Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta plaça, avui centre vital de la ciutat, era l'arena del circ romà construït al segle i dC. S'estenia per la zona de la ciutat que avui són patis interiors de la baixada de la Peixateria, fins els carrers de les Salines i Tras Sant Domènec. El costat nord quedava delimitat pels carrers de L'Enrajolat i dels Ferrers i el del sud ho era per les cases de número senar de la Rambla Vella. Les mides interiors del circ eren 340 per 75 metres i les exteriors 360 per 110 metres. En diferents indrets de la plaça podem llegir tres textos que d'una manera o altra s'hi relacionen. El primer, un breu fragment de Jaume, de Josep Pin i Soler, que descriu una vesprada d'estiu de finals del segle xix en aquest indret; el segon, d'Ildaribal, d'Alfons Maseras (Sant Jaume dels Domenys, 1884 – Tolosa de Llenguadoc, 1939) en què s'anuncia la mort de l'heroi en plena naumàquia celebrada al circ de Tarraco en la ficció, tot i que molt probablement aquest tipus de celebracions es devien dur a terme a l'amfiteatre per la facilitat de la inundació amb aigua del mar; i finalment, una anotació de dietari d'Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995) sobre una vespra de Santa Tecla.
Una vesprada d'estiu, era diumenge, lo bo i millor de Tarragona prenia la fresca per la placa de la Font.
Noies amb noies, les mamàs assentades en rotllos sota els arbres, los joves fent la papallona d'un pom a l'altre..., los curts de gènit, darrera els faristols deis músics de regiment, que en un parell d'hores omplien l'aire de fantasías, marxes, valsets de moda i americanes.
Lo Jaume feia com si escoltés los músics, distret en realitat per les anades i vingudes de Guadalupe Salvat.
I encara que sols se considerés a la ciutat com de passada, i que ni remotament pensés en unions sagrades ni profanes..., era jove, amant, les cartetes amb lletra fina vingudes de lluny s'havien acabat... i aquella hermosa criatura l'encisava.
Un jove de baix al port i altre de dalt de Tarragona, lo Pepito Borràs i el Joaquim Garcés, indiferent lo primer, 1'altre amic, i sobretot fill d'un gran amic de la família, s'ensopegaren a passar.
Lo Jaume els aturà, fent-los preguntes banals..., i mentres parlaven passà altra vegada prop de la música lo grupet de noies entre les quines Guadalupe.
L'aigua de la llacuna improvisada lluu sota el cel moradenc; els rems de les barques la remouen, trenquen la seva transparència, fan brollar garlandes d'escuma. Les veles roges voleien com penons, les antenes es drecen com llances. I els naumaquiaris, el dors bronzejat, garrits de braços i cames, el cabell las sobre els polsos i el front, dues argolles d'aram penjant de les orelles, arreglen l'ormeig com si haguessin d'emprendre un llarg viatge. Molta de gent, a les grades, està dempeus per veure'ls millor. Diria's l'escala d'un port meravellós, on tot un poble es congregués per rebre uns argonautes fabulosos. Ella no és insensible al moviment de la multitud, a la coloració del cel i de l'aigua, al tremolament de les veles i de les antenes, al xapotejar dels rems.
De cada extrem del circ, una barca avança. Aquesta té bons remers; aquella té un excel·lent timoner. Ja l'aigua és tumultuosa com a la mar; els rems es capbussen i s'aixequen, i les proes es cerquen. Tan tost cap ací, tan tost cap allà, les naus oscil·len, i ara els de l'una, ara els de l'altra, abocant-se tots i fent-les decantar d'un flanc, els combatents s'escometen. Les fitores, les pales, els rems, les destrals, els coltells, tot es veu arborar, fins que una barca es gira completament, i els homes que l'equipaven cauen a l'aigua, que es tenyeix de sang i vomita escuma. Crida la plebs, criden els cavallers i els sacerdots; les vestals, silencioses, assenyalant amb el dit, diuen als vencedors que ofeguin els qui es debaten nedant encara. Públius sembla impassible, però els seus ulls, petits i fulgurants, diuen força com és intensa la seva delectança. Els d'Èlia no saben admirar-se sense humitejar-se d'angúnia.
I ve't aquí Tiberta que arriba al mirador. De cop la fàmula no gosa apropar-se a Èlia; però ben tost, fent el cor fort, li toca lleugerament el colze. Èlia es gira, i en veure el rostre de Tiberta sent una ansietat mortal. La fàmula no sap com explicar-se: balbuceja, sanglota. Públius l'esguarda rígidament. Llavors ella fa, d'un sol impuls:
— Ildaríbal és mort.
I una hora més tard, mentre la germana plora sobre el cadàver del germà en la sòrdida mansió d'Etheius, el pretor continua presidint la naumàquia, tant per ésser agradable al poble com per rendir homenatge a Saturn.
Diumenge, 22 de setembre
Vespre de santa Tecla. Dia fort, de ple estiu, d'una lluminositat escandalosa. L'Artur, l'Elba i les nenes van a l'Arrabassada. Tornen a hora de dinar. Tots quatre s'han banyat.
El termòmetre, al menjador, marca 28. Al sol, deu arribar als 45.
Bon arròs de peix, seguit d'un gran ensopiment. Vers les 6, anem tots a la Plaça de la Font on celebren un concurs regional de sardanes. Hi prenen part 39 colles vingudes d'arreu de Catalunya. Guanya una colla de Barcelona. El premi de la Revessa també se l'enduen els barcelonins.
Havent sopat, a la mateixa plaça, escoltem un concert de cors de Clavé. Hi prenen part «La Lira» de Viladecans, «Cantaires de l'Ebre» de Tortosa, «El Raïm» de Llorenç del Penedès, «El Penedès» de Vilafranca i «L'Ancora» de Tarragona. Aquest estrenava estendard.
Els tortosins —amb llur accent peculiar i llur entusiasme— foren dels mes aplaudits.
Altres indrets de Tarragona: