Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Durant la Guerra Civil de 1936-39, Corbera va passar pel més gran desastre de la seva història. En la duríssima i tràgica batalla de l'Ebre, la vila restà a l'avançada del front republicà establert el mes d'agost del 1938 als afores de la Pobla de Massaluca, Vilalba i Gandesa. El front fou trencat per Corbera el 3 de setembre i la vila restà pràcticament destruïda fins al punt que a la fi de la guerra fou abandonada i es bastí una població nova al peu de l'antiga, a banda i banda de la carretera. El poble antic s'ha museïtzat amb la voluntat que sigui un referent de memòria sobre els fets bèl·lics que costaren tantes vides. En algun punt de les ruïnes o davant de l'antiga església podem llegir el poema que Josep Gual Lloberes (Badalona, 1920- 2005), combatent en aquella batalla, ens ha llegat i que, en part, va ser musicat i popularitzat per la cantautora Teresa Rebull.
Paisatge de l'Ebre
Avui he tornat a la Serra de Pàndols.
I a la cova he trobat
les sabates d'en Jaume.
Un forat a les soles
i una pinta de bales,
dins d'un plat enfangat
tres cascots de metralla.
Des de l'any trenta-vuit
jo no havia tornat
a la Serra de Pàndols.
I a la cova han quedat
les sabates d'en Jaume.
Dins d'un plat enfangat
tres cascots de metralla.
Si trobéssim el tàlveg
per on passen
les irreals senderes,
vindríem decidits
a deslliurar-te.
Només al cementiri
ens has deixat
posar la petja.
Dels morts al campanar,
quanta distància!
Des del fossar al raval
les nopaleres
ens tapen els camins
de l'abraçada.
Ets a tocar i distant:
Gandesa.
De la línia de foc mateix, el dietari en recull ben poques coses. Recordo l'espectacle de l'aviació enemiga bombardejant les nostres posicions de la serra de Cavalls, que teníem a la nostra esquerra quan érem a Corbera. De fet, eren les posicions de la serra de la Vall de la Torre i, darrera, les de Cavalls allò que atacaven. Des de Corbera, les dues serres paral·leles eren com el teló de fons d'un teatre. Les bombes aixecaven enormes núvols de fum i de pols. Vam conèixer dies més aviat tranquils, però la tensió era gran: tothom s'adonava que quan ens toqués aniria de debò. Hi havia tempteigs nocturns nostres, canoneigs sobtats i foc de morter a pleret d'ells... Quan ens va tocar el torn, el dia 3 de setembre, jo era a la Granadella. De poble destruït no n'he conegut cap altre com Corbera. A més, he vist com l'anava aixafant l'artilleria i, de tant en tant, per fer el pes, l'aviació. Es tracta naturalment de Corbera de Terra Alta, que aleshores tothom anomenava Corbera d'Ebre. El nom no em va semblar massa adequat, perquè en aquelles posicions hi vam passar una set tremenda: el mot Ebre suggereix aigua í fresca, però aquella terra és seca com un bruc. Només hi havia vi, abundant i molt fort. La intendència republicana, a l'Ebre, per excepció, ens afartava: plats ben picants, o menges fortes que demanaven vi a raig. L'ensopiment que comportava la digestió ens ajudava a matar les hores d'espera incerta...