Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest santuari, situat al sud del terme, a l'engorjament del riu de les Canaletes, entre les serres de la Mola de la Fusta a llevant i del Crestall a ponent, es troba en un lloc feréstec i aïllat. És de difícil accés, a través d'una pista de dotze quilòmetres. El seu origen cal cercar-lo a finals del segle XIV, quan un grup de frares trinitaris procedents, sembla que de Tortosa, hi fundaren una comunitat conventual. El nom el rep d'una font d'aigua minero medicinal que brolla a 25 ºC a l'esquerra del riu de les Canaletes, no gaire lluny del santuari. Són aigües que duen clorur i carbonat càlcic, sulfat de magnesi i clorur sòdic, la qual cosa féu que s'explotessin amb fins terapèutics des del segle XVIII.
L'actual santuari fou edificat a partir del 1753 i acabat el 1756, segons la data gravada a la llinda per Mn. Antoni Soler. És un edifici neoclàssic amb porta a ponent, emmarcada de pedra, una nau amb un petit transsepte i una cúpula i un campaneret d'espadanya. Consta de quatre altars laterals i un cambril.
Tenint el santuari a la vista o al seu interior podem fer diverses lectures: un fragment del poema que li dedicà Joan Baptista Manyà, que hi és enterrat; dos poemes de Joan Povill i Adserà (Vilalba dels Arcs, 1903 - Olesa de Montserrat, 1985); textos de Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003) i Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) que expliquen vivències de les seves estades i, finalment, una prosa d'Anton Monner (Gandesa, 1944) que fa la crònica de com es desenvolupa l'aplec de la Fontcalda en els temps més contemporanis.
La Fontcalda a l'hivern (fragment)
O l'inefable misteri
(si jo el pogués expressar!)
de la Fontcalda viscuda
en els dies hivernals
quan és tancada l'ermita,
quan és deserta la vall.
Entre aquells cingles altíssims
com gegants petrificats
que en murallada ciclòpia
circumden tot el voltant,
quiets, èrtics, impassibles
als vents i a les tempestats.
Sobre les clapes verdoses
de les altes soletats,
unes cabres que hi pasturen
s'albiren com puntets blancs;
de llurs esquellots monòtons
tot just si es sent el dringar.
Uns ocells negrencs, enormes,
s'alcen de lluny a volar;
volen pesats, volen baixos
i fugen irats, llençant
esgarips, udols i xiscles
de sinistres averanys.
Per damunt de les cingleres
on guaita la immensitat
s'han estès uns grisencs núvols
atapeïts i llisats,
impenetrable cortina
que tapa tot el cel blau.
I dels cingles i dels núvols
una boira davallant
s'esmuny pels pins i savines
Al fons d'una pregonesa
que ratllen els dos estrets
hi ha l'esperit de Gandesa
guardat per quatre parets.
Capella blanca per fora,
per dintre pau i quietud,
i per al malalt que implora
la viva font de salut.
La Verge de la Fontcalda
que tan petita com és
duu tot un Déu a la falda
que és amor (a més a més).
Oh! Verge fina i polida
d'ulls generosos i humans,
Vós, qui vetlleu per la vida
i el repòs dels gandesans,
doneu a qui en vós confia
la llum d'un viure sortós
i la pau als qui morien
amb la fe posada en Vós.
Joan POVILL ADSERÀ, inèdit.
i es desfà en borrallons blancs
que floten silenciosos
escampats ençà i enllà.
Una quietud immensa
plana per tota la vall;
buida i tancada l'ermita
i els casalots del voltant;
uns xiprers en rengle, immòbils
i muts, fan de guardians.
La veu damunt del silenci
torna i retorna triomfant
entre les parets i els cingles
per tot l'ample del barranc.
Després, altre cop silenci,
tot silenci i soletat.
Sols la font que no s'estronca,
que no creix ni minva mai,
incansable remoreja
la cançó del seu rajar:
eterna, llisa, monòtona
amb ritme i to sempre igual.
Vaig llevar-me d'hora el dia següent, i me'n vaig anar caminant al santuari de la Fontcalda. En travessar la serra em vaig sentir immensament lliure. Vorejava grans precipicis, comes profundes i agrestes.
Al fons d'una vall aparegué el santuari, tan estimat pel teòleg Joan Baptista Manyà. És un espectacle que recomano als excursionistes. El santuari és del segle XVIII i, al seu costat, s'alça un decrèpit balneari per al tractament amb les aigües. Aquestes són molt eficaces i, després de ressenyar la seva composició, Antoni de Magrinyà diu, en el seu fullet: "Cumplo, con un deber humanitario de dar los anteriores datos, porque en los muchísimos años que he ido a la Fontcalda me he podido convencer que son aquellas aguas para curar los reumatismos y es muy común ver al paralítico y al que para andar necesita muletas, completamente curados, con los nueve baños que en lo general suelen tomarse".
Em vaig banyar, doncs, en els profunds estrets d'aigua gelada, no sense un cert temor, fins que vaig guanyar confiança. Vaig nedar tot el matí entre altes parets de granit, donant-me algun cop de tant en tant. Vaig dinar en un rústic hostal amb una gana voraç.
A la tarda, després de tornar a banyar-me, vaig fer una mica d'alpinisme recreatiu. Em sentia matxucat. Quan tornà a alçar-se el vent, em vaig vestir i em vaig dirigir a Prat de Comte a esperar el tren que va de Tortosa a Saragossa. Vaig baixar a Bot i, per fortuna, vaig trobar un camió que aquella mateixa nit sortia cap a Gandesa. Bot és un poble del qual m'ha parlat Martí de Riquer.
Al Santuari, s'hi concentren milers de persones el dia de la romeria. Aquesta edició, per causa del bon temps, encara ha arreplegat més gent de l'habitual. Una bona part ha baixat a peu pel camí de la Costa, en processó i amb les parades habituals per portar a cap les pregàries corresponents i esmorzar. La majoria ha baixat amb el cotxe i poquíssims amb el tractor. Fins als anys setanta, que el camí era estret i els revolts molt aguts, la gent hi baixava a peu i amb el suport de les cavalleries. A la sàrria dels rucs i les mules, la gent hi portava el menjar i estris indispensables. Quan el tractor féu l'aparició a la majoria de les cases pageses del municipi, molts romers que no podien baixar a peu ho feien al remolc del tractor i allí també s'hi carregava el menjar i els estris. Els centenars de cotxes que hi han baixat aquest any tingueren grans dificultats per trobar aparcament.
L'acte principal de la romeria és la celebració de l'eucaristia. El tercer toc sona a dos quarts de dotze i la missa comença puntualment. Anteriorment, davant l'altar, s'hi han dipositat rams de flors com a oferiment a la Verge. Les autoritats municipals, gairebé sempre acompanyades per l'alcalde de Prat de Comte, seuen a un lloc preferencial, al costat dels representants del Patronat de la Fontcalda i dels cantors. Al final de la missa, els romers pugen un a un al cambril de la Mare de Déu, tot cantant l'himne Salve Font Sagrada.
Quan l'acte religiós s'ha acabat, la gent es reuneix a la plaça on es ballen sardanes. Altres aprofiten per anar a fer una curta excursió per les rodalies de la Fontcalda i els més joves i agosarats neden a les piscines naturals del riu Canaletes, mentre la gent gran i els infants s'aprofiten de l'aigua calenta sorgida de la font coneguda pels Xorros per banyar-se els peus tot esperant l'hora de dinar. Les famílies i les colles d'amics dinen a l'indret que prèviament han reservat. Alguns ho fan als menjadors de la casa de Bot o la Casa Nova. Altres, a les cel·les preparades amb taules, cadires, nevera i quatre llits. I la majoria s'escampen sota les ombres dels pins del passeig de la glorieta o a qualsevol indret reservats del potent sol del migdia. En acabat de dinar, novament els romers es posen en moviment. Els xiquets juguen a futbol a la plaça, mentre alguns s'amaguen i corren entre la gent, i altres descansen al bar o dormen sota els pins.
A les cinc de la tarda els romers tornen a concentrar-se a l'església. Hi celebren la pregària pels malalts i en acabar molts s'acomiaden de la Mare de Déu. A partir de les sis de la tarda els cotxes comencen a tornar a Gandesa. La marxada és molt escalonada perquè a quarts de nou del vespre encara alguns no troben el moment adequat per anar-se'n, gaudint de l'extraordinària tranquil·litat i serenor que imposa l'indret. Pocs o poquíssims tornen a peu. Abans de la motorització tots tornaven caminant i, els més afortunats, dalt de la cavalleria. Aquest any, com ho he fet habitualment, he pujat caminant però pel camí de la Costa, i no per la Vall del Frare, per poder guanyar uns minuts i donar-me temps per arribar a les set de la tarda per veure el partit de futbol del Barça. Malgrat la forta calor i la manca de vent durant els primers 35 minuts del tram de la Costa, m'ha semblat curt i, fins i tot, dolç. En arribar dalt de tot la garbinada suau, ara no tapada per la serra de la Mola de la Fusta, bufava i refrescava l'ambient. Vaig arribar puntualment a casa i encara vaig tenir temps de dutxar-me. I el Barça va guanyar!
A les nou de la nit els romers es concentren a la Font de Dalt, des d'on surten en processó presidits per les banderes, de cara al temple arxiprestal. Arribats a l'església, on s'apleguen els gandesans que per una o altra raó no han pogut anar a la Fontcalda, el rector clou la romeria amb un curt parlament que acaba exclamant "Visca la Mare de Déu de la Fontcalda" i tots els assistents responen, amb força, "Visca".
Els gandesans han viscut novament una jornada important. La romeria a la Fontcalda és tant o més que la Festa Major. I aquesta edició hem tingut la sort que ha fet bo, no ha plogut, encara que els assedegats camps nostres sempre necessiten aigua, i tampoc ha fet un vent fort. Tant pels gandesans com pels molts forasters que ens han acompanyat ha resultat una diada de pregària, de bon record, de goig i d'esplai.
Al fons d'una pregonesa
que ratllen els dos estrets
hi ha l'esperit de Gandesa
guardat per quatre parets.
Capella blanca per fora,
per dintre pau i quietud,
i per al malalt que implora
la viva font de salut.
La Verge de la Fontcalda
que tan petita com és
duu tot un Déu a la falda
que és amor (a més a més).
Oh! Verge fina i polida
d'ulls generosos i humans,
Vós, qui vetlleu per la vida
i el repòs dels gandesans,
doneu a qui en vós confia
la llum d'un viure sortós
i la pau als qui morien
amb la fe posada en Vós.
A la Verge de la Font-Calda
Jo no us conec ni us he vist mai
—prou pena en tinc Verge Maria!—
Sé que teniu un rostre gai
i uns ulls brillants, de galania.
Sé que viviu dintre una vall
de roques fermes i escarpades,
on hi salmeja un xaragall
vostres belleses recatades.
Sé que romeus i pelegrins
aquí s'atansen, en romiatge,
cercant, plorosos, vall endins,
el benestar del vostre estatge.
Sé que guareixen vostres mans
tota malura perniciosa.
Sé que vetlleu pels catalans
com una mare bondadosa.
I no us conec! Oh, quin desmai
sento en mon cor ple d'enyorança!
Feu que revisca més que mai
la dolça flor de la de l'esperança!
Feu que aquest fill que es troba absent
pugui admirar-vos algun dia!
Que serà amarg el seu lament!
Que serà greu sa malaltia!
Durà en son cor el desengany
ple de tristors i de follies.
Pobre romeu! Serà son plany
com un sagrari d'elegies!
Llavors, cureu-li tot esglai!
Doneu-li un viure de gaubança!
Mare del cor! Flor de l'espai!
Feu que revisca més que mai
la dolça flor de l'esperança.
Per continuar cap a la Fontcalda hem de seguir la via del tren, on creixen matolls, i passar dos túnels curts. No ens quedem tranquils fins que no veiem, al fons de la vall i a l'esquerra, unes cases que deuen ser el santuari. Trobem el camí que hi duu i la baixada és ràpida. Ara es veu clarament una església i dos edificis llargs que deu ser on hi ha les cel·les.
Passo un pontet, sobre el riu, i me'n vaig ràpidament a investigar si podré dormir aquí. Ja tindré temps, després, d'observar què és això de la Fontcalda.
En un dels edificis, a tocar l'església, hi ha una porta i entro. És un espai més aviat fosc, amb un taulell de bar, curt. Diguem-ne la recepció. La meva pregunta obté una resposta aclaparadora:
— Ho sento, ho tenim tot ple
— Tot ple? —i em resisteixo a admetre-ho. L'home obre els braços, com volent dir "què més voldria, però no hi puc fer res".
Li explico que hem fet una bona caminada, avui, que hem sortit al matí d'Horta de Sant Joan —mentre ho dic m'adono que Horta queda molt lluny, i no tan sols en quilòmetres; a mi mateix em fa estrany que aquest matí hagi esmorzat a Horta, i l'aventura per la muntanya de Santa Bàrbara...— i que confiàvem trobar llit, aquí.
— Me'n faig càrrec —diu l'home— però de les cel·les noves, que en diem, no n'hi ha cap de buida. Miri, hi ha una gent que és aquí des del matí, esperant que uns que han de marxar cap a Gandesa deixin lliure la que ocupen.
Hem deixat les motxilles al peu del taulell, i no tenim ganes de tornar-les a carregar, per ara.
— Ha dit les noves... Que vol dir que n'hi ha de velles?
— N'hi ha de més antigues, sí, però tampoc no n'hi puc donar cap.
Potser perquè, després d'això, ja no diem res, veu que no ens movem i entén que va de debò que anem a peu i que a aquestes hores ja no tenim alternativa, suggereix:
— Mirin, vagin a fer un tomb, i tornin d'aquí a mitja hora, veurem si he trobat alguna solució.
És hora, doncs, de baixar una mica fins al riu, ara que encara hi ha llum. Algú s'hi banya, i els nens hi juguen, a l'aigua. Prop hi ha la font, la font calda o d'aigua calenta, almenys relativament, perquè diuen que surt a uns vint-i-cinc graus. L'aigua que recomanava l'home trobat al bar de Prat de Comte, que havia banyat tanta gent. És una aigua que duu clorur i carbonat de càlcic, clorur sòdic i sulfat de magnesi. En aquest moment no em fa mal res que m'animi a experimentar les seves propietats terapèutiques.
El riu baixa per una escletxa molt estreta entre dues serres, i el seu llit és ple de roques i gorgs. Tirem una mica més amunt, l'indret és salvatge, molt bonic. L'aigua baixa amb vivor, multiplica camins entre les pedres, salta successius desnivells. El sol, que ja és una mica baix, entra precisament pel forat del fons, per on l'escletxa deixa veure una llenca de cel, i el contrallum, l'aigua i les roques fan un conjunt escenogràfic. Disparo la polaroid i immediatament surt la cartolina de la màquina: observo com a cada segon es van dibuixant una mica més les formes i els colors. Arriba un moment que el procés s'ha acabat. La foto és molt més pàl·lida que la realitat, però val com a record.
Ens descalcem perquè l'aigua fresca, que llisca com si estés formada per mil minúscules mans juganeres, ens suavitzi els peus. I el temps passa per aquest engorjat solitari amb un pssst d'amic còmplice. Són uns minuts que no tenen hora.
Anem a veure l'església. Sobre el portal aquesta inscripció: Salus infirmorum, la mateixa que hi ha en una font de l'esplanada, inaugurada el 1951. És un edifici neoclàssic, acabat el 1756. Hi ha unes pintures religioses de gran mida, com si fossin, amb perdó, del Greco, i a l'altar una ceràmica, diguem-ne, artística. Els devots hi deuen estar d'acord. El que m'ha agradat més és trobar, en un racó de l'església, una gran caixa de llumeneres o ciris curts, on llegeixo: "Velón Veremundo, el mejor del mundo".
Aquí se celebra un aplec el segon diumenge de Pasqua, que reuneix molta gent de la comarca.
Torno a l'aire lliure, a la plaça del santuari. No esperava trobar-hi tanta gent, en aquest racó aïllat de la Terra Alta, en aquest clot al peu de la serra de Pàndols. Sec en un pedrís, a badar. Hi veig famílies senceres, en general d'aire modest, avis i àvies, criatures, un món autènticament popular, ben dibuixat, entendridor. M'ha dit l'home de les cel·les que hi ha qui hi passa quinze dies, aquí.
1939
Cada any, el segon diumenge després de Pasqua Florida, baixàvem a la Fontcalda en processó. El primer després de la guerra, vaig baixar la costa a peu, tal com li ho havia promès a la Mare de Déu si el meu germà se salvava.
La processó va sortir, com sempre, negra nit. Aquell any no van tocar les campanes perquè les havien foses per fer-ne armaments. Ni la més grossa i vella van respectar; aquella que havia acompanyat amb els seus tocs tota la meva infantesa, tota la meva joventut, vés a saber on havia anat a parar, potser era enterrada en el cor d'algun gandesà en forma de metralla!
Els escolanets sí que van sortir, com si res no hagués passat, tocant les campanetes i cridant com és costum:
—A la Fontcalda, a la Fontcalda!
Negra nit ens posàvem a caminar carretera de Tortosa endavant, cara a Pàndols. Clarejava el dia quan entràvem al camí i ens aturàvem al peiró, a resar les tres avemaries. Ningú no hi havia reposat la creu i allà era el fitó buit, escapçat, en companyia dels xiprers, un munyó mutilat que acusava els caminants amb el silenci deis vençuts.
La processó es va desfer i vam continuar avançant en colles silencioses. Tota l'antiga alegria semblava haver-se esvaït amb les canonades que feia poc ressonaven per aquestes afraus. Quan pensava en tots els homes fets i drets, plens de vida i de coratge, que s'havien dessagnat per aquest mateix matollar, tota jo m'esgarrifava. Déu meu, pietat!
Com un penitent recorria el camí, tantes vegades resseguit abans enmig de gatzara. El dia anava avançant, tan silenciós com nosaltres, i la claror dels primers raigs de sol tocaven desesmats la cresta dels Volandins. Jo no ho veia, només mirava a terra, al camí malmès per tants combats, per tanta desolació. Ni la vista, bellíssima, de la vall del Frare, tot de muntanyes blaves al fons i l'Agulla de Bot, afuada, alçant-se cap al cel, al davant, ni el Frare encaputxat, rigidesa de pedra feta llegenda enmig de la seva vall, aconseguí treure'm del meu encaparrament, de la meva angúnia. Passant el coll d'en Canà no jugava, com altres vegades, a endevinar, més que no pas veure, entre boires imprecises, la cinta lluent de l'Ebre camí del mar, el Delta dilatat i el Mediterrani tancant l'horitzó llunyaníssim. No veia res. No desitjava res.
Al cap de la costa vaig aguaitar per veure, al fons de la vall recollida del Canaletes, l'ermita. Encara eren dretes les parets enfosquides i vaig donar-ne gràcies a Déu. Després em vaig treure les espardenyes i les vaig agafar a la mà, les vetes pengim-penjam em marcaven el compàs: ara una passa, ara una altra, en un viacrucis dolorós sobre el pedruscall que es clavava sense misericòrdia a la planta dels meus peus delicats, avesats a anar calçats i al terra planer.
No me'n queixava. Avançava estoicament, rígidament, sense afanyar-me ni una mica, ni alentir-me, que ni per presses absurdes havia de restar-li un bri al meu patiment, ni per un inútil desig de perfecció, allargar un minut més aquell suplici.
—Més va patir Jesús a la creu!
I baixava jo, costa avall, un revolt, un altre revolt, un altre revolt. Pins remorosos, ocells que saludaven el nou dia, cercet matiner, sentors de romer i d'espígol, de te i de timó, res no veia, res no olorava, res no sentia, sinó els meus peus, com si tot el meu cos, tota la meva ment, tota la meva voluntat, el meu ser i pensar, s'hagués concentrat en aquella part del meu cos i, cosa estranya, tots els altres sofriments: mort del meu pare, pèrdua de la meva joventut, records punyents d'aquella horrible guerra, semblaven fondre's i diluir-se en aquell agut dolor corporal. Tota jo m'havia convertit en uns peus immensos que arrossegaven tot el patiment del món, tota la seva misèria.
Vaig entrar a l'ermita enmig dels altres peregrins, no vaig veure les parets renegrides per l'incendi, ni la manca de bancs que havien desaparegut calcinats per la flama sacrílega, ni l'altar buit, sense la imatge secular de la Verge. No veia res perquè un riu de llàgrimes em privava de fer-ho. Vaig seure a terra i vaig esclafir en sanglots.
Després, als xorros, l'aigua tèbia, sanitosa, miraculosa, em va retornar i tot el meu dolor es va dissoldre com la boira matinera i desaparegué. I amb ell, com una crosta de sutge, va fugir també la brutícia interior que duia acumulada i em vaig sentit altre cop neta i purificada. Com una verge.
Altres indrets de Gandesa: