Casa familiar de J. F. Mira

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: El tramvia groc , 2013
Pàgines: 13-14

L'adreça era Camí Reial de Madrid, núm. 421 (abans 311, després 455, després no ho sé: els nombres també són funcions de la història), i el casalot ocupava el centre d'una filera curta de cinc cases, totes amb pati o corral, excepte la nostra, que a més d'un pati tancat en tenia un d'obert, i a més a més una granja i un hort. En un extrem del rengle de cinc hi havia una casa modestíssima i grisa, casa de la senyora Virtudes, la paret lateral de la qual donava ja als camps, al canyar i a una séquia amb un toll o parada; després, al costat de la meua, la casa de la senyora Neleta, amb finestrons llargs de vidres i reixa als dos batents del portal, i un pis amb escaleta pròpia independent que la meua família tenia llogat; després la nostra casa, que era bastant més antiga, ampla i alta que les altres, també amb escala a part i amb dos pisos damunt, molt modest el primer i molt pobre el segon, on vivien una família modesta i una altra de molt pobra; després la fusteria, amb un pis interior; després la casa del senyor Manuel, amb estable i cavall. Un rengle curt de cinc cases (de color gris apagat, de color de terra o de color de pols, tal com solen o solien ser, quan no eren blanques, les cases d'aquestes vores del Mediterrani, mai de colors vius i llampants com als països del Nord), que era com un tros autònom de carrer, com un embrió de carrer amb vocació d'estirar-se i de créixer, que en aquest país dels valencians és vocació universal.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: El tramvia groc , 2013
Pàgina: 15

Tal com cada matí feia davant de ma casa ma mare o la fadrina, i com feien les dones de les dos cases de la dreta i les dos de l'esquerra, sense que cap de totes passara la granera ni arruixara sobre un sol pam de l'espai de la casa veïna. I aquesta és també una forma d'entendre la vida en societat, un racó peculiar d'una cultura: sóc responsable només d'allò meu, del meu espai particular, no del tros del veí, però el veí ha de ser tan responsable com jo, i entre tots preservem el bé comú. Així, el nostre espai comú de vorera, entre la via del tramvia i les cinc cases, estava sempre agranat i polit, mentre que la llarga vorera d'enfront, la del taller del Ministeri d'Obres Públiques, no l'agranava ningú.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: El tramvia groc , 2013
Pàgines: 36-38

Els diumenges, sobretot durant la llarga calma vespertina, el trànsit de la carretera era tan poc, tan escàs, que entre el pas d'un vehicle i d'un altre gairebé hauríem pogut jugar a pilota enmig de l'empedrat, ja que de carros no en passava cap, de camions tampoc, i únicament algun cotxe de tant en tant trencava la buidor i el silenci del carrer. A la vora del qual, just davant i a tocar de la meua finestra, les dones del nostre petit veïnat (la senyora Virtudes, la senyora Neleta, que ja era molt vella i portava una toca negra als muscles i mocador negre al cap, la senyora Bibiana de la fusteria, la senyora Pilar, ma mare, i la tia Conxa d'Alzira, que passava temporades amb nosaltres i duia els cabells grisos amb una trossa alta i ampla com les dones de mig segle abans) feien llargues partides de cartes al solet de les tardes d'hivern. Treien una tauleta de cuina i cadires baixes amb cul de boga o de corda trenada, i jugaven a la brisca, al cinquet o al set i mig, amb moviments distrets i sense pressa, amb guanys i pèrdues que no es comptaven per cèntims, quinzets i pessetes, sinó en cigrons o fesols, alentint les partides amb la conversa pausada o interrompent-les del tot quan les paraules tenien més interés que la jugada; perquè aquelles poques hores de calma tranquil·la de diumenge podien ser les úniques de què gaudien en tota la setmana, les úniques sense haver d'ocupar-se dels fills, del marit, del menjar, la neteja o la roba, només aquell temps curt de descans perfecte, conversa i cartes al sol feble d'hivern o, si l'oratge era plujós o rúfol i desagradable, dins de la nostra saleta al voltant del braser i de la taula camilla. Si la partida era al sol tardoral o hivernal, en la vorera de cara a ponent, cada mitja hora Festrèpit del pas del tramvia ocupava tot l'aire amb vibracions creixents, fins que passava quasi a tocar de les jugadores i el cobrador, o el conductor mateix afluixant la marxa, treia mig cos fora de la plataforma i saludava les dones amb un «hui qui guanya?» o «com va la partida?», mentre ma mare em tenia aferrat pel braç fins que el comboi s'allunyava i jo podia tornar a córrer lliurement entre les vies o a mirar si venia algun cotxe i saludar amb la mà quan s'acostava.