Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'antic mercat de la vila d'Agramunt, bastit per l'arquitecte Domènec i Torres, d'ençà 1994, acull l'Espai Guinovart. Josep Guinovart va viure a Agramunt, els anys 1937 i 1938, i fugint dels bombardeigs a la població va anar a viure al camp i els paisatge i els colors de l'Urgell varen impregnar per sempre més el seu geni creador. Les arcades que l'edifici acullen 37 pintures de diverses èpoques, donades per l'artista s'omple d'una llum canviant i transformadora en acollir aquest espai. Totes fan referencia a l'obra relacionada amb aquest món geogràfic. Així, especialment les tres instal·lacions principals, de grans dimensions totes elles: El mural de les quatre estacions, L'Era i La Cabana, les quals ens endinsen en les vivències de l'artista quan era nen en aquest món rural i màgic. Dos fragments de dietari de Joaquim Molas (Barcelona, 1930) ens aproparan l'home i l'artista i la seva especial vinculació amb el món de les lletres i la literatura. Connexió que queda més palesa amb els poemes que Pere Quart (Sabadell, 1889-Barcelona, 1986) i Ricard Creus ( Barcelona, 1928) li van dedicar.
1990
B., 7 de febrer (fragment)
Un bon entrevistador pot convertir un tipus anodí en un personatge rellevant. I a la inversa: un tipus rellevant pot ser convertit per un entrevistador mediocre en una gàrgola, vull dir: en un personatge sense suc ni bruc. L'experiència d'aquests Diàlegs va ser a tres bandes. O més exactament: va ser a dues bandes però amb un «motor» o «vigilant» que, com els que acompanyen a Foix en el Conte de Nadal, podia, segons els casos, agegantar-se. O empetitir-se. Uns quants dies abans, el «vigilant» ens va apuntar l'esborrany d'un guió que, en principi, ens va fer seguir punt per punt. Formulava la pregunta. I ens deixava en absoluta llibertat per anar amunt i avall. Ara: si la conversa flaquejava, procurava de revifar-la amb una pregunta improvisada sobre la marxa. O, al contrari, la tallava. I reprenia el guió. Així, el diàleg va ser continu. Apassionant. O, almenys, ho va ser per a mi. Va sortir tot. Política. Pintura. Poesia. I, naturalment, nosaltres, els nostres ideals. O les nostres frustracions. En Guino i jo ens vam conèixer fa molts d'anys, potser en el curs d'alguna obscura reunió política. A la redacció de l'enciclopèdia Espasa. O amb motiu de la fira de l'Estampa popular, organitzada a l'Hospitalet del Llobregat amb la idea de recaptar fons per als multats de la Caputxinada. De fet, no ens hem vist gaire. I hem parlat més aviat poc. Amb tot, gràcies a dos amics comuns, en Joaquim Horta i en Lluís Heras, de Palafrugell, he tingut ocasió de parlar molt de la seva obra. I de la seva condició. L'Heras, que guarda un vertader museu a l'interior del seu restaurant, és un col·leccionista fervorós del Guino. I, si està d'humor, un cop ha escampat la parròquia, sol mostrar els seus tresors, que comenta amb tota mena de detalls. Quan en Pepe Corredor, un altre amic comú, va publicar a la Polígrafa la seva magnífica monografia, en Guino, per propi impuls, m'hi va fer, més que una dedicatòria, un prodigiós dibuix a dues pàgines on juga amb el meu nom i amb un devessall de colors vius, intensos. En Guino i jo, que som carn de barri, d'un barri, més que obrer, popular, vull dir, de petits botiguers, de gent d'ofici manual, a tot estirar, de xupatintes, tenim una edat semblant. I, per tant, hem tingut unes experiències, com a mínim, paral·leles. Infantesa al carrer. Desconcert de la postguerra. Un mateix sentit de la lluita, ni que fos amb armes diferents. I, avui, en plena maduresa, un mateix sentit de frustració, fins no sé si dir de joventut traïda, que, tanmateix, conserva intacta la fe en l'individu, no en el triomfador i arrogant, sinó en el solidari amb tots els qui són víctimes de la injustícia. O el dolor. Guino és un tipus tímid, retret, abocat, com la santa d'Àvila, als seus castells interiors, que només deixa entreveure a través d'unes formes tallants, violentes, però d'una positiva tendresa. I dels colors més agressius. Vermells fogosos, grocs brillants, marrons terrosos... Per a mi, la seva obra és, per fer servir conceptes literaris, com un gran roman-fleuve, sense control i ple d'imaginació. Com Picasso, una vertadera força de la naturalesa. Un doll de vida en brut. I, com Miró, feta d'instint, d'un molt profund sentit del treball manual i joiosament arrapada a la terra, dura i pelada.
3 de desembre de 2007
Museu d'Història de Catalunya: inauguració, amb motiu dels vuitanta anys, d'una gran mostra de cartells de Guinovart. No gaire gent, la majoria d'Agramunt. I alguns amics, entre ells els Corredor, Paco Rodon i Vicenç Altaió. Discursos protocol·laris de les autoritats i un epíleg molt viu del Guino. Hem resseguit i comentat dirigits pel Pepe Corredor, cartell per cartell. Alguns m'eren, ja, familiars, d'altres no. I han estat una veritable sorpresa! L'Altaió, davant d'un dels dibuixos ha fet, quasi per a ell mateix, una observació molt justa: semblen més obra d'un poeta que d'un pintor. I els ha comparat amb els de García Lorca. [...]
M'ha impressionat la capacitat de síntesi, més comunicativa que estrictament informativa, i el compromís amb l'home, i més en concret, amb la política i la cultura del país. Aquells cartells per al PSUC de l'Hospitalet o sobre els "Països Catalans. Projecte de present i de futur", de la Universitat Catalan de Prada! I els jocs, sempre iguals i sempre diferents, amb la cal·ligrafia de les lletres i dels números, a vegades estrafetes i fins desaparegudes, d'altres, amb els buits convertits en una taca de color... O els contrastos explosius d'uns mateixos colors: vermells, grocs, negres, blaus, torrats...
Escolteu. Guinovart
No tot és pols encara,
que els fusters i els paletes
treballen per nosaltres
en matèries inertes,
i mentrestant repensen
llurs senzilles incògnites
de marits, pares, gendres.
O canten àries de sarsuela.
(I dic: encara gràcies!)
No tot és cendra encara,
que els pintors —els superflus—,
amb posat d'exorcistes,
es senyen i es persignen
—per ells i per nosaltres—
en matèries inertes,
sense fums de poeta.
Artesans solidaris,
campiran de brutícia
les consciències guerxes,
les panxes sobreeixides
(si més no, camarades!)
Mentre botzinen jazz legítim!
A Josep Guinovart
que, com jo,
tant estimaves la terra viva habitada.
A la vall del Corb en resta ben poc de
l'alegria enlluernadora dels inicis,
la vall del Corb ha envellit
tant, gairebé, com nosaltres mateixos,
els joves se'n van a ciutat i
el treball de l'home retrocedeix dia a dia,
el nou ordre ha desestimat els conreus
centenaris, ara esdevinguts inútils,
i les heures astutes devoren els arbres,
romegueres i lianes ofeguen els camins,
el nou ordre, també ha foragitat vaques
i porcs, tan asèptic no permet matar a casa,
son inútils els conreus de farratge i d'userda
i a la vall, ja no hi floreixen els naps
amb el seu groc lluminós refrescant,
només s'hi troba el groc àcid de la colza.
A casa ja no tenim hort
successivament han mort
tots els vells que ens el conreaven, i els joves
que queden moren d'accident o de mals de moda.
Al peu del camí de casa, ja no hi ha
la masovera que de dalt de l'escala estant
feia adéu amb la mà al pas del meu cotxe
alhora que em feia un somriure
sense dents, de benvinguda, i ara
al cim de l'escala només hi resta la porta tancada.
I ja ningú no em mira en passar.
Avui, a més, ploro l'amic en la distància.
Altres indrets de Agramunt: