Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Es troba si tuada prop del traçat de l'antiga Via Augusta. És un sepulcre romà monumental, de la primera meitat del segle i d C, en forma de torre amb dos pisos, damunt un gran basament i sense accés per fora a cap d'ells. A la part frontal externa del pis inferior hi ha dues figueres de divinitats de culte funerari, per sobre d'elles una inscripció no gaire ben conservada. En el pis superior i dins un arc es poden veure restes de figures. El monument té 9 metres d'alçada i la seva planta és un quadrat de 3,60 metres de costat. Tres poetes, com a mínim, l'han cantada: Antoni Rovira i Virgili, Josep Carner i Joan Antònio i Guàrdias.
La torre dels escipions
A les envistes de Tarragona,
vora l'antiga via romana,
com una fita misteriosa
la torre es dreça, de pins voltada.
La veu dels avis diu que és la tomba
de Gneu i Publi, dos germans cèlebres,
els qui bastiren la placa forta
fa ja prou dies: vint-i-un segles.
Dues figures que hi ha esculpides
donaren ales a la llegenda;
els dos ploraires que el temps mutila,
el trist déu Attis hi representen.
Monument era, doncs, funerari,
i ensems orna va la via pública;
que molts patricis i rics i savis
llurs morts portaven davant les rutes.
Del clar paisatge l'encís dolcíssim
records esborra de morts i cendres.
No hi ha cap malva de cementiri
en la terra aspra de la pineda.
Infant i jove, sovint anava
en passeig plàcid fins a la torre;
feliç m'asseia sobre una pedra
i contemplava l'obra de Roma.
M'imaginava la via Augusta
plena de destres soldats amb llances,
mentre el cel lliure de Catalunya
solcaven, altes, les nobles àguiles.
I el vent venia de la mar nostra,
penons inflava, i cors, i veles,
i una alenada de vida forta
del cel baixava fins a la terra...
La solidesa i les netes línies
de l'arc perfecte i el gran pont auri,
també les mostra la torre prima
que n'és germana pel seu to clàssic.
Si commemora la mort ombrívola,
obra el prodigi de la bellesa,
i amb la natura per companyia,
la llum i l'aire la fan alegre.
Trinitat formen d'art i harmonia
el pont, la torre, l'arc de la plana;
tots tres ens donen la fesomia
de Catalunya mediterrània.
La torre dels escipions
A J. Ruiz i Porta
Entre un bosquet placèvol de pins, davant la mar
un monument s'aixeca de perennal durada,
ample, vetust, rompent-se de cop en l'aire clar,
i tot quadrat, fa eterna la seua trepitjada.
Ell d'uns germans perdura com lluminós altar.
Els dos Scipions immòbils, fixats a la sagrada
vellura de la torre que els segles han daurada,
son dol ja convertiren en geste tutelar.
L'aire encalmat, l'amplària del cel, la mar llunyana
veneren piadosos la majestat romana.
Només sense respectes un jove pi s'ha alçat
de prop la viva entranya del monument. Volia
brandar-se amb un alegre menyspreu. Mes aquell dia
un dels Scipions amb una grapada l'ha torçat.
La torre dels escipions
Viatger que camines, para ací.
Aquestes pedres semblen consagrades.
S'han sentit, al damunt, tantes anyades
que ja en el temps no crec que trobin fi.
Han tingut sempre olor de romaní,
i amb pins i garrofers, també cantades.
Afalac de cruentes torbonades
els ha calgut, molts cops, també sofrir.
Tu i jo, desconeguts, oh viatger,
en aliança ens hem d'estrènyer
bé davant d'aquestes pedres —tomba o ara-
una mateixa sang ens bull al cor.
Als ulls, un mateix blau i un mateix or.
Salve, pedres de Roma! Salve, Mare!
Altres indrets de Tarragona: