Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La catedral de Santa Maria de Tarragona és romànica per les línies i els arcs de capçalera i per la decoració de les columnes, capitells i cornises, però gòtica per l'estructura. La construcció segurament es dugué a terme entre el darrer quart del segle xii i la primera meitat del xv. Al període romànic pertanyen l'absis, la part inferior del creuer, les portes laterals de la façana i el portal que comunica amb el claustre. De la mà d'un text de Joan Maria Pujals tindrem una descripció detallada dels elements ornamentals de la façana i amb un text de Joan Cavallé (Reus, 1958), apunt en què descriu la seva visió personal de la catedral i el pas dels turistes que la visiten.
A la façana de la catedral s'hi ha d'accedir de cara, des de la gran escalinata que condueix al Pla de la Catedral. Si ho feu així, us trobareu davant el monument tal i com els seus constructors desitjaren que ho féssiu: de dalt cap a baix, seguint l'ordre jeràrquic previst en la contemplació dels símbols que el componen. La gran rosassa, primer; rere seu, la porta amb les seves imatges: Crist Jutge damunt els homes, els elegits i els condemnats, i en un pla inferior la Mare de Déu, els apòstols i els profetes. Tot plegat forma part de l'escenografia d'un acte sacramental.
Els relleus i les estructures eren el teló de fons i els personatges que perpetuaven amb la seva presencia el significat simbòlic del drama. Els profetes anunciaven l'arribada del Messies; els apòstols constataven haver estat testimonis de la seva estança a la terra. La Verge, trepitjant el pecat, prometia una esperança de redempció. El judici final del timpà invitava al penediment. Els àngels-diaques il·luminaven amb els seus ciris l'escena de l'intradós dels muntants i brandaven joiosos els seus encensers. Alguns teòlegs imaginaven que la litúrgia celebrada a la terra pels clergues eren un ressò o una reproducció de la que els àngels celebraven al cel.
A la part superior del dintell, damunt d'un semicercle que representa la volta del cel, s'hi troben els elegits i a sota, els condemnats. Els elegits estan formats per dos grups, de sis personatges cadascun, a cada banda d'un grup d'àngels trompeters. Tots aquests personatges estan en actitud de sortir resurrectes del seu sarcòfag, i, a la part superior de cadascun, hi figura una inscripció en llatí, que no es veu a simple vista, des del Pla de la Seu. Els personatges de l'esquerra reciten el Miserere, i els personatges de la dreta, el Tedeum. Els de l'esquerra representen el poble, amb l'emperador, el rei, el cavaller, l'ermità, el jove i la dona. Els personatges de la dreta representen l'Església, amb el papa, el cardenal, l'arquebisbe, l'abat, el clergue i el monjo. Cada un d'aquests personatges és el símbol que representa un dels estaments de la societat. La subtil ironia que s'hi observa és que als representants del poble se'ls fa recitar el Miserere, i als representants de l'Església, el Tedeum. Es veu clarament que encara es dubta si el poble és mereixedor del premi de la glòria eterna, i per això se'ls fa demanar clemència. En canvi, els elegits resurrectes que representen l'Església, amb la presumpció que ja no tenen necessitat de demanar perdó, reciten el cant gloriós del Tedeum. La ironia és fina i subtil. Però la qüestió no s'acaba aquí. També en el grup dels condemnats ens trobem amb una ironia paral·lela a l'anterior. En un dels grups, anomenat grup reial, hi figura un rei, i un pobret tonsurat, que representa la part clerical. Per què un rei, i no un baró, un marquès o un comte? I per què no un bisbe o un papa, en lloc d'un pobre tonsurat? En ambdós casos, el favoritisme hi és ben manifest. Miquel Àngel no va ser tan generós a la capella Sixtina del Vaticà.
La visita
Des de la finestra on ara ens trobem, el paisatge se'ns presenta com una successió de paisatges sobreposats, com en els decorats del teatre antic. Hi ha, primer de tot, la mateixa finestra. En segon lloc el balcó, ple de flors i roba estesa. Segueix un pati, amb llimoner, magraner i palmera. Al fons del pati, una paret rere la qual s'endevina un carrer. El carrer es veu com una rasa. Intuïm la gent que hi passa pel fregadís dels peus. Oh, sí, els fregadissos! Us els podria descriure tots, els estils de fer avançar els peus per aquest carrer invisible! Peus arrossegats amb parsimònia de rosegaltars protèrvics. Peus que evolucionen desmenjats de turistes indecisos. Després hi ha la paret d'una casa que en realitat són dues. Eren una de sola però la història l'ha anat segmentant i ara són una gran casa repintada i nova i una mica de casa decrèpita i vella. Després vénen altres cases o fragments de cases, ocupant l'espai per damunt de la façana de la casa primera. I al final de tot, com emergint per entremig d'aquestes onades de terrats i teulades, la blanca proa de la catedral.
Sí, aquell retall de pedra que emergeix per damunt de les teulades és la immensa catedral cristiana, substituta d'un temple pagà, les venes del qual discorren encara per sota d'aquests carrers i emergeixen de tant en tant en els baixos d'alguna casa. Jo mateix vaig trobar un dia un carreu jupiterià, en fer el clot per plantar un d'aquests arbres que verdegen al pati.
Ara faig una pausa en la descripció del quadre, perquè pel carrer passa una onada de turistes francesos i considero del tot interessant sentir-los. Deuen ser una trentena i, per les veus, per les frases que ens arriben, però sobretot pel pes de les petjades, s'endevina que és un grup madur, un grup que es troba en el jubileu de la vida i l'aprofita per conèixer el món que se li escapoleix de les mans amb la mateixa agilitat que se li escola l'existència. Acaben de veure la façana de la catedral, lluminosa i clara, i el guia els ha fet reparar en les inscripcions babèliques de Cal Degà. Ara s'adrecen al claustre de la seu, on rebran exacta descripció de la processó de les rates, i faran una fugissera ullada al Museu. Ràpida, perquè el cronòmetre no espera.
El grup s'allunya, les passes i les veus se senten cada cop més fluixes. Però en aquest precís moment, unes passes úniques i singulars, procedents d'una parella de peus corresponents a un únic cos, semblen fer marxa enrere, trepitgen amb força la calçada, arriben al portal de la casa i no es detenen. No. Entren. S'aturen. Potser miren a les bústies. A les bústies hi ha els noms dels quinze estadants d'aquella antiga casa de llogaters. Uns segons després torna a sentir-se el trepig. Escales amunt, ara. De dues en dues. Això és esgarrifós! Tanta avidesa! Les passes s'aturen davant del nostre pis, on hi ha la finestra des d'on miràvem.
Se sent el timbre. Qui truca sembla molt decidit. No li fem cas. Però hi ha insistència i reincidència. Qui truca ho té molt clar. Que hi som o que vol ser atès o que el que el porta aquí té alguna mena d'importància. En aquests casos sempre apareixen uns dubtes semblants. Nosaltres, aparentment, no tenim cap interès a atendre el visitant. És ell, qui ha d'estar interessat. Però aquest aparentment de seguida es difumina quan les passes semblen reprendre el sentit invers. Un peu recupera el graó de l'escala. El visitant se'n va. I el seu missatge està a punt de perdre's per sempre.
Ràpids, ara decidim. La porta s'obre. Els peus corresponien a una senyora anònima, desconeguda, d'aspecte estranger. Sí, el que pensàvem, un membre del grup. Duu una brusa rosa amb tirantets, una pantalons blancs i un barret de palla igualment blanc. És grassa, està vermella de sol i sua. El missatge, quin missatge ens porta, la dona vacil·la a l'hora d'escollir les paraules. A l'últim, quequejant, insegures, surten:
- Buenos días, señor. Permetez-moi...
Mentre, amb una maneta es premia el baix ventre.
Altres indrets de Tarragona: