Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El carrer de les Coques conserva tres edificis remarcables: la Casa dels Concilis, la Casa Elies i l'antic Hospital de Santa Tecla. La Casa dels Concilis va ser construïda l'any 1584. L'Elies fou fins l'any 1872 la residència de l'ardiaca de Vila-seca i conserva un pati de força interès. L'antic Hospital és un edifici la zona inferior del qual és romànica del segle xii i l'alta correspon a la segona meitat del segle xv. Ara bé, ens interessa situar-nos a l'inici, a la denominada plaça dels Cabrits, per evocar, primer, Josep Carner, de qui hi ha reproduït en una làpida el sonet que dedicà a Tarragona. En segon lloc, Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, els quals durant uns quants anys van habitar un pis de l'edifici situat davant per davant d'on hi ha la làpida esmentada. Hi podem llegir un fragment del pròleg que Josep Anton Baixeras (Tarragona, 1927 – 2008) posà a un recull de tres peces curtes de teatre i que documenta vivències al Mas dels Casaments. Aquest es troba al terme de la Selva del Camp. Era propietat de Gabriel Xammar i la seva muller Assumpció, i al llarg dels anys cinquanta i seixanta acollien activitats de signe polític i cultural contràries al règim franquista, per les quals passaren personalitats de les més significatives dels Països Catalans. Hi situa l'anada de Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, en què decidiren lligar-se a Tarragona instal·lant-se en aquest pis de les Coques. Tots dos, en morir, llegaren el seu fons documental i bibliogràfic a la Universitat Antoni Rovira i Virgili de Tarragona. I, encara, podem llegir un text d'Olga Xirinacs (Tarragona, 1936), que evoca algunes vivències i sensacions que hi va viure.
Tarragona un dematí de vent
A mossèn Jaume Bofarull
Els grans corsers de Foibos travessen les sagrades
blavors i junts renillen amb vigorós anhel;
la terra s'enlluerna de la claror del cel,
i corre una frisança d'argent per les onades.
I esmenta l'urbs augusta les esplendors llunyanes
de son poder, i escolta pels aires ressonar
el vent gegant que un dia calia per inflar
els estendards de Roma, les veles catalanes!
Enmig de les empentes, les fúries i els braols,
se drecen les muralles com protegint estols,
superbament encara fulguren les pedreres;
i encar en una glòria de sol i cel i vent,
la catedral s'eleva dins la claror esplendent
amb una apoteosis vibrant de polsegueres!
Pujo a la Part Alta, a les Coques, on decidim un premi d'investigació i folklore. A casa de la Mª Aurèlia i el Jaume la fresca és agradosa a causa de l'alçada de sostre i les amples balconades obertes que encaren la catedral per la banda dreta, pujant. Sonen les dotze, repetides i acompanyades en tons i densitats diverses. Ha plogut una mica i l'espai net acosta les pedres daurades i els teulats de majòlica. Els llibres, la pau, els tarongers que voregen les Coques i les veus apressades del dissabte.
A l'extrem de la catedral per aquesta banda, santa Tecla la Vella escolta el trànsit adormida en un son de color de canyella. M'han encomanat un poema en forma de goig que sortirà en una publicació local per Santa Tecla, aplegat amb altres coses de Tarragona; el poema serà il·lustrat per Saumells, el de les meditatives figures allargassades que reben l'or de la vida interior i la llum més bella de les hores que es viuen a Tarragona.
Una d'aquelles màgiques nits d'estiu — fácil de datar, altrament, per la raó que diré— formaven part del menú del sopar caragols i conill. D'entre els invitats, dos personatges hi feien especialment honor, i ens honoraven: la Maria Aurèlia Capmany i el Jaume Vidal Alcover. No sé qui dels altres comensals havia fet córrer ja que «allò» podia molt be ésser que es tractés d'un autèntic viatge de nuvis. De fet, cap dels dos personatges suara esmentats, en tota la nit no va fer res per desmentir-ho. En tot cas, saltava als ulls que el vol nupcial, si «d'allò» es tractava, no els llevava la gana i les closques de caragol s'apilaven als plats en altes i fràgils estibes fins a semblar que s'establia competició.
Molt més tard hem sabut que la visita del Vidal i la Capmany al Mas va contribuir, si més no, a fer-los prendre una decisió d'importància, no solament per a ells, ans per a la Comarca: muntar-se un pis a Tarragona i, pel que fa al Jaume, incorporar-s'hi, a la ciutat i a l'elemental vida universitària que la Ciutat estrenava. Vist el que això ha significat per a la, fins aleshores, neulida vida cultural tarragonina, si els caragols, per comptes de caragols, haguessin estat llagostins, i el vi del Sindicat de la Selva, Chateau-qualsevol cosa, i això, cada setmana a partir d'aquella data fins avui, la Comarca encara hi hauria seguit fent un bon negoci.
Qui sap si aquella vegada, menjant-se el conill amb salsa, dins la nit apelfada i tèbia, encerclats d'amics vells i nous, a prop l'un de l'altre, aplegant amb un fabulós estalvi al seu llampant tresor d'amor, tresorets de nous afectes, no va venir-los, no va venir-li al Jaume la folla idea d'aquell pobre vell antic: « - Oh déus!...
...puix que hem passat els anys en concòrdia, que una mateixa hora se'ns endugui tots dos i que jo no vegi mai la pira de la muller ni hagi d'ésser jo sepultat per ella...»
I la casa de Tarragona, a les Coques, davant l'altre temple, el cristià, podia haver estat un bell indret per a l'acompliment del vot. A prop de l'alzina que ja hi ha, veure-hi créixer, un dia ben remot, a l'avenir, el tell i una altra alzina.
No fou així.
Però si volem recordar-los junts, representant ells, ara tan solament en el nostre cervell, l'escena dels vells amants, al Mas dels Casaments, una bella nit d'estiu, això serà un bon record: aleshores, allà, si més no, res de mesquí no els acompanyava.
Altres indrets de Tarragona: