Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Tarragona tenia dos fòrums: el més important, el provincial, que era a la part alta, on ara hi ha la plaça del Fòrum i el fòrum local, el mercantil, que estava situat a 30 metres sobre el nivell del mar, entre els carrers de Soler, de Lleida, de Cervantes i del Gasòmetre. El provincial ocupava tota la terrassa intermèdia de la ciutat vella, entre la de culte (catedral) i de l'oci (circ). Les restes estan repartides entre la plaça del Rei, del Pallol i la del Fòrum. L'indret és l'adequat per recrear una festa dels veremadors romans de Tàrraco a partir d'un text d'Ildaríbal, d'Alfons Maseras (Sant Jaume dels Domenys, 1884 – Tolosa de Llenguadoc, 1940). S'hi fa mercat tres dies a la setmana: de pagesos dimecres i, sobretot, dissabte, i de tota mena d'andròmines diumenge, tot i que darrerament han desplaçat els drapaires cap als carrers propers. Dos textos de Magí Sunyer (Reus, 1958) i un altre de Joan Cavallé ens en donen el contrapunt modern: el primer descrivint l'arrencada d'un nou dia de mercat en la plaça i les trifulgues que es tenen un vagabund i un gat; el segon, ambientant-hi un passatge de la novel·la Cactus, i, el tercer, l'ambient habitual amb personatges imaginaris de la plaça, sobretot en un dia de mercat. I encara, ens podem servir de la recreació històrica que del lloc fa Xulio Ricardo Trigo a El somni de Tàrraco.
Acabades les veremes, Tàrraco és envaïda pels pagesos del voltant. Hi ha gran aldarull a les tavernes, gran afluència als bordells. El port és ple de badocs que guaiten les naus velívoles amb insòlita curiositat, i el fòrum remoreja més, si és possible, que els dies de gran festa. Bacus és el déu preferit dels veremadors. La seva efígie, riolera i grassa, coronada de pàmpols, és passejada en carros per la ciutat. Com que d'estàtues no n'hi ha gaires, sovint un veremador gros i vermell es deixa cenyir la testa de fulles i de raïms i, apoltronat dalt de la carreta trontolladora, es fa admirar per la multitud. La multitud, però, li adreça més ironies que lloances. Si els uns, per ficció, li han llançat flors, els altres li tiren pellofes de fruita, l'apedreguen amb avellanes i amb glans. I no és pas estrany veure alguna d'aquestes divinitats improvisades esdevenir colèriques i saltar del carro per batre's cos a cos amb algun passant. Però tot s'acaba buidant els bots de vi, en una ritual, amigable i perllongada libació.
Seguint el costum dels emporitans, quan el carro és aturat en una plaça, els veremadors el volten donant-se les mans i, al compàs d'un xilòrgan i d'una doble flauta, imitant els trepitjadors, puntegen una dansa. I les dones s'hi ajunten, i els infants, dins la rodona de dansadors, en fan una altra, fins que un dansaire o el mateix Bacus diuen que ja és hora de desfermar la bèstia que s'arrossega darrera de la carreta, per sacrificar-la al déu. Quan la sang del boc ha omplert la cratera de l'altar, tota una colla de veremadors es queden dintre del temple, per a sortir-ne després en processó.
Surten afilerats, coberts de túniques arrossegadisses i amb una llarga carbassa pintada simulant la testa d'un ocell. Els tarraconenses tenen preferència pels ocells aquàtics: pels cignes arrogants, per les oques porugues, pels ànecs grotescos. Les túniques, llistades de diversos colors—blau, vermell, groc,— no els deixen treure les mans. I, a manera de màscara, sostenint la carbassa, dues llargues mandíbules articulades, que adés semblen un nas, adés semblen un bec, i ressonen el mateix que trompetes. Surten dansant, saltant, fent genuflexions, obrint les barres de fusta, brandant els caps, proferint veus guturals i crits estentoris. I així alegren la ciutat i diverteixen el poble.
Per tradició, Públius, com a legat, sufraga les despeses d'aquestes processons, que es repeteixen un dia i altre. I, per regraciar-lo, totes les oques, tots els cignes, tots els ànecs, les patums, els esparvers, els galls i les xibeques, fan reverència davant del seu palau. Quan el dia del sol arriba, reprenent llurs màscares, els veremadors s'aposten al fòrum i esperen el legat de l'emperador: ells li faran una escorta d'aus xollades i estrafolàries. Públius, aquest dia, fa dur-se a l'amfiteatre amb la millor basterna, i fa pujar al seu costat, a la llitera, davant del poble tot, Èlia. Vestida d'un pal·li brocat d'or i argent, la dolça amor del pretor té totes les gràcies. Avergonyida, bon tros, per l'ostentació a què es veu forçada, abaixa els ulls i es torna roja. Però, veient els ànecs colossals que pul·lulen al seu davant obrint el bec, no pot contenir el somriure.
La plaça trencada per totes bandes començava a fer goig, tota neta i pintada de façanes, amb els colors de les verdures repartits als precaris taulells, amb les primeres persones que començaven a comprar. Dintre d'una estona hi tocaria el sol; les converses, el regateig, començaven a agafar cos. La gata dominava la plaça des de l'observatori romà. Tenia gana. A sota mateix, preparat el plat de menjar. Entremig, però, aquell individu amb el gaiato a punt per estabornir-la. Va decidir provocar. Encara no havia acabat de baixar dos del graons monumentals que el pudegós ja s'incorporava brandant el bastó. Llavors, ella es va aturar i va començar a miolar com si l'escorxessin. Mitja plaça girada cap a aquell cantó. El vagabund, exasperat, va començar a donar cops als carreus del Mèdol. La gata, protegida per l'altura, miolava més i més, amenaçava amb les urpes, reganyava les dents. L'agressor, que prou feina tenia per mantenir l'equilibri, es desfogava contra les pedres. Ja n'havia escantonat un parell. La indignació popular creixia. Els renecs del vagabund no li engreixaven el prestigi. L'orgull pel patrimoni històric s'incrementava entre els compradors, que no gosaven acostar-se per por de les bastonades de cec. El gat exhibia unes ganyes de drac.
La primera taronja, podrida, se li va escarxar al clatell, després, li venien de totes bandes. Als seus companys, finalment desperts, més atordits que ell, també els va tocar el rebre. Quan els guàrdies se'ls van endur, anaven no se sabria dir si més bruts, però amb la cara inflada, plena de sang i el cos baldat. Llavors, la dona que havia preparat el bol de menjar, amb veu mimosa, es va girar cap a dalt.
—Mixeta, fill meu, vine aquí, que et volia fer mal, aquest homenot?
La gata, amb una lentitud estudiada, marcant cada múscul del cos, va deixar anar un miol planyívol mentre descendia del seu mirador secular, patrimoni dels gats i dels poetes.
Arribava en dia de mercat, i encara se li va confirmar més aquella alegria moresca que havia endevinat. El sol damunt de les veles de colors diferents presentava totes les tonalitats i les qualitats de la llum clara. Rebotava en els préssecs, les peres, els raïms i les figues, sobre tota mena de verdures i en la pell d'aquelles dones i aquells homes que cridaven i es movien a la velocitat del nervi. De natural, la Sofía s'hauria abocat a les parades, hauria discutit per senyes, hauria comprat dues bosses de fruita i s'hauria endut rialles i mirades pageses. Per estrany que li resultés a ella mateixa, es va saber contenir i va allunyar l'impuls amb el pensament que ja li vagaria, si es quedava, que primer de tot era reconèixer l'Albert, sense entretenir-se pel camí. Va haver de preguntar un parell de vegades, perquè no havia volgut que el taxista la dugués fins a ca l'Albert mateix, l'havia fet aturar a la vista del mercat.
Era a la vora, tanmateix, i hi va arribar en deu minuts escassos i il·lustrats de badoqueria. La portalada de fusta era gran i estava oberta, l'entrada refrescava, a l'altra banda s'endevinava un horitzó marítim. Va pujar un replà i va trucar a una porta vella però senyora. Va obrir una dona d'una cinquantena anys que, acollidora, li va indicar que per trobar l'Albert Companys -el senyor Companys, va dir ella- havia de pujar dos pisos més, que no calia que s'hi esforcés perquè no hi era i que si ella era la noia siciliana que esperava, podia passar: no tardaria ni una hora, havia preparat dinar per si arribava al migdia.
L'Apol·lodor no podia perdre els ingressos que li proporcionaven els fills del governador perquè tenia un vici que no li agradava confessar, un vici que si les circumstàncies l'obligaven a prescindir-ne, podia ser molt més greu que la mateixa mort: els llibres. No és que fos poc habitual en un mestre, però ell sabia que era capaç de perdre el seny per un opuscle sobre els vells filòsofs o per un tractat de geografia. Ho vivia amb tal intensitat que molts haurien vist el seu costum d'acumular-los com una malaltia.
Ben sovint, abans de dirigir-se cap a la casa d'en Manni per fer classe a l'Adriana, s'acostava fins al fòrum per visitar la parada que l'Ati, segons molts, el comerciant més canalla de Tàrraco, hi obria cada matí. Remenava les muntanyes de tauletes i pergamins de dubtosa procedència fins que hi trobava algun autor desconegut. La recerca es feia cada cop més difícil, perquè portava tota una vida llegint, però encara perseguia alguna obra que no hagués caigut mai a les seves mans i continuava ambicionant. Des que havia arribat a Tàrraco, amb una població molt inferior a la de Roma, les possibilitats de trobar-les havien disminuït.
L'Ati no era gaire apreciat a Tàrraco. Alguns el consideraven un lladre que trobava a la casa dels morts els objectes de la seva parada. Poc importava si els havia comprat als hereus, si els hi havien portat de Roma o si els havia adquirit a Barcino o Baètulo en viatges fugaços. La seva mala fama havia inquietat en alguna ocasió l'Apol·lodor, que temia que la seva passió pels llibres el relaciones amb les pràctiques comercials de l'Ati.
Fellini
Són les sis del dematí i he quedat amb Fellini a la plaça del Fòrum. No sé què dimoni deu voler aquest reconsagrat romà, però he de confessar que me les temo. Sec, esperant, com sec cada dia, en un dels bancs de pedra, d'esquena al bar València, amb un cartó sota el cul perquè no m'agafi el fred. És un dissabte clar del mes de març i les parades de fruita i verdura, i les venedores d'alls, i les fileres de plançons amb el pa de terra humit m'han anat envoltant mentre dormia. Sempre em desperto quan ja està tot ple i el Nesto de Vinaròs m'allarga una taronja com una síndria. La Cucales se m'ha plantat davant amb la seva mirada de bèstia esporuguida, però no em gosarà dir que la convidi. I què cony l'he de convidar si és més rica que Rotxill, aquest gau de dona! De duro en duro ha anat fent una fortuna i com que la manté una monja que és germana del que passa per ser el seu marit, però que no ho és, perquè jo sé bé que aquest pitofi té la pròpia a cal loquero i la monja, que és una santa de debò, això sí, les coses clares, fa com qui no sap res i resa tot el dia perquè el seu germà no begui i engegui a pasturar aquesta clòfia, que és més bruta que una garsa i no fa més que pidolar i a més a més lladrona, que això ja ho deia el Quico Llarg Déu l'hagi perdonat quan va dinyar-la, com si fos ara: "Alerta amb aquella puçàpia que viu amb el Marraco, que té tres mans amb deu dits cada una". Ell ja ho sabia perquè era amic de l'Orellut, que treballa a l'Ajuntament i passa la contribució per les cases des de fa més de vint anys, quan va tenir l'accident per una sobrecàrrega i ja no va poder fer més d'home bala al círcol dels Xurapis, tan bé que resultava amb el seu cosset arronyacat però fortitxó i un bigotàs cargolat amb estenalles. Així que ho sé del cert i via, pelendengo, no te'm quedis mirant així com si fos el sant Cristo de la seu, circula! És que potser no saps qui sóc? Em diuen Sòcrates, guapa, i m'estic esperant un senyor que es diu Fellini, tu no el coneixes perquè no tens ni mica de cultura. Hem quedat a les set però veig que deuen ser les vuit tocades perquè ja arriba aquesta mamelluda de la Sara, algun dia li tocaran a terra, no sé què li deu fer el seu marit, tan poqueta cosa que aparenta, amb el seu posat de sifilític obedient cagamandúrries. Ah, i mi-te'l, aquí tenim el Sonso amb els números penjant de la solapa, la maneta girada, l'ull esborneiat i l'armilla plena de llànties com el davantal de la Xota. Quin pelitraco, la Xota! Despús-ahir es va picar les crestes amb el cirer perquè va dir que la mirava de mal ull, però què recontre l'havia de mirar aquell vedellot arrossinat més alt que el Gurugú i carregat d'espatlles si no té més vista que per la marededeueta del Roser penjada a la capella i voltada de llumetes. Ella passava pel davant de la botiga amb aquells aires que es dóna de sultana, repintada de llavis fins a sota mateix del nas per tapar-se les arrues, i es veu que ell guaitava de darrere les candeles amb les ulleres de mirar de lluny. Doncs resulta que ella li va entrar a dins i va començar a cridar com una esperitada, però ell no va pas acovardir-se i en un cop de mal geni va pegar-li amb un ciri pasqual al mig de la barretera. I ja hi vam ser! Allí es va armar un sagramental de mil dimonis i malament hauria anat la cosa, per a l'un i per a l'altra, si no hagués vingut la carnissera pigalluda amb el tallant i aquella veu de carraca que et deixa glaçat només que digui un ai. Al cap de mig minut tothom s'havia reunit a la porta i comentava el cas. Recordo que hi havia el Gutxo, que és un ensumabatusses i sempre fa un, quan s'anuncia una estomacada, encara que aquí no va venir el cas d'intervenir i va haver-se de conformar a fer palica amb mossèn Tau, l'home amb més caspa des de la plaça de les Cols a cal Tòfol comptant els dies que els matalassers s'hi troben, només superat per la Carme Pelangra en pau reposi, mentre vivia. Es va morir aquí al davant mateix, un dia de pluja que tothom recordarà perquè el carrer de la Merceria i la baixada del Patriarca i tot per aquests racons era ple de banderes de colors i de ramells penjats a les arcades salpiconats amb flors de paper pinotxo. La Carme Pelangra no s'aguantava dreta perquè havia tingut un mal dolent i anava tota cargolada, semblava com a plena d'un esperit maligne, poruga i tremolosa, amb la boca torta i el coll entregirat. Va relliscar perquè anava distreta remenant dins una panera que duia roba vella que algú li havia donat i va petar de clatell en aquest mateix banc, llavors va començar a sonar una música, que es veu que no se n'havien adonat, i la gent es va posar a ballar un bolero sense veure la vella Pelangra com anava acabant-se. Jo ho vaig veure perquè aquell dia també era aquí. M'estava en aquest mateix banc perquè havia quedat amb Fellini, però al final no va venir. Avui també havia de fer cap, a les set em sembla, però aviat serà migdia i Fellini no arriba. Noto que és migdia perquè el sol ja toca de ple a tota la plaça i els colors de les parades són ara més vius que abans i aquesta paret de pedra vella i porosa s'ha cobert de petites ombres, i totes les olors del mercat s'han barrejat amb la fresca del llorer amb què ahir vaig adormir-me. Si Fellini no arriba hauré d'anar-me'n, a veure si el Bollo em dóna un plat de caldo o un pit de gallina o un xoriço escaldat. No sé què fa aquest home que sempre m'enreda i al final no vé.
Altres indrets de Tarragona: