfils dels mercants fondejats enfront del port de València. Pel car de terra, al sud de l'aglomeració urbana de Port de Sagunt, el complex siderúrgic imposava una esgarrada estètica industrial una mica anacrònica. Cap a ponent, el modest i allargassat tossal on s'assentaven les muralles de la ciutat aliada de Roma -la vella Zacyntho, com insisteix a denominar-la Blasco Ibáñez- mostrava les restes de l'antiga esplendor.

-És un cas curiós, el de Blasco Ibáñez -vaig dir a Vicent tot assenyalant l'allunyat castell romà. Ja n'hem parlat alguna vegada, però el problema que ens planteja només es podrà resoldre llegint-lo o rellegint-lo una vegada més, oblidant les seues preteses limitacions i intentant indagar justament en el sentit contrari, en la seua curiositat intel·lectual -tan vitalista- i l'absoluta manca de límits previs. Sónnica la cortesana, El papa del mar, Flor de Mayo, Cañas y barro, Los argonautas, Mare Nostrum... Jo no conec en la literatura en llengua castellana un cas semblant de diàleg amb la mar -Pereda, Baroja i Aldecoa ho intenten, però no hi insisteixen, no senten aquella necessitat d'insistir-; en la literatura catalana només el cas excepcional i irrepetible de Josep Pla, i la sensibilitat illenca de Baltasar Porcel. És en la necessitat d'insistir en la realitat de la mar on caldria cercar les claus que potser ens permetran recuperar un autor capaç d'escriure tantes pàgines de rara vitalitat.

Autor: Rafa Lahuerta Yúfera
Obra: Noruega , 2020
Pàgina: 163

A diari solcava la seva ciutat en vespa per a estar al seu costat. Des del carrer dels Drets a la mar travessava els diferents eixamples, els barris del port, els carrers que li atorgaven al Cabanyal el blasó de ser la frontera marítima d'una ciutat fluvial i escindida. Al principi, quan l'estiu encara acoloria els plecs dels darrers dies de setembre, anàvem al passeig acabat d'inaugurar. Jo espentava la cadira de rodes i ella es deixava dur amb una sorprenent calma que sempre em paregué admirable. Algunes vesprades paràvem a prendre una infusió. La platja es buidava i el ball de les ones en la vora anticipava l'acomiadament. Ella s'assentava enfront de la mar i jo de cara al xalet de Blasco Ibáñez, l'ídol del meu iaio Pepe. Ens miràvem sense a penes parlar. Hi havia entre els dos un pudor insalvable, un amor pur i net incapaç de sostindre's amb paraules. Estava tranquil·la, serena, narcotitzada. Sabia que apurava els seus últims dies.