Carrer de la Nau. Universitat

Autor: Marià Aguiló i Fuster
Obra: Antologia poètica , 1993
Pàgines: 61-62

Mos somnis

 

Un temps, lo consol tenia

de somiar-te sovint,

i em bastava una paraula,

una mirada, un somrís,

per oblidar ma orfanesa

enc que fos per una nit,

i recruàs l'enyorança

que sentia, al deixondir.

 

Les visites misterioses

que me feies d'adormit

i tendrament t'agraïa,

¿per què les planys a ton fill?

Ma orfanesa es fa més fosca.

d'ençà, que no te somii,

puix que el cor, l'infant de sempre,

enyora el matern abric.

 

Ara els somnis són ben altres,

somii llibres llemosins,

veig obres desconegudes,

incunables, manuscrits,

i quan me trob en mes glòries

fullejant autors antics,

me despert..., veent amb recança

la buidor de mos desigs.

 

¿Te sap greu l'ardent fal·lera

que per nostra llengua tinc?

¿Creus que mos records aminva

i em castigues amb l'oblit?

¿Zels tindries de l'idioma

que de ta boca aprenguí?...

Dues amors que en fan una,

no les cal descompartir...

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgines: 124-125

Eixint del Col·legi del Patriarca i travessant el carrer de la Nau, el visitant pot dedicar un breu record a la vella Universitat, un edifici del segle XIX però que és tan severament acadèmic que sembla més antic. Per fora és com un convent, i per dins, el claustre de columnes amb Lluís Vives al mig és..., bé, per als qui hi vam passar uns anys només pot ser el claustre de la universitat de València. Estudiar en un lloc com aquest hauria d'haver imprimit en moltes generacions d'universitaris valencians un esperit ponderat, assossegat i clàssic. Si aquestes no són les virtuts més generals de la tradició moderna de la ciutat, la culpa certament no la té el reposat ambient d'aquest claustre, que pot convidar a l'especulació, però no a la frivolitat i a la indecència intel·lectual. La Universitat de València té cinc segles de vida (o més, si comptem els precedents de l'Estudi General des del segle XIII, amb reglamentació formal el 1412), amb butla del papa Alexandre de Borja el 1500 i privilegi de Ferran II el 1502. Està molt bé, doncs, que a la façana posterior els hagen dedicat una font —encara que postissa i lletja— als fundadors de la casa: però ¿què hi fa Isabel la Catòlica en la presidència de la font? De mostres com aquestes d'obsequiositat gratuïta al castellanocentrisme oficial, dels abusos de la història, i d'altres símptomes de misèria de l'esperit, jo en dic, piadosament, indecència intel·lectual. Els il·lustrats del segle XVIII ja se'n queixaven, a València, com abans els pobres humanistes perseguits del segle XVI, dels quals Lluís Vives és el més il·lustre exemple. Ací té l'estàtua, erigida el 1880, i en aquesta universitat va estudiar fins els setze anys. Després hagué de fugir, i ja no va poder tornar; era massa perillós ser humanista lliure, amic d'Erasme, fill de jueus condemnats a València, nebot de jueus cremats, i marit d'una jueva valenciana amb la qual es va casar a Flandes. Cap autoritat municipal no ha considerat oportú dedicar-li alguna plaça o carrer important de la ciutat. Només un carreró, com a Jaume I.

Autor: Toni Sabater i Pérez
Obra: Ciutat de campanars , 2016
Pàgines: 45-46

La Universitat (coneguda popularment com a Universitat vella), té entrada pel mateix carrer de la Nau, enfront del Patriarca, i actualment el paper que té és més institucional i de promoció d'activitats culturals que altra cosa per disseminació contemporània, per tots els racons de la ciutat, de les seues funcions docents. El final de l'activitat acadèmica estricta va comportar també una certa decadència d'uns carrers -Creu Nova, Bonaire, Llibreters, Salvà, Barcelona o el mateix de la Nau- que, sense la presència diària dels estudiants, va perdre bona part d'un ambient de segles, així com determinats negocis que el sustentaven com ara pensions o col·legis majors, llibreries, tavernes, cases de menjar o bars (com el molt cèlebre Los pajaritos), o alguna que altra casa de putes que resolia determinades urgències universitàries: al capdavall, tot allò que ve anomenant-se comerç de proximitat. Afortunadament, l'edifici manté el magnífic claustre neoclàssic, escenari de seculars passejos entre classes i d'algarades estudiantils en temps de revoltes, sempre tutelades per l'efigie en bronze de Joan Lluís Vives, humanista, jueu i universal fill del barri.

Perquè des dels temps dels visigots, bona part d'eixa zona va allotjar la jueria o call, l'espai on habitaven els jueus. Igual que la moreria dins del barri del Carme, el call del cap i casal constituïa una ciutat dins de la ciutat, més o menys tancada per un mur, i que tingué èpoques de potent creixement fins al punt de desbordar els límits establits des de la conquesta cristiana, fins a donar lloc a l'anomenada Jueria nova, situada precisament en els espais on més tard s'alçarien el Col·legi del Patriarca o la Universitat.